Jaume I el Conquistador (un conte)

Sóc en Jaume, en Met pels amics i amigues, coneguts i conegudes.  Ara estic ja ben jubilat i acabo els meus jorns en un convent, no per imposició, sinó per devoció, o potser per tastar una part de la meva vida que mai he experimentat: la tranquil·litat. En aquests dies que la vida encara em regala, m’he proposat deixar escrita la meva vida, sobretot matar les hores i reviure la meva vida, curulla de tot tipus d’experiències!
El meu naixement va sorprendre ma mare en un molí, mentre feia una passejada amb la seva senyora, Maria de Montpeller. I és que sóc d’origen noble: mon pare era un cavaller de la cort del rei Pere el Catòlic i ma mare dama de companyia de la citada Maria de Montpeller. Ja de ben jove vaig establir amistat amb el futur monarca de la nostra terra, en Jaume, que desgraciadament quedà orfe aviat. Ens vam entrenar conjuntament en l’art de fer anar l’espasa , al castell de Montsó, vam compartir confidències i pors i quan va ser el moment  que el senyor comencés a entrar en campanya, em vaig convertir en el seu fidel escuder, acompanyant-lo a on fos, ajudant-lo a preparar estratègies o en el combat. En vam arribar a viure moltíssimes de vicissituds, per aquests mons de déu! Vam conquerir terres i vam fer guerres, però també vam fer molt l’amor. Ja de ben jovenet, quan tot just em sortia pèl moixí a l’entrecuix ja em tornaven boig les mosses que corrien pel palau, fossin nobles o serventes. Quines escalfades no vaig arribar a agafar, quins fogots!  Gairebé de manera instintiva vaig aprendre a pelar-me el plàtan, però m’agradà més la primera vegada que ho va fer una mossa, que treballava a la cuina. Quines corbes que tenia, quins mamellots, però sobretot, quina mà d’àngel per fer vessar el plaer! Era un dia d’hivern; amb el futur rei havíem acabar un ardu entrenament i afamat vaig anar a la cuina a veure què hi havia per treure el ventre de pena. I no només vaig treure el ventre de pena amb un bon brou, sinó que també altres parts del meu cos van rebre una bona alegria. No sé com carai m’hi vaig trobar, però de sobte tenia una mà que em sacsejava l’api. De la noia poca cosa en recordo, ni el nom, però fou la primera volta que una dona em tocà. Jo només tinc memòria d’haver-li magrejat les mamelles i ben poc més!
Fou a la primavera d’aquell mateix any que em vaig estrenar del tot en l’art de tocar una mossa. Aquesta vegada va ser una jove de família noble que venia als balls que s’organitzaven de tant en tant al castell. Ja li tenia ben ullats els seus rínxols i la cadència de les seves anques; la meva pèrdua de virginitat va tenir lloc un dia de ball, al final de la primavera. La ingesta de vi va provocar que tothom estigués ben distret. Jo també  n’havia begut i em fou més fàcil llançar-me a demanar a la jove que m’acompanyés a ballar. Cansats i suats, vam anar a prendre la fresca, però enlloc de refredar-nos em vam escalfar encara més i vaig acabar, entre uns matolls, perdent la virginitat. La noia no era novella, però servidor va aguantar la trempera una bona estona fins que em vaig buidar, després d’haver-me sadollat tocant-li les abundoses mamelles i el tebi entrecuix fins que em van quedar les mans ben molles, just abans de penetrar-la.  Així va començar la meva trajectòria en les arts amatòries. De la mà del meu senyor, homònim, vam començar a passejar i conquerir un bon grapat de terres.  D’històries en tinc per dar i per vendre, així que com que la vista em falla i el casament em venç  aviat, i per no fer-me ni vanitós ni pesat, només explicaré algunes de les meves conquestes, potser les que recordo amb més nitidesa. Recordo la conquesta de Mallorca, si la memòria no em falla, cal el 1229. Fou dura tasca, però la conquesta més dolça la vaig trobar al llit, mentre celebràvem la victòria. La mirada d’una de les joves oriündes que va sortir a celebrar la nostra presència se’m clavà a l’ànima. Discretament em vaig separar del seguici i la vaig convidar a venir a palau amb nosaltres a celebrar l’anhelada victòria S’hi avingué i després d’aguantar el temps suficient perquè mon senyor no s’ofengués, ens vam retirar discretament i vaig gaudir com feia mesos que no ho feia. La seva dolça boca encara m’ho semblà més quan empresonà el meu penis dur com una llança, delerós d’endinsar-se a les seves entranyes. Tant plaer em donaren els seus llavis carnosos, que em vaig córrer abans d’hora i no vaig poder-la penetrar de bones a primeres.  Per donar temps al meu ocell a tornar a “ressuscitar”, em vaig entretenir a recórrer-li suaument el sexe, entrant de tant en tant amb els dits dins d’ella. Els seus gemecs foren el revulsiu final perquè la tita se’m tornés a encabritar i ja us podeu imaginar a on va acabar aquest tros de carn que em penja de sota el ventre.  Vam repetir un parell de dies més les nits de passió;  redéu, com cavalcava la mossa  amb aquells cuixots que encara em fan salivar!
Amb el meu senyor Jaume vam continuar vivint aventures. Ell tenia fama de ser un bon amant entre les fèmines que es trobava pel camí, malgrat els seus matrimonis i les seves amants oficials. Servidor no és pas que sigui un sant; entre campanya i campanya em vaig casar amb l’Elionor, el mateix nom que tenia primera esposa del meu senyor,  una noia de família noble, emparentada amb el senyor de Cardona i originària d’aquella zona. M’hi vaig casar gairebé per compromís; mai en vaig estar enamorat però me la vaig arribar a estimar i em va obsequiar amb dos fills, una noia i un noi, la Carmina i en Guerau.  L’Elionor era molt religiosa i pudorosa; mai la vaig veure nua del tot; sempre vam fer la mateixa postura; tot i que ho vaig intentar, no em va deixar mai que passegés el meu rostre entre les seves cames i ella en prou feines em va tocar mai el penis. Malgrat tot, va ser una bona companya de vida, una bona amiga. De fet, des que ella se’n va anar al cel al qual va tant pregar, vaig decidir tancar-me en aquest monestir a recollir-me.  Ja fa un temps que l’eina  no se m’aixeca però els ulls se me’n van d’òrbita quan ve alguna pagesa a vendre o a portar coses al monestir! Les pageses sempre m’han portat de cap. I la que més m’hi va portar va ser una jovencella d’Almenara, durant la nostra conquesta de València. Vam estar uns quants dies pel poble preparant l’estratègia i ens allotjàvem en un mas. La vaig divisar el segon dia d’establir el nostre quarter general. Mare meva, quins ulls negres, quins cabells castanys, quin bé de Déu ( i que nostre Senyor em perdoni!) de mossa! No fou fins al quart dia, però, que hi vaig poder parlar. Ens va venir a portar queviures i li vaig agrair; li vaig demanar si al vespre ens podria portar llet ben fresca de sa granja; es va enrojolar i no va dir res. Quan ja el dia ja fendia i no tenia ni esperança de veure-la, se’m va presentar, discretament, al porxo a on servidor parava la fresca, amb una gerra de llet ben fresca. Li vaig proposar de compartir-la i hi accedí. Aquell dia, ho recordo clarament, era mig de treva. El senyor Jaume tenia també altres quefers i no hi havia gaire activitat al quarter. Després de la llet que em va portar, vaig ser jo qui n’hi vaig donar de meva, aquella que és un xic diferent... Fou la primera noia a qui vaig desvirgar a la vida, potser per això la recordo tant; la segona i última fou la meva esposa. Després de fer-li un bes i tocar-li el pitram, emparats en la foscor de la nit, i quan ja les mans van topar amb el seu parrús, em va aturar. Em va explicar que mai havia estat amb cap home però que la curiositat li picava i que tenia els calçons ben molls. Al mateix porxo, del qual no ens havíem mogut, la vaig despullar, vaig jugar amb els seus mugrons enormes i vaig llepar-la fins que va cridar; li vaig haver de tapar la boca perquè els guardes no s’esveressin! Després li vaig dir que m’agradaria que em xuclés la titola; li vaig haver d’explicar una mica com fer-ho, però se’n va sortir prou bé! Penetrar-la, però, fou un xic més complicat. Fins al tercer intent no ho vam aconseguir, però el resultat fou prou agradable. A la xiqueta sembla que li va agradar l’experiència, ja que va venir cada capvespre al porxo a portar-me i a xuclar-me llet fins que la nostra estratègia  militar ens obligà a abandonar el lloc. Potser per la imminència de la partida, l’última nit  fou la millor: no sé què caram va fer que em vaig mig desmaiar de plaer. Va fer anar boca, mans i vagina a un ritme tant trepidant i excitant que se’m van acabar les reserves energètiques!!
Després de la pagesa d’Almenar en van venir unes quantes més. I també alguna senyora de la noblesa; per ser franc, més d’una. A Montpeller vaig tenir una nit curta però memorable amb una senyoreta que em va fer córrer empresonant-me l’eina dins de l’abundor dels seus pits. Una de les històries més curioses del meu periple amatori la vaig viure en un convent de monges , a pocs quilòmetres d’Osca, a on anàvem a celebrar unes Corts Generals amb el rei. Resultà que se’ns va a posar a ploure a bots i barrals i vam refugiar-nos en un convent de monges a passar la nit, davant la impossibilitat d’arribar a Osca. Aquells dies hi havia al monestir  una senyora noble, casada, que s’hi allotjava per fer un retir espiritual. Però d’espiritual el seu retir en tenia poc, com vaig comprovar més tard. S’havia emportat una dama de companyia, amb qui compartia cel·la. I vés per on, dormien al costat de la que em van assignar a mi.  Aquella nit estava capficat pel que podria passar a  les Corts; no podia dormir i vaig sortir a fer un petit passeig malgrat la pluja i el vent. Quan retornava cap a cel·la, una ràfega de vent va esberlar la porta de la senyora noble i la seva dama de companyia: enlloc de dormir, a la llum d’una espelma, s’estaven entregant a menjar-se els entrecuixos. Vaig quedar petrificat; bé, no tot el meu cos hi quedà; una part se’m va ben aixecar!  Fou la dama de companyia qui s’adonà de la meva presència en un recés de la “feina” que la tenia entretinguda. Se sobresaltà i li va dir a la seva senyora, que en un primer moment s’esglaià, però no sé si empesa per l’èxtasi, em comminà a entrar a la cel·la i va tancar la porta darrere meu. El que va passar allà dins em fa fins i tot pudor explicar-ho, així que deixo via lliure a la imaginació de qui llegeixi això. Només diré que l’endemà no em podia ni enfilar al cavall de tant adolorida que tenia certa part de la meva anatomia...

Tal i com em deia el meu enyorat rei Jaume, també sóc un Jaume I el Conqueridor (o millor dit, Conquistador), però no precisament per haver conquerit terres, sinó per haver conquistat uns quants parterres entre cames d’unes quantes dames arreu del territori que el meu senyor va establir!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís