Bretanya i Normandia, del 7 a l’11 de desembre de 2016 (dia 4; 10 de desembre de 2016): visitant els indrets del desembarcament de Normandia (IV)

1939: Inici de la guerra a Europa

Invasió de Polònia

La guerra va començar la matinada de l'1 de setembre de 1939, quan Alemanya va envair Polònia utilitzant un incident fronterer fictici planejat, per a l'obtenció del control sobre la ciutat lliure de Danzig i un corredor de terra entre aquesta ciutat i Alemanya. El dia 3, Gran Bretanya i França van declarar la guerra a Alemanya però, excepte algunes escaramusses en la frontera francoalemanya, cap dels dos estats va emprendre cap acció militar.

L'exèrcit alemany va posar en pràctica la Blitzkrieg (guerra llampec), que consistia a encerclar les posicions defensives mentre altres tropes continuaven avançant per ocupar les ciutats i els punts estratègics. Les tropes encerclades podien resistir durant un temps però, aïllades de la resta de l'exèrcit, tard o d'hora acabaven per rendir-se. L'exèrcit alemany, amb el suport dels bombardeigs de la Luftwaffe, va superar fàcilment les defenses poloneses i el 8 de setembre ja havia arribat als afores de la capital, Varsòvia.

El dia 17 de setembre, l'exèrcit soviètic va envair Polònia des de l'est amb el pretext de protegir la població bielorussa i ucraïnesa de la zona afirmant que l'estat polonès havia desaparegut. En realitat, la repartició de Polònia entre Alemanya i la Unió Soviètica ja havia estat prèviament acordada en el pacte Mólotov-Ribbentrop d'agost de 1939. Varsòvia va caure el 27 de setembre i les últimes tropes poloneses van rendir-se el 6 d'octubre.

Guerra de Broma

Després de la caiguda de Polònia i durant tot l'hivern de 1939-1940, Gran Bretanya, França i els altres estats aliats van continuar en guerra amb Alemanya, però no es van registrar combats importants en el front, en el període conegut com a Guerra de Broma.

Batalla de l'Atlàntic

Mentrestant, a l'Atlàntic nord, la Kriegsmarine (l'armada alemanya) va iniciar les operacions contra tot tipus de vaixells aliats. Especialment efectius van ser els atacs dels submarins alemanys (anomenats U-Boots). Les operacions navals a l'Atlàntic més tard es van estendre també al Mediterrani. La Batalla de l'Atlàntic va ser la campanya militar permanent més llarga de la Segona Guerra mundial: des de 1939 fins a la derrota d'Alemanya l'any 1945, tot i que el període més intens de combats va durar des de mitjans de 1940 fins a finals de 1943.

Guerra d'Hivern

El 30 de novembre de 1939, la Unió Soviètica va atacar Finlàndia amb la intenció d'envair-la. Inicialment, l'exèrcit finès va resistir molt bé l'embat soviètic; va ser capaç de resistir la invasió soviètica molt més temps del que els soviètics esperaven. Però els russos es van imposar a còpia de soldats i el març de 1940 els finesos es van veure forçats a demanar un armistici. La Unió Soviètica va obtenir importants concessions: Finlàndia va cedir l'11% del territori i el 30% dels actius econòmics. Però la capacitat operativa del seu exèrcit va ser posada en dubte per les dificultats que va tenir per obtenir tan sols una victòria relativa. Això va acabar de convèncer Hitler que la invasió de la Unió Soviètica era possible.

1940: La guerra s'estén

El 9 d'abril de 1940 l'exèrcit alemany va iniciar la invasió de Noruega i Dinamarca. En part, per assegurar-se el subministrament de ferro de les mines sueques, del qual Alemanya depenia per al seu esforç de guerra i que era transportat a través del port noruec de Narvik. Tanmateix, també per impedir una possible ocupació aliada de Noruega i al mateix temps evitar el bloqueig dels ports alemanys decretat per Gran Bretanya des de la declaració de guerra el setembre passat. Dinamarca no tenia cap valor estratègic, però els ports danesos donaven un fàcil accés als ports noruecs i, a més, en ser un país veí, calia tenir-lo controlat d'alguna manera.

Dinamarca es va rendir quasi immediatament. El govern danès sabia perfectament que no podia fer res contra l'exèrcit alemany i va voler evitar un vessament inútil de sang. A causa d'aquesta poca resistència, l'ocupació alemanya va ser lleugera comparada amb la d'altres estats ocupats. Les institucions daneses van poder conservar gran part de la seva autonomia i es va ajornar la deportació de la població jueva. Aquesta actitud permissiva es va acabar l'agost de 1943. Les derrotes alemanyes a Stalingrad i El Alamein havien provocat creixents disturbis i manifestacions antialemanyes que, segons els nazis, el govern danès no va castigar amb prou duresa. (continuarà)

(La imatge correspon a l'entrada al Pointe du Hoc, amb les banderes americanes perpètuament a mig pal)