Cossos


COSSOS
Ressonen acceleradament
els timbals del cor.
Les pupil•les t’han copsat,
el cos ja no em pertany.
Mana el ritme dels sentiments,
les sensacions davall la pell
obnubilen la raó.
Res més existeix que el teu cos,
de cap a peus,
de peus a cap,
bell, esvelt,
la font del meu desig.
La fam d’acoblar nos ànimes,
de viure eternament units
pel deler dels cossos
m’obceca i em corromp.
El desfici de recórrer a besos
ton cos, resseguint tots els solcs,
inventant rius de plaer,
vívidament em corseca el sexe
i l’enteniment.
Aliè a la meva pruïja,
traces una ganyota i somrius,
perpetuant l’encanteri sota les estrelles.
Tanmateix, s’acaba la melodia
del somni de saber-te meu,
quan et perds entre la gent.
I dins meu solsment renaix
el brot de la buidor
i l’anhel de tornar imaginar
la fusió dels nostres cossos
que mai, encara, s’han estimat.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís