evita

Quan de mi, finalment... Quan de mi, finalment, sols quedaran les lletres posades com ocells damunt els cables tensos dels esperits fidels als himnes de la vida, un martell plorarà per la llum apagada. El di portarà corones de mimoses. Potser hi haurà perdó en la mar que no calla. El sol tindrà a la boca la seva sempreviva i noves veus diran l’alegria de l’aigua. El vent devastarà el fanal i l’estàtua. Els estius lluiran les seves bruses grogues i el bastó blanc del cec sonarà als carrers grisos. Entre les roques aspres i als boscos de les ànimes Orfeu seduirà les anònimes bèsties. Vindran els plenilunis a fer fremir les verges que esperaran l’amor entre els grills i l’acàcia. Jo ja no tindré rostre. A més oïdes herbes, el temps farà dringar un cascavell d’estrelles... (7-II-78)

Aquests dies m’ha vingut a la memòria un treball de recerca que vam fer els alumnes de segon de batxillerat de l’institut d’Anglès durant el curs 1996-1997. Hi vaig participar fent una cerca de testimonis de gent del meu poble, Sant Martí Sapresa, que havien viscut aquella cruenta i maleïda guerra, la qual sembrà de devastació el país. Entre les persones que vaig entrevistar hi havia en Pep que recentment ens ha deixat i també altres, com en Joan de les Ginestries, el veí de tota la vida. Per sort, el seu testimoni i el de molt d’altres ha de ser llegat de la memòria històrica d’aquest país per tal que mai més es tornin a repetir experiències nefastes com aquella, perquè sigui un testimoni del que mai més hauria de succeir. Deixo aquí l’enllaç: http://www.xtec.cat/~jrebull/gce/index.htm

96 anys; aviat són dits. Tota una vida. Una guerra civil a l’esquena, una dura postguerra i una vellesa en una pretesa democràcia. Però la setmana passada, Pep, ens vas deixar. Un buit que serà difícil d’omplir, però tot i la tristesa per la teva absència, recordarem els teus comentaris, el teu somriure, feinejant a l’hort, jugant a la botifarra, anant d’excursió, fent-la petar amb la teva dona, la Teresa, amb l’avi Àngel o la iaia Remei..., en fi, et recordarem a tu i tot el que ens has ensenyat. Siguis a on siguis, Pep, t’estimem. Gràcies per haver pogut compartir amb tu aquests anys!

Avui s’acaba una etapa, un cicle de gairebé dos anys en el quals periòdicament ha tocat el cantautor Cesk Freixas al bar el Cercle de Girona. Dos anys en els quals cada quinze dies o tres setmanes, hem anat conformant un grupet de gent units per les melodies d’en Cesk. Hem fet amistats, hem gaudit amb la música i amb l’ambient i hem après que la màgia existeix. Avui, aquest cicle s’acaba. Hi haurà nostàlgia, però per sort, podrem continuar delectant-nos amb les lletres i les melodies d’en Cesk. I també espero continuar gaudint molts anys de les amistat forjades en aquestes inoblidables vetllades. Gràcies Cesk i a tota la resta de gent que m’ha permès viure moments tant especials! Deixo l’enllaç d’una de les noves cançons que conformen l’últim disc d’en Cesk, “La mà dels qui t’esperen”. http://www.youtube.com/watch?v=OaSf4BCCcgQ

Molt nostrada és l’expressió de tenir les emocions a flor de pell, alhora que ben certa. Aquests dies, dins de la terrible desgràcia que assola a Haití, encara hi ha moments emocionants quan entre les runes hi ha persones rescatades amb vida. Els equips de rescat esclaten amb aplaudiments, a alguns els rellisquen les llàgrimes d’emoció. Malgrat tot el patiment, darrere la desgràcia encara queda l’esperança. Les persones rescatades enmig la desolació, si poden, esbotzen alguna discreta rialla. Enmig de tota la desgràcia, encara queda un bri de llum per totes aquestes vida. Un bon exemple que mai s’ha de perdre l’esperança. Molta força per a tots els supervivents i per a tots aquells que cada dia estan al peu del canó per ajudar!

Remenant un calaix que obre diàriament s’adona que hi cal fer neteja. De fet, de totes les andròmines que hi té dipositades, sempre fa servir les mateixes: l’encenedor i la capseta de cigarretes que periòdicament va canviant de marca. Tot i la mandra llança aquelles entrades que només porten memòries amargues, aquell record de bateig amb els confits ja resclosits, aquelles cartes que mai arribaran al seu destinatari o destinatària. Llança el passat sovint amarg, a voltes agredolç i esporàdicament feliç. Canvia de lloc l’encenador i la capsa de cigarretes. I tanca eternament el calaix del passat.

Hi ha moltes imatges corprenedores en el desolador terratrèmol de Haití. Les dels cadàvers, les del pillatge desesperat, els aplaudiments de quan es troba algun supervivent enmig del rastre de destrucció. Però una imatge que se’m gravà a la retina fou la d’un grup de supervivent que linxaven a cops de pal a dos presumptes lladres fins a acabar amb les seves vides. Realment un nus a l’estómac de contemplar com la desesperació fa cometre barbàries com aquesta. Ni enmig del més salvatge dolor som capaços de ser humans? Només resta pensar que ha estat un acte puntual, fruit de la desesperació, per bé que del tot injustificable. I esperar que no es torni a repetir i que neixi de nou en aquell país la il·lusió i la felicitat. Tot i que és molt tòpic, darrere els núvols, sempre hi ha el sol!