evita

El matí torna a ser fred a Mañeru. Esmorzem mentre acabem de decidir quina serà la ruta del dia. Després d’acomiadar-nos de la família de la meva amiga ens enfilem al cotxe i anem direcció a Iruña. No ens hi parem, sinó que la travessem i enfilem cap al nord. Passem per un munt de poblets preciosos i petits, envoltats de natura, amb grans cases que em recorden a les que veia quan anava a Euskadi. I a cap poblet hi manca el frontó! L’única pega és que em marejo bastant... Passem per Roncesvalles però no ens hi parem (de moment) i continuem un camí ple de revolts que ens mena a la Baixa Navarra, que administrativament pertany a l’estat francès. Al final arribem a un bonic poble, Saint Jean de Pied de Port (o Donibane Garazi en èuscar ( http://www.saintjeanpieddeport-paysbasque-tourisme.com/ ; http://ca.wikipedia.org/wiki/Donibane_Garazi ; http://es.wikipedia.org/wiki/San_Juan_Pie_de_Puerto ). Aparquem el cotxe al costat del riu i anem a passejar pel poble, pujant per un costerut ca...

El matí és fred, molt fred a Mañeru. Sort de la calefacció i una bona dutxa per despertar-me, sinó m’hauria quedat ben a gust dins dels llençols després de la plàcida nit. Esmorzem i mentre ho fem, decidim la ruta que farem. Un cop ja presa la decisió, ens enfilem al cotxe i fem la primera parada a Lizarra (Estella en castellà) ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Lizarra ) . Aparquem el cotxe al pàrquing del que era l’antic edifici de justícia, un edifici de no més de 5 anys, que devia costar una milionada i que ara està tancat (sense comentaris...). Allí és dia de mercat i aprofitem per fer-hi una visita i comprar algunes provisions pel dia. Tot seguit ens enfilem al cotxe i per una carretera amb unes quantes corbes, arribem a Baquedano ( http://es.wikipedia.org/wiki/Baquedano_(Navarra)) , un petit i tranquil poble, a on deixem el cotxe. El poble és petitó, amb grans cases unifamiliars, i com no, un frontó! La nostra intenció és anar a un lloc que s’anomena el “Nacedero de Urederra” i ...

El matí es lleva molt fred a Girona. El constipat que porto fa que tingui el cap com un timbal. Pugem al cotxe i marxem en direcció cap a Iruña ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Pamplona ; http://es.wikipedia.org/wiki/Pamplona ) . De Girona cap a Vic, i un cop allí trobem la boira que ja no ens deixarà fins ben passat Lleida. Vaig fent capcinades i no em desvetllo del tot fins que arribem a l’últim poble dels Països Catalans per l’oest, a Fraga. Just després d’entrar al desert dels Monegros, parem a fer un cafè i a agafar forces abans de continuar la ruta. I ja no ens aturem fins arribar a Iruña, tot per la carretera nacional. Primer el paisatge és molt àrid, però a mesura que ens endinsem a Navarra ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Navarra ) , entremig de grans esplanades farcides de molins de vent o bé de plaques solars, va apareixent més verd i es veuen més muntanyes. Finalment, arribem ja a l’hora de dinar a Iruña, la ciutat a on vaig viure un breu lapse de temps fa uns anys. Prime...

El Llop Ferotge torna a la càrrega. Quan ja s'esgotava el 2012 va publicar el seu penúltim llibre (d'aquí a uns dies parlaré de l'últim fins al moment), "Los frutos invisibles", de l'ànima d'aquest projecte, Jorge Morales. Un llibre que és per llegir, rellegir i rellegir, amb un magnífic pròleg d'un altre gran poeta, Jorge Garralda. Versos que fan gaudir els sentits, que desperten consciències, que evoquen records i anhels. No n'hi ha ni un que no m'hagi agradat, però d'entre tots, personalment destacaria "Otoñal en Girona", que sembla que l'hagi viscut en pròpia pell, "Sucede de noche" (que finalitza tot dient "El amor que nos bebe y nos apaga"), "Pérdida" (tot un exemple de denúncia) o bé el poema que dóna títol al recopilatori "Los frutos invisibles". Tal i com diu Garralda en el pròleg, 21 estacions, 21 estacions per fer parada i gaudir del tresor que s'amaga en cadascuna! ...

Després de la lectura de la trilogia la sensació que em van deixar els tres llibres és agredolça. En el llibre tot és massa perfecte, a la protagonista, a l'Anastasia Steele tot li surt rodat, és uns superheroïna que al final acaba accedint als desitjos controladors del seu marit. El llibre, però, també ensenya com dues persones es poden modular mútuament el seu comportament i la seva manera de ser, com la força de la confiança permet l'alliberament personal (i també la voluntat pròpia d'aconseguir-ho, evidentment!). Aquest fenomen eròtic mundial també porta missatge més enllà. De totes maneres, a part de la crítica que tot és massa bonic i perfecte i de que el món no és un lloc de luxe a on tot es compra amb diners, també caldria que els editors tinguessin més cura de la narració, car hi ha unes quantes faltes d'ortografia (almenys en l'edició catalana). Bona lectura!

Quan començava la tardor passada una bona amiga em va recomanar llegir al trilogia de les "50 ombres de Grey", de l'angles E.L. James. Em va deixar els llibres i com no, vaig començar a "devorar" el primer, titulat "Cinquanta ombres d'en Grey". He de reconèixer que em va enganxar la història, l'estil fresc i desinhibit del llenguatge i la història que s'hi narra. La guerra psicològica que s'estableix entre els protagonistes, l'estira-i-arronsa constant atrapen als lectors i lectores. Tot seguit vaig submergir-me ne el segon, "Cinquanta ombres més fosques", per mi el millor dels tres. Ràpid, dinàmic, amb moltes històries sexuals i no sexuals, amb llenguatge planer i entretingut. Però no puc dir el mateix del tercer, les "Cinquanta ombres alliberades", que vaig estar a punt d'abandonar a mig fer; personalment, massa forçat. De totes maneres aquest fenomen mundial, tot i no ser un paradigma de literatura, és...

"Tresor" és el sobrenom que se li va donar a una jove índia que va morir el dia 30 de desembre. Aquesta noia de 23 anys, estudiant de medicina, va morir després que sis salvatges éssers (dubto que humans) la violessin en un autobus en marxa, a l'Índia. Fins i tot el conductor del vehicle i va participar i un cop van haver comès l'atrocitat, la van llençar amb el bus en marxa. Però, tot i la desgràcia, potser la mort de "Tresor" no haurà estat en va. A l'Índia es va desfermar una intensa onada de protestes contra els violadors. Segons les estadístiques, cada 20 minuts n'hi ha una i gairebé sempre els culpables queden indemnes, en part per culpa de la corrupció policial. De nou, em sobrevé la pregunta de com en pot arribar a ser de cruel l'ésser humà. Ningú té cap dret sobre ningú, però per desgràcia això no s'entén. Tresor, descansa en pau, i sobretot, que mai més torni a succeir...  

Durant els últims dies de l'any que ja hem deixat enrere vaig haver d'anar al metge. Mentre m'esperava a la sala d'espera va arribar un senyor de mitjana edat. Semblava abatut i va murmurar una salutació a la qual vaig respondre. Es va asseure en un racó de la sala d'espera, amb els ulls tancats i el cap recolzat a la paret. Anava xerrant sol, tot de paraules inconnexes; de tant en tant proferia un crit, dient que no se'n sortiria. Tenia els ulls plorosos, vermells... Va sortir el metge i en demanar-li què li passava li va dir qu estava desesperat i que només necessitava quatre euros... A mi em va cridar l'infermera i vaig entrar a la consulta i en comentar-li el què acabava de presenciar, amb cara de resignació i tristesa em va dir: per desgràcia, és el pa de cada dia. Vaig sortir d'allí  amb el cap cot (el senyor ja no hi era) pensant quan s'acabarà aquesta crisi salvatge que porta a la desesperació més absoluta. Fins quan la dictadura del capit...

Just quan s'apagava l'any 2012, també s'apagava una gran persona, algú que ha deixat petja a la història del país i de la història de molta gent. Moisès Broggi, cirurgià, humanista, catalanista, ens deixava als 104 anys. Tota una vida dedicada a servir als altres, a estudiar, a lluitar per un futur millor per tothom. Lluitador antifranquista, cap de l'equip de cirurgia de les Brigades Internacionals durant la Guerra Civil, inventor dels quiròfans mòbils, un dels pares de la cirurgia moderna catalana que mai va descansar per aconseguir que el món fos un lloc més digne. Descansa en pau, i gràcies per tot el que has fet i ens has ensenyat. El millor homenatge, la victòria, que tenim a prop i que serà tant teva com nostre. Deixo una cita d'ell: "He vist el rostre del sofriment, de la mort, però també de l'amor i del compromís. Estic fermament convençut que la humanitat pot i té el deure de fer un món més just i igualitari". Que així sigui, doctor!   ...

ACOBLAMENT S’acoblen el cel i l’infern, la nit i el dia, el foc i l’aigua. Es fonen el sol i la pluja, la passió i el desencís, l’amor i l’odi. S’aparionen el somriure i el plor, la fred i la calor, la dolçor i la salabror. S’encaixen la vida i la mort, el silenci i la música, l’alegria i la tristesa, Es junyeixen la tempesta i la calma, la por i la il·lusió, el blanc i el negre. S’uneixen la memòria i l’oblit, els somnis i les malsons, el futur i el passat I malgrat tot el desaparellament, s’acoblen dos cossos. El teu i el meu. El meu i el teu Jo i tu. Tu i jo. I potser, un dia, qui sap, ens estimarem.

La lectura de "El caçador d'estels", a part de ser un plaer, m'ha fet aprofundir una mica més en la història de l'Afganistan, un país que tristament només he conegut per males notícies. He après una mica més de les seves ètnies, com els hazara ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Hazares ) per exemple, dels seus costums, dels seus menjars.. i també de la desgràcia que viuen les dones allí, que no tenen gairebé ni dret a parlar, de la cruesa del règim talibà, de les lapidacions. Per desgràcia, un món que ja a la ficció fa mal només d'imaginar-lo, però saber que realment succeeix, encara esqueixa molt més l'ànima i els sentits. Un país que amaga moltíssima història, que ha de ser bellíssim, però que la cruesa humana destrueix mica en mica i que m'agradaria conèixer. Tan de bo l'Afganistan que es retrata al principi del llibre hi torni a lluir i les gent hi visqui lliure!!  

Fa unes quantes setmanes un parell d'amics em van recomanar, amb poques hores de diferència, la lectura de "El caçador d'estels", de l'afganès Khaled Hosseini. I la veritat és que els hi haig d'agrair als dos l'encertadíssima recomanació! Un llibre que m'ha fet posar la pell de gallina, que m'ha emocionat com pocs. Una història de superació, de patiment, de remordiments, de redempció però sobretot, molt, molt d'amor i superació. El llibre narra la infantesa de l'Amir i en Hassan a Kabul; dos amics de diferent classe social però que no entenen res més que el llenguatge de l'amistat, que es dediquen a caçar estels i a ser feliços. Però alguna cosa es trenca inesperadament entre ells dos; la por, la gelosia, la traïció apareixen i ho esbocinen tot. I també arriba la guerra, i l'exili, i un secret que turmenta de per vida a l'Amir, fins que troba la manera de poder redimir la seva culpa. Un gran llibre sobre amistat, amor i lleia...

Just abans que s'acabés l'any vaig decidir perdre'm un dia per Barcelona. Les últimes vegades que hi havia anat va ser per feina o per festa, però no pel simple gust de passejar. I tal dit tal fet; em vaig enfilar a un tren i un cop vaig baixar al passeig de Gràcia, em vaig perdre pels intrincants carrerons que menen a la plaça Sant Jaume, vaig entrar a veure les oques de la catedral, vaig baixar per Regomir i vaig pujar per Avinyó, i camina que caminaràs vaig anar a parar al parc de la Ciutadella, vaig passar per davant del Parlament, vaig anar al fossar de les Moreres (a on no s'hi enterra cap traïdor), vaig visitar l'església de Santa Maria del Mar i vaig acabar al Port Vell. Durant hores vaig contemplar pedres plenes d'història i amb multitud de secrets impregnats. Vaig imaginar la història del nostre país entre aquells carrerons i vaig tornar-me a encisar amb una ciutat que he redescobert. Vaig somniar desperta com serà el dia que el president declari qu...

Durant el debat d'investidura del president de la Generalitat, el diputat David Fernàndez, de la CUP, en una brillant oratòria, va dir que el poble català ha sobreviscut a Franco i Espartero, entre moltes altres coses. Mentre pronunciava aquestes paraules, el "diputat" Jordi Cañas, d'aquesta colla de demagògs i mentiders que són la gent de Ciutadans, va pronunciar "Qué lástima!". Vergonyós i fastigós, que aquesta persona estigui al Parlament de Catalunya, a on ell i la seva colla es dediquen sistemàticament a atacar la terra que els acull i els hi dóna de menjar. Per dignitat personal (cosa que no tenen) haurien de fotre immediatament el camp del Parlament i de Catalunya. Gent així, feixistes, no tenen cabuda a casa nostra!  (Només cal mirar alguna de les seves patètiques piulades...)

Per tu retorno Per tu retorno d’un exili vell com si tornés d’enlloc. I alhora et sé terra natal, antiga claror meva, i l’indret on la culpa es feia carn. Retorno en tu, per tu, a l’espai cec d’on vaig fugir sense poder oblidar; desig sense remei, ferida arrel arrapada, clavada cos endins. Per tu retorno d’un exili vell, refugi contra tu, des d’on trair la primera abraçada i on triar, des de l’enyor, l’escanyall d’unes mans. Retorno en tu, per tu, al vell jutjat sense horari ni nom, fosa en la pell dels teus camins que em coneixen la pell, closa en els ulls que ja gosen fitar el teu esguard, com si tornés d’enlloc.

Les clavegueres de l'estat espanyol estan més plenes que mai. Plenes de trampes i joc brut contra el poble català. Cada dos per tres estan sortint informes falsos sobre polítics sobiranistes i contra tot el que faci olor a català. Ofensives diàries contra la llengua i la cultura catalanes, contra tot el que no vagi en la direcció d'uniformitzar "la seva grande y libre", que ens roba sistemàticament, dia sí i dia també. Però malgrat que no serà fàcil, ens cal ser un poble unit, alegre i combatiu, com deia el gran Vicent Andrés Estellés. No ens esborraran el somriure de la cara, ans el contrari, quan més lluitem, més somriurem, perquè amb el somriure, la revolta! Ja poden anar jugant brut, que no ens cansarem! Persistirem i ... guanyarem!!!

El passat dia 24 de desembre, tot repassant la premsa, em vaig trobar amb un parell de notíces d'índole ben diferent: 1) el Fons Monetari Interancional, sí, aquesta pantomina que es dedica a controlar els calers i a escanyar els pobles, es va gastar més de mig milió d'euros en un sopar de Nadal de luxe, mentre que les seves directrius provoquen que cada dia hi hagi més pobres i més gent abocada a l'abisme. La seva presidenta, la fanfarrona Lagarde ha callat ( http://www.ara.cat/economia/LFMI-gasta-gairebe-sopar-Nadal_0_833916761.html). 2) A Síria, gairebé el mateix dia, la dictadura del seu president va provocar una matança de gent que només esperava per comprar pa (http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/605222-mes-de-60-morts-pel-bombardeig-dun-forn-a-siria.html) . I el món, de nou ha callat, deixant impune aquesta tortura que pateix diàriament el poble sirià. En quin món vivim? Per desgràcia, sembla que no en el mateix. La vella i trista hist...

Aquest any ja m’han enredat. Feia temps que me n’escaquejava, però   ja no sabia quin caram d’excusa donar, de manera que he acabat sucumbint i aquí ja m’estic abillant per ser un dels Reis Mags de la cavalcada del poble. Anys enrere havia fet de patge, des dels 12 fins al 18. I ara amb 25 m’han engatusat per fer de monarca. Bé, tot i que em queixi, una mica de gràcia sí que em fa, ja que vindrà en meu germà Gustau amb la seva dona, la Carolina i la meva nebodeta, la Mireia, que em té el cor robat.   I com no, mons pares, els sogres del meu germà i un llarg etcètera. Sortosament, car he guardat la meva actuació reial d’aquesta amb bastant sigil·li,   els meus amics no vindran, que sinó m’imagino un bon espectacle per part seva i servidor no podent-se aguantar el riure.   M’han dit que seré el rei ros; menys feina tindré a treure’m el maquillatge de la cara i a la nit no quedarà ni rastre sobre el meu rostre de la feina clandestina que faré aquest capvespre. De r...

Sa Majestat està inquieta. Ja portem dies i dies de camí, els camells estan assedegats i no trobem enlloc a on donar-los una mica d’aigua. Però no defallim, ja falten uns 10 km per arribar a l’oasi a on descansem cada any. La fosca és cada vegada més intensa, però al cel hi brilla, intens, l’estel que cada nit ens mostra el camí a seguir. Avui passarem la nit a l’oasi, a on alguns dels meus companys patges ja hauran muntat el campament per allotjar-nos-hi alguns jorns, abans d’afrontar el trajecte final fins a Occident. Cada rei té una tenda personalitzada: Melcior, el meu sobirà, té una tenda blanca bordada amb rivets de color d’or;   Gaspar té un habitatge de tela de color groguenc, amb dibuixos de color ataronjat; finalment, el tercer rei integrant de la nostra comitiva, el rei Baltasar, té una tenda de color negra amb estrelles de color roig estrident. Arribem esgotats, però contents de seguir el camí que fem i desfem anualment amb la il·lusió de portar tot un seguit de co...

Demà serà la nit més màgica, o si més no, és el que esperen un bon grapat d'infants d'arreu del món. La nit on ses majestats d'orient porten els regals als més petits de cada casa, que traspuen il·lusió, una il·lusió que s'escampa sovint com un taca d'oli als més grans. Una nit a on tots els desitjos són realitat. Sota l'anonimat d'una disfressa de patge ja friso per contemplar l'espurna de l'esperança i la il·lusió als ulls dels nens i nenes i també dels més grans. I demano a Ses Majestats màgiques d'Orient un any ple d'alegries per a tothom, un any ple d'abraçades i somriures, ple de mirades de complicitats i sinèrgies per construir un país lliure i digne i un món just i solidari. Que cap infant es quedi sense menjar ni joguines, no els hi escapcem les esperances! Majestats, veniu carregats d'esperança i somnis per construir! I un record per a aquelles i aquells que ja no hi són i tant em van ensenyar!

HE TROBAT A FALTAR En les profunditats de la nit entre tenebres i paradisos he enyorat els teus dits ardents voltant sobre el meu ventre baixant fins al meu pubis, penetrant dins el meu caliu. He trobat a faltar el teu cos nuu confonent-se dins del meu he anhelat tenir-te, ben dins de la meva boca, amarant-me del teu gust. He desitjat sentir l’abric del teu cos acoblat al meu, la teva xardor és l’espurna que encén el meu foc més íntim. He delejat sentir-te panteixar, extasiar-te i extasiar-me, mentre em llepes arreu , amb besos càlids i humits, des del coll fins més avall del mont de Venus. He cobejat sentir de nou el frec salvatge dels nostres cossos en una lluita ben dolça i aferrissada, per arribar a la catarsi orgàsmica. Desperta’t;   que ja no vull trobar a faltar res d’això. Mira’m. Besa’m. Folla’m. I estima’m. ...

  ARA QUE L'ANY COMENÇA No hi ha ningú que ens perpetuï. Totes les quietuds i les inquietuds tenen per límits una cambra closa. Així s'explica el temps, i el fosc embruix de percaçar-lo pels racons secrets de nosaltres mateixos.                                      Més enllà de temors i recances, s'obren sempre blaus horitzons.                            Res no pot desviar-nos del curs del riu del viure, però basta la voluptat d'estimar perquè l'aire dringui a cada mot i s'allargassi l'eco que ens fa, si més no, perdurables.