Un poema de Joan Vinyoli

 

 

DIES AL CAMP

Amb ulls de fred i plens de vent contemplo la gebrada a l'hort

i la metàl.lica teranyina

clavada als muntants de fusta

del galliner que guarda

l'escapadis aviram.

I sento la fetor

grisa, coent, de gallinassa

tova, calenta, que asfixia.

Mes tard, hora de sol, ràpid, el gall empaita les gallines

estarrufades, que fugen.

Jo gusto la quallada

negror dels fems rics de solatge, festa

de la gran boca de la terra

que els menjarà fumejants.

Les eines del treball dormissen a l'entrada

de la masia en ombra, cada dia més

arraconades pel triomf vermell

de les grans màquines ferrisses

que sobre els camps naveguen.

Magall, aixada, càvec,

diuen pel mànec la indefensió

de no poder servir sense la mà d'un home,

però proclamen tostemps,

dessota l'òxid del tall,

l'antiga força de la mà de l'home.