Llegendes de Girona (I): Sant Narcís i les mosques

En els propers dies aniré desgranant un seguit de llegendes de la ciutat dels 4 rius, la immortal Girona!

Segons la història popular, Sant Narcís, patró de la ciutat, la protegí de la invasió de les tropes franceses. Tot i que popularment s’associa la llegenda al pas de les tropes napoleòniques a Girona, vers el 1810, la llegenda prové de molts més segles endarrere, concretament del 1285. Segons Bernat Desclot, historiador gironí, al juny d’aquell any hi hagué una invasió francesa, capitanejada per Felip d’Ardit. Els francesos ocuparen la col·legiata de Sant Feliu, a on es venerava Sant Narcís. En profanaren la tomba i d’aquesta en començaren a sortir mosques, que atacaren a soldats i cavalls, provocant la mort de més de vint mil soldats i quatre mil cavalls, alhora que l’exèrcit francès fugí espaordit de la ciutat.  Però a Sant Narcís també se li atribueixen molts altres miracles. A tall d’exemple, hi ha la història que conta que un any per Sant Narcís, un flequer no creient del Mercadal, va pastar. Però el llevat se li havia tornat sang, i quan més el barrejava, més vermell es tornava. Espantat i penedit del seu escepticisme,  va anar a demanar perdó al Sant. Al cap de tres dies s’atreví a obrir la pastera i hi trobà pasta fresca a punt d’enfornar. Per a més històries relacionades amb Sant Narcís, es pot visitar el web http://www.ciutatdegirona.info/Catala/Llegendes/santnarcis.html


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Imatge
Hivern Estimo la quietud dels jardins i les mans inflades i vermelles dels manobres. Estimo la tendresa de la pluja i el pas insegur dels vells damunt la neu. Estimo els arbres amb dibuixos de gebre i la quietud dels capvespres vora l'estufa. Estimo les nits inacabables i la gent que s'apressa sortint del cinema. L'hivern no és trist: És una mica malenconiós, d'una malenconia blanca i molt íntima. L'hivern no és el fred i la neu: és un oblidar la preponderància del verd, un recomençar sempre esperançat. L'hivern no és els dies de boira: és una rara flexibilitat de la llum damunt les coses. L'hivern és el silenci, és el poble en silenci, és el silenci de les cases i el de les cambres i el de la gent que mira, rera els vidres, com la neu unifica els horitzons i ho torna tot colpidorament pròxim i assequible
Més informació

"Un sonet per a tu" de Miquel Martí i Pol

Imatge
Un sonet per a tu mare, i un per a tu pare, avui que fa anys que em vau regalar la vida!   UN SONET PER A TU Un sonet per a tu que em fas més clar tant el dolor fecund com l'alegria, un sonet amb els mots de cada dia, amb els mots de conèixer i estimar. Discretament l'escric, i vull pensar que el rebràs amb discreta melangia, com si es tractés d'alguna melodia que sempre és agradable recordar. Un sonet per a tu; només això, però amb aquell toc lleu de fantasia que fa que els versos siguin de debò. Un sonet per a tu que m'ha permès de dir-te clarament el que volia: més enllà de tenir-te no hi ha res.   Martí i Pol, Miquel. “Un sonet per a tu” . Andorra (postals i altres poemes). Edicions 62. Barcelona, 1989.    
Més informació

Un poema de Joan Margall, "L'aufàbrega"

Imatge
  Perquè l'olor de l'aufàbrega impregni de llibertat tots els Països Catalans!    Joan Maragall, 1897, L'aufàbrega Aquesta mata olorosa de la nit de Sant Joan llença flaira, silenciosa, entremig de la bravada de la nit incendiada per tants focs que s van alçant. Entremig dels nuvols roigs, el cel blau i les estrelles; entremig dels crits de goig, remoreig de fontanelles, i entre l baf esbojarrant, una flaira s va escampant fresca, suau i candorosa: les aufabregues la fan: són les mates oloroses de la nit de Sant Joan. Donzelles enamorades d'un nuvi esdevenidor, escabelleu les aufabregues perquè facin més olor. L'aufabrega escabellada és un encenser violent que al llençar la flaira enlaire augmenta l'encantament. Quina olor més fresca i forta, ara que ls focs ja sen van! Sant Joan, obriu la porta pe...
Més informació