Ràbia, tristesa i impotència...

Dies enrere vaig veure el vídeo (vomitiu i fastigós) que he deixat penjat més avall. Una "persona", i  ho poso així, entre cometes, va començar a insultar dins d'un tramvia a Londres a la gent que no era britànica. Patètic espectacle, i a més aguantant un infant sobre la seva falda. Fora de si va començar a insultar a la gent perquè era negra o d'una altra raça. Una valenta senyora se li va encarar explicant-li quatre veritats que aquesta ment obtusa i cos sense ànima no va voler escoltar. Fins a quin punt hem arribat, que ens oblidem que tots tenim el mateix origen? Aquesta "persona" pixa, caga, dorm i menja (cosa que no tothom al món pot fer) igual que les altres persones. Però per desgràcia, l'actitud d'aquest ésser deshumà és molt freqüent... (només cal anar a Badalona i a altres ciutats, governades sobretot pel PP o a on hi ha el fastigós partit Plataforma per Catalunya) Espero que els infants que hi havia al vagó no l'escoltessin i puguin passejar agafats de la mà com a sers humans pel camí de la vida. Queda molta feina per fer...


Comentaris

anna ha dit…
...l'escena m'ha recordat una que vaig viure fa uns anys al tren, fent el trajecte barcelona-girona...un grup de criaturetes amb el cap rapat i les seves "alfas" que venien de festa van començar a insultar a les i els negres que hi havia al tren...tothom callava atemorit perquè estaven fora de sí, segurament encara sota els efectes d'alguna substància prohibida...i com més tothom callava, més ells cridaven...anaven amunt i avall, sentint-se els reis del tren, fins que van topar amb un negre de 2 metres que estava assegut al seu seient i el qual, sense obrir la boca, va aixecar-se i va estampar un cop de puny a la cara del líder de la colla, que era el que cridava més fort en contra dels negres....el "gallito" va callar de cop i s'en va anar amb la cua entrecames, tot sumicant i el nas rajant i cagant-se contra els immigrants perquè havien "envaït" "su ciudad Gerona" (amb veu baixa, això sí)....els altres, evidentment, darrera seu ben cagats, no van fer res per defensar-lo del tros de negre de 2 metres que va tornar al seu seient sense obrir boca, després de rebre un aplaudiment tímid de la resta de passatgers que feliços vam contemplar com aquestes criaturetes baixaven del tren cames ajudeu-me a la primera parada que els ho va permetre!!
...és trist però "aquestes persones" només entenen les coses d'una manera...i a aquests estúpids els hi va quedar ben claret el missatge!! llàstima que no sempre és així...
27 de desembre del 2011, a les 19:41
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Imatge
Hivern Estimo la quietud dels jardins i les mans inflades i vermelles dels manobres. Estimo la tendresa de la pluja i el pas insegur dels vells damunt la neu. Estimo els arbres amb dibuixos de gebre i la quietud dels capvespres vora l'estufa. Estimo les nits inacabables i la gent que s'apressa sortint del cinema. L'hivern no és trist: És una mica malenconiós, d'una malenconia blanca i molt íntima. L'hivern no és el fred i la neu: és un oblidar la preponderància del verd, un recomençar sempre esperançat. L'hivern no és els dies de boira: és una rara flexibilitat de la llum damunt les coses. L'hivern és el silenci, és el poble en silenci, és el silenci de les cases i el de les cambres i el de la gent que mira, rera els vidres, com la neu unifica els horitzons i ho torna tot colpidorament pròxim i assequible
Més informació

"Un sonet per a tu" de Miquel Martí i Pol

Imatge
Un sonet per a tu mare, i un per a tu pare, avui que fa anys que em vau regalar la vida!   UN SONET PER A TU Un sonet per a tu que em fas més clar tant el dolor fecund com l'alegria, un sonet amb els mots de cada dia, amb els mots de conèixer i estimar. Discretament l'escric, i vull pensar que el rebràs amb discreta melangia, com si es tractés d'alguna melodia que sempre és agradable recordar. Un sonet per a tu; només això, però amb aquell toc lleu de fantasia que fa que els versos siguin de debò. Un sonet per a tu que m'ha permès de dir-te clarament el que volia: més enllà de tenir-te no hi ha res.   Martí i Pol, Miquel. “Un sonet per a tu” . Andorra (postals i altres poemes). Edicions 62. Barcelona, 1989.    
Més informació

Un poema de Joan Margall, "L'aufàbrega"

Imatge
  Perquè l'olor de l'aufàbrega impregni de llibertat tots els Països Catalans!    Joan Maragall, 1897, L'aufàbrega Aquesta mata olorosa de la nit de Sant Joan llença flaira, silenciosa, entremig de la bravada de la nit incendiada per tants focs que s van alçant. Entremig dels nuvols roigs, el cel blau i les estrelles; entremig dels crits de goig, remoreig de fontanelles, i entre l baf esbojarrant, una flaira s va escampant fresca, suau i candorosa: les aufabregues la fan: són les mates oloroses de la nit de Sant Joan. Donzelles enamorades d'un nuvi esdevenidor, escabelleu les aufabregues perquè facin més olor. L'aufabrega escabellada és un encenser violent que al llençar la flaira enlaire augmenta l'encantament. Quina olor més fresca i forta, ara que ls focs ja sen van! Sant Joan, obriu la porta pe...
Més informació