evita

CONJUR Avui els fusells i les bales s'han conjurat per odiar-se eternament; saben que amb aquest desunió s'acabrà la destrucció i enlloc de la desesperació i la tristor, brotaran espurnes d'il.lusió. EL TEU COS El teu cos, flor que m'intoxica, poma que m'enverina. El teu cos, nèctar, mel de la meva vida. PLUJA Enyoro els teus passeigs sobre la meva pell nua, trobo a faltar l'olor del teu esclat, em falta la teva grisor, perquè darrera d'ella esdevé l'esplendor dels colors, nets de la pols que tot ho empodega. Enyoro el teu dringar quan et perds en la meva terra, dolça melodia per nits i dies de màgia i melangia. A on ets, pluja?

Saps? M'han parlat de moltes mirades. Mirades de passió, mirades tendres, mirades compromeses mirades de compassió. Mirades d'ulls blaus, mirades de por, mirades d'il.lusió, mirades d'ulls de tots colors Mirades de tristesa, mirades d'alegria mirades d'odi, mirades d'amor Però perquè els meus ulls no em deixen veure cap d'aquestes mirades?

He descobert un altre màgic poema d'una grandíssima dona i poetessa, la Maria Mercè Marçal (Nota: la imatge correspon també a una poema de la mateixa poetessa) Avui les fades i les bruixes s’estimen Avui, sabeu? les fades i les bruixes s’estimen. Han canviat entre elles escombres i varetes. I amb cucurull de nit i tarot de poetes endevinen l’enllà, on les ombres s’animen. És que han begut de l’aigua de la Font dels Lilàs i han parlat amb la terra, baixet, arran d’orella. Han ofert al no-res foc de cera d’abella i han aviat libèl.lules per desxifrar-ne el traç. Davallen a la plaça en revessa processó, com la serp cargolada entorn de la pomera, i enceten una dansa, de punta i de taló. Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera, esbalaïda veig que vénen cap a mi i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.

SÍ. Torno a estar emprenyada amb les agressions continues que pateix el meu poble i sobretot la meva llengua. Des dels jutjats valencians volen tancar el repetidors de TV3 al País Valencià. Quina tristesa la incultura de certs personatges. En la societat global on vivim, en l'era de la informació global, és incomprensible que es vulguin retallar les emissions pel sol fet que siguin en català. I més tristesa em provoca que ho facin amb el beneplàcit d'aquells que pretesament s'anomenen demòcrates. I encara un afegitó: a mí m'agradaria molt poder veure tant IB3 com Canal 9, pel simple plaer d'escoltar la melodia d'aquests dialectes! I emprenyada també estic amb aquest titella de l'Audiència Nacional que jutja uns joves per cremar un tros de paper amb una corona sense entendre ni què li diuen. Crec que no calen gaires comentaris. Esperpèntic i surreal! I per acabar, un fragment d'una cançó de Mesclat (Torna-m'ho a dir). Si et tinc a prop em sento segur ...

Des de temps immemorials l’avellaner forma part de la vida de l’home. Alguns fòssils trobats demostren que l’avellana era ja coneguda per l’home primitiu i documents del segle IV a.C. ja ens parlen del seu cultiu. Si pels celtes les avellanes concedien la saviesa, tradicionalment se les ha relacionat amb la fertilitat. En els pobles nòrdics, són freqüents els relats de dones que van al poder de l’avellaner per a quedar-se embarassades. Alguns pobles utilitzaven com a recepta màgica per augmentar la fertilitat tocar les dones amb rames d’avellaner o picar les vaques també amb rames d’avellaner per tal que augmentessin la producció de llet. En molts llocs, l’avellana està present en els casaments. La fada que habita en aquest arbre és molt petita, de uns cinc centímetres, i recorre les seves rames vestida amb un vestidet de color torrat, del mateix color que l’avellana. És una fada-nena molt generosa, que comparteix els seus fruits amb els animals del bosc i amb tots aquells que recullen...

Fa dies que estic preocupada; tampoc exactament amoïnada, més aviat astorada però sumant-hi un deix d’inquietud. Farà qüestió de dues setmanes, un dimarts qualsevol em vaig llevar amb un picor anormal a l’entrecuix. Sense cap mena de pudor em vaig rascar i el lleu contacte de les gemmes dels meus dits m’estremí de cap a peus! Aaaaah Aaaaah! Quin orgasme! De bon començament vaig atribuir aquesta extremada sensibilitat als dies premenstruals,que ja se sap que la sensibilitat és més acusada (tot i que no ho hauria de fer, que em tiro pedres a la meva pròpia teulada, la síndrome premenstrual és l’excusa perfecte per un atac sobtat de mala llet no gaire justificable). Seguidament em vaig vestir i amb un somriure em vaig disposar a posar-me la roba interior (mal m’està dir-ho, unes calcetes verdes i negres molt sexys que fan que el meu culet quedi com una pometa a punt de ser mossegada) i aaaaaahh! Aaaaahh!... em vaig tornar a córrer. Quin despertar tan dolç! En 10 minuts dos orgasmes! Quina...

Amics i coneguts tan llunyans; desconeguts tan propers

PROMESA La papallona li diu a la flor: sedueix-me amb els teus colors i jo et perpetuaré. ESTACIONS Hivern, mesos de gestació Primavera, temps de brotar Estiu, moment d’esclat, Tardor, època de recollir. MARE?? La mare em diu que no he de tenir por. Que ja sóc una nena gran. Al maig vaig fer 8 anys i com a regal els pares em van regalar una nina, l’Olga, que pentino cada dia. Ara està asseguda aquí al meu costat i li vaig passant la mà pels cabells. La mare també m’explica que quan tingui por m’imagini que faig una cosa que m’agrada molt; ara penso que m’estic menjant un gelat de xocolata, que és la cosa que més m’agrada fer després de jugar amb els meus amics. Ara fa dies que no veig a la Sira, la Clàudia, la Magalí, l’Enric i en Joel. Són els meus millors amics. Anem junts a classe i a vegades, sobretot a l’estiu, quan sortim del cole anem al riu que hi ha darrera l’escola a tirar pedretes a les granotes (això la mare no ho sap i em renya perquè diu que tardo massa a arribar a casa.....

"No es pot ensenyar res a un home o a una dona. Només se'ls pot ajudar a que trobin la resposta dins seu" (Galileu Galilei) A propòsit d'aquesta frase, una bella cançó d'Inadaptats: Cançons lliures http://www.youtube.com/watch?v=BAR0QZ1_yN8

La Moritz és una cervesa que m'agrada molt; té un gust suau i delicat i fresqueta és una bon complement per una estona de relax sola o en companyia. Aquests dies és notícia aquesta marca cervesera pel fet que ha donat suport a la Plataforma per la Llengua, i per aquest motiu, desgraciada i incomprensiblement, des d'alguns sectors rancis se l'està boicotejant. Mortiz és una empresa que etiqueta totalment en català i dóna suport a entitats que fomenten i protegeixen la nostra llengua. Però Mortiz també és un exemple d'integració i compromís amb la societat catalana. Ja fa més d'un segle que el seu fundador, oriünd d'Alsàcia, s'instal.là a Barcelona. Va entendre i comprendre la realitat catalana i s'hi implicà. S'estimà la terra que l'acollí i s'hi va involucrar produint un producte que ara ja es pot dir que és genuïnament català. Com el fundador d'aquesta empresa són molts els immigrants que arriben a casa nostra en busca d'un futur mil...

32 anys fa avui que va morir en Franco, dictador d'infaust record per més d'una generació de gent. 32 anys que han disfressat de democràcia. Fa 32 anys semblava que havia de començar una nova era de llibertats, però era un miratge. Avui, 32 anys després, dos nois seran jutjats a l'Audiència de la capital de l'estat veí per haver cremat un retrat del successor nomenat per Franco, aquell a qui anomenen rei. Això encara em fa sentir més antimonàrquica que mai! I mentrestant a Legazpi, Carlos,va ser assassinat per la seva militància antifeixista. Què li faran a aquest assassí? El mateix que el que va matar a Guillem Agulló? 3 o 4 anys de presó i a campar de nou provocant baralles? I com s'entén que condemnin a dos nois per haver cremat fotos i mentrestant es convoquin manifestacions, autoritzades pels poders fàctics, de grups feixistes legalitzats ? I encara n' hi ha més; per què es boicoteja l'empresa cervesera Mortiz pel simple fet que hagi donat suport a la ...

Divendres 16 de novembre de 2007. Ateneu de Sant Celoni, al peu del Montseny. Mesclat a l'escenari i dues companyes de somnis i aventures (Anna x 2) al costat. Velles cares amigues i també de noves. Vells acords, noves emocions. Retrobant en els viaranys de la memòria aquelles sensacions que creia desaparegudes; reviuen. Acords i cançons que em transporten a un paradís d'utopies que espero que un dia deixin de ser-ho. Dels peus un formigueig em sacseja tot el cos. Records que esdevenen més vius que mai. Espurnes d'il.lusió sabent que tot allò que creia amagat pot tornar a reviure; més ganes que mai de lluitar per un nou demà ple de colors com el bosc de la il.lusió que hi ha a la serra d'Urdaibai (Euskal Herria); un nou despertar!

"Només cal prestar atenció, les lliçons sempre arriben quan estàs preparat, i si estàs atent als senyals, aprendràs tot el que et farà falta per fer el pas següent"

Avui som en plena tardor, preludi de l'hivern que ja es va deixant notar. Tardor, temps de descamar el que ja no serveix, temps de perdre les fulles com fan els arbres. Tardor, època de preparació de nous brots que creixeran durant l'hivern i floriran a la primavera plens de color i esplendor. Tardor, moment de "morir" per preparar la renaixença, temps de preparar un nou demà ple de fruits i flors d'esperança i il.lusió.

Els pares, aquelles persones tant properes i a voltes tant desconegudes. Aquells qui ens han regalat la vida i que sempre pensem que tindrem al costat. Aquells que gairebé sempre ens ho han donat tot incondicionalment, sobretot AMOR, que no hi ha més gran tresor que l'amor de pares a fills. Aquells que per la proximitat a vegades no valorem i cuidem prou. A tots els pares i mares passats, presents i futurs, un petó enorme per ser-hi sempre, encara que sigui silenciosament, perquè també sou un tresor per cadascun de nosaltres.

Ahir, menjant una crep de xocolata, la Gemma em va dir que semblava una nena, amb tota la boca bruta i la xocolata mig desfeta regalimant-me llavis avall. I sí, en aquell moment em sentia com una nena que no ha perdut la innocència, una nena que encara creu en les fades, una nena en un món feliç, amb ganes de jugar, de dir i fer tonteries, de descobrir el món i les persones, els animals, les plantes, una nena amb ganes de viure despreocupadament, amb ganes de decidir què serà quan sigui gran. I vull que sempre aquesta nena visqui en mi, perquè tornar a ser nens és una manera de ser adults, no? I a més, cada vegada que un infant deixa de creure en les fades, una d'elles mort, i no tinc ganes de veure morir més fades, que prou enfangant està el món perquè cada vegada hi hagi menys màgia!

1 . La MAT . Ahir a Brunyola van començar les expropiacions per construir la MAT. Denigrant, senzillament. La gent tancada dins d'una furgoneta claustrofòbica. Sento tristesa. I ràbia. I impotència. Per què cal destruir inútilment allò que la natura ha trigat segles a crear? No és capaç la nostra societat, pretesament evolucionada, de ser sostenible? Crec que sí que ho és, que no cal destruir el territori per tenir energia. Simplement, als lobbies econòmics i empresarials no els hi interessen les solucions alternatives. Que trista que és la societat capitalista. 2. El Borbó . Pena. Això és el que fa aquest successor encobert de Franco. Ni educació té. No val la pena ni comentar el que va fer. I més trist és encara veure com li riuen les gràcies. Més que mai, com diria Joan Margall: Adéu Espanya! I parafrasejant els Brams: Brindarem tot maleïnt la memòria de Felip IV!, l'infaust avantpassat d'aquest maleducat. 3. Carlos . Carlos tenia 16 anys. I uns ideals. I ganes de canv...

Ahir va fer 4 anys de la mort de Miquel Martí i Pol. En homenatge, la cançó que li van dedicar en Feliu Ventura i Obrint Pas: Novembre Fou un fred i trist novembre en la tardor del nostre plor, de la terra naix un xiscle testimoni d’una mort. Amb la mirada bategaves abans de la teua nit, i amb les paraules desvetllaves tots els silencis i el crits. Jo tornaré a cridar el teu nom contra el vent. En l’espai de les estrelles t’has perdut en el meu cant, però t’he trobat amb elles i m’has fet entendre tant. I ara que la terra calla alce el meu puny novament, i amb una nova tornada farem brotar el moment. Jo tornaré a cridar el teu nom contra el vent. Contra el vent! Contra el vent! Contra el vent! Contra el vent! I un poema de Miquel Martí i Pol que m'encanta: El poble El poble és un vell tossut, és una noia que no té promès, és un petit comerciant en descrèdit, és un parent amb qui vam renyir fa molt de temps El poble és una xafogosa tarda d'estiu, és un parapet damunt la sorra, ...

Engrunes. Així és com es titula l'espectacle de dansa, poesia i música que vaig anar a veure ahir a Anglès. Engrunes que en molts moments es van transformar en espurnes, espurnes de coratge que té tota la gent que lluita contra el càncer. Engrunes que van ser instants de reflexió, d'espectacle visual, sensorial, fins i tot, si et deixaves transportar, olfactiu! Engrunes com les de dissabte a la festa de la ratafia. Engrunes que a vegades s'amaguen en algun racó de la memòria, però que de sobte, es desperten. Petites engrunes en forma de música, reivindicació, amics, alegria, mirada, complicitat, somriure, disbauxa, etc.. que al final conformen un gran pa. I aquest pa a vegades té nom de felicitat.

Ratafia, aquest dolç aiguardent estomacal fet de productes de la terra, que davalla gola avall, fins purificar l'estómac! Aquest cap de setmana és la festa de la ratafia a Santa Coloma, un bon moment per honorar aquesta nostrada beguda! Deixo un link d'una cançó de la Carrau titulada "Ratafia"! Vinga, que la ratafia porti l'alegria! "Aiguardent, nous i llimona; per donar gust a la vida / Posa-hi herbes i canyella; remena amb alegria " http://www.youtube.com/watch?v=3gdvTL_eMSs

Ara mateix acabo de parlar amb el meu director de tesi. La sang em bull per dintre! Després de gairebé 5 anys l'única cosa que em critica és el fet que estigui escrita en català! Segons ell, l'hauria d'haver escrita en castellà! Quant autoodi! Si els propis catalans, els que estimem aquesta terra no som capaços de defensar-la, qui ho farà! Ja m'he avingut a fer la presentació en castellà, però traduir-la al castellà, per aquí sí que no hi passo. Abans em quedo sense defensar-la. En bones paraules m'ha dit que sóc una maleducada per no tenir deferència vers el tribunal que ell convocarà per la presentació. Si realment interessa una cosa, ja t'espaviles per conèixer-la, no? Sinó sempre el tribunal es pot negar a venir. Si em demanen una traducció, amablement els hi faré, no tinc problema, però negar la meva identitat, no puc. Sóc catalana, visc en català, i la tesi ha estat i és encara, part de la meva vida en català. Ara més que mai, necessitem un país independen...

Avui fa un any estava instal.lada a Iruña, Euskal Herria. Aquests dies penso sovint en els meus dies allí: nou ambient, nova gent, noves expectatives, il.lusions... Em vénen al cap els carrers de "lo viejo", l'olor de la ciutat, el carrer Estafeta... I sobretot els amics que vaig fer allí... Però no és un enyor trist, ans el contrari, un enyor d'un temps bonic que guardo com un tresor, com una part més del meu aprenentatge de viure. I vull continuar enyorant si això em serveix per créixer i aprendre.

He llegit un poema d'un gran geni, un patriota i poeta que sovint la màquina del sistema s'ha encarregat de silenciar... Un preciós poema de Vicent Andrés Estellés: Tant com el cor...: Tant com el cor m´has omplert el cervell i amb altres ulls que no pas aquests ulls per sempre et veig, te´m representes, ets. Amor, amor, em pots deixar, anar-te´n: sempre et tindré en el moment millor, car he sabut, per l´amor, assumir-te, i ja ets en mi més que no en realitat, i tu esdevens una còpia sols: per uns mitjans o un procés que jo ignore, l´original és en mi per a sempre.

Ahir es van acabar les fires de Sant Narcís a la immortal Girona. Per posar el colofó a nits de disbauxa, concerts, ratafies i reivindiació, un gran castell de focs artificials. Mentre veia l'explosió de colors vaig recordar-me de la felicitat; aquell sentiment que t'esclata de no se sap on, una escalfor que et recorre tot el cos, un somriure que es dibuixa, unes llàgrimes d'emoció que floreixen del no res... Un instant indescriptible. Poster la felicitat en sí no existeix, sinó que són aquests moments que ens fan sentir vius... Per contra, l'estrèpit dels petards també em va fer pensar en els contrastos d'aquest nostre món: mentre uns desitgem l'esclat, el soroll, la traca per gaudir d'un espectacle visual i sentimental, altres temen un soroll semblant. Són la gent de Palestina i altres llocs en guerra, que s'han d'amagar cada vegada que sent un petard anunciant un bombardeig, preludi segurament de morts innocents. Quin món aquest! Tan de bo cada ve...