“Ciutat morta” (i II)

El més indignant del cas, entre d’altres coses, és el fet que la causa es tanqués en fals, malgrat les denúncies d’irregularitats, de tortures i la mort d’una innocent. N’hi ha uns quants que tenen les mans tacades de sang i viuen una jubilació daurada, ja sigui en forma de càrrecs polítics o bé de jubilació a seques, amb menys de 40 anys i amb un sou més que digne. Amb el temps s’han anat destapant les coses que s’havien anat amagant sota les estores de la corrupció; una sèrie de fets van acabar confluint, i els torturadors dels joves empresonats sense solta ni volta van ser condemnats per testimoni fals i tortures, fet que va fer més evident que mai que tot era una trama per tapar les responsabilitats de l’ajuntament de Barcelona en els fets. Una ciutat morta, sí que només té la cara neta de cares als turistes i es fa cada dia menys habitable pels seus ciutadans. I l’essència de les ciutats li dóna la seva gent, més enllà de monuments i d’històries. I fa posar la pell de gallina només de pensar que aquest cas no sigui aïllat; segurament n’hi ha molts d’altres que mai sortiran a la llum. Ni res ni ningú tornarà la vida a la Particia, ni retornarà els anys perduts als altres causats i empresonats. Però per dignitat cal que els culpables paguin i que es reobri el cas. Per justícia. Per  justícia poètica.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís