La floristeria (un conte)

 
Ringgg, riiiiiing! Cony de despertador dels nassos! El pararé una estoneta més, així faig el ronso i estic en aquell estat de capteniment que tant gaudeixo. Va, deu minuts més...... Riiiiiiing! Buf, sí, va m’aixeco que ja fa més de mitja hora que estic als llimbs. Opss! Mentre em trec maldestrament les lleganyes enganxades a les parpelles, sento que sona l’alarma del mòbil. Però la melodia em recorda que avui és l’aniversari d’algú. Que carallot que sóc! És l’aniversari de la dona que més m’estimo d’aquest món, la que em va donar la vida, ma mare! Amb el tragí del trasllat de pis me n’havia oblidat completament! Ara m’entren les cagarrines: he quedat per dinar amb ells i el regal més calent és a l’aigüera. I avui que és diumenge no hi ha ni una punyetera botiga oberta. Com se m’ha pogut oblidar?! Va neurones, desperteu-vos de cop i busqueu una solució... Plaf! Ja està, la floristeria del final del carrer està oberta fins a migdia! Faig una guipada ràpida al despertador i veig que disposo de mitja horeta. Em vesteixo en un plis-plas i marxo amb els talons tocant el cul. Veig que afortunadament està oberta i entro acalorada. Em fixo que no hi ha ningú que despatxi i que em pugui orientar, així que m’espero uns moments. Obro i tanco la porta un parell de vegades i crido per si algú surt a despatxar. Després d’uns minuts que se’m fan eterns, surt un noi amb la cara més adormida que la meva. Em pregunta què vull amb els ulls entreoberts. Sospito que l’acabo de despertar...Li explico que vull un regal per la meva mare, qualsevol flor em serveix. Mica en mica sembla que els ulls se li obren i la veu se li aclareix mentre m’explica si vull una flor d’interior o d’exterior. Li dic que m’és igual, i ell m’aconsella que potser una d’interior. Mentre ho dic veig que té una mirada líquida, bella, transparent i uns ulls del color de la mel de romaní. Em diu que l’acompanyi i pugem al pis superior (caram amb la botiga, jo que pensava que era petita) a on hi ha les plantes d’interior. Però servidora, maldestra de mena, i més en estat de semi letargia, s’entrebanca i cau ja al segon esglaó. El pobre dependent es desperta de cop amb la sonoritat de la meva caiguda. Baixa des de mitja escala i s’asseu al meu costat. Em queixo que em fa bastant de mal la part superior del genoll i pel que sembla, m’hi dec haver fet algun tall: la sang ja impregna els pantalons. Quan intento pujar-me’ls, veig que són estrets de baix i que no aconseguiré que em s’enfilin més que un parell de centímetres cama amunt. El noi marxa escopetejat a buscar la farmaciola. Veient que la tasca de pujar-me els camals dels pantalons és utòpica, opto per descord-me els botons i me’ls baixo. I quedo més vermella que una orquídia que tinc a escassos metres: amb les presses m’he oblidat de posar-me roba interior. El noi fa veure que no se n’adona i directament em posa una mica de cotó fluix per eixugar el petit però vistós trau que m’he fet en caure. Hi posa una mica d’aigua oxigenada que em cou una mica... De sobte, veig com la vista se li escapa uns centímetres més amunt, a on tinc un jardí ben arregladet i a on fa poc hi he passat la talladora de gespa que l’ha deixat mec. L’improvisat dependent-infermer em posa una mica de iode damunt de la ferida i me la tapa. Mentre ho fa, les mans li tremolen i em vessa el iode damunt de la cuixa esquerra que pren de cop un color marronós. Es disculpa i me la neteja, però encara me l’embruta més. Li demano que em deixi el cotó i mentre me’l dóna, no sé, com, li agafo la mà i me l’acosto més amunt, a on tinc un altre tall, aquest beneït i ja de naixement. Ell enretira de cop la mà i quedo ben fotuda i avergonyida. Marxa , però no tinc ni temps d’aixecar-me que ja torna a estar allí. Porta un brot de farigola entre els llavis. M’acaba de baixar els pantalons i me’ls treu. M’obre de cames i la meva flor ja del tot oberta queda davant del seu esguard. Suaument va movent el brotet de farigola pel meu sexe, que queda impregnat d’olor. Les pessigolles em provoquen un atac de riure que deixa pas a uns crits de goig quan la llengua, el pètal de la boca del noi de la floristeria, es mou hàbilment: ara amunt i avall, ara en cercles, ara deixa que siguin els llavis qui xuclin el meu sexe, etc. Mentre encara tremolo després de corre’m, ell es baixa els pantalons i endinsa el seu estam, que sobresurt dins d’un bosc poblat de pèl, dins del meu pistil totalment moll i receptiu. Un cop acoblats, es comença a moure, i noto que se’m claven els esglaons a l’esquena. Quan estic a punt de protestar, sentim un cop de porta: ell treu el penis excitadíssim i es puja els pantalons, amb tant mala sort que s’enganxa quatre pèls a la cremallera. “Ignasi? Ignasi? Que ets per aquí?” brama una veu. “Sí mare, estic atenent una clienta, vés tranquil·la”, contesta ell! “Què vol? Ja pujo!” replica. Cordons, cordons o collons! Que puja i jo amb el tubercle a l’aire! “No cal mare, ja acabem, ja paga i marxa!” “D’acord, doncs així vaig a acabar de cuinar l’ànec amb peres” rebla ella. Buf, passat l’esglai, el noi es baixa de nou la cremallera, fa un gest de dolor quan li queden alguns pèls enganxats a la cremallera i continua amb l’intent de pol·linització. Quan està a punt de vessar, retira l’estam i deixa que caigui el seu pol·len damunt de les fulles d’una camèlia. Sense dir res, em besa al coll i als llavis, m’ajuda a aixecar-me i  pujar-me els pantalons. Em pregunta si em fa mal el tall de sobre genoll i li contesto que amb les seves cures ha millorat bastant. Sense ni gairebé mirar-nos, acaba de remuntar ell l’escala i em porta una preciosa azalea. També avanço un parell de graons amunt, però de seguia ell torna. Baixem les escales i aprofito que vaig davant per girar-me de cop i engrapar-li el paquet, que revifa per instants. Quan ja li estic descordant els pantalons i amb els dits li toco la punteta lleugerament humida, de nou sentim la porta. Enretiro la mà i ell es posa l’azalea sota el ventre. És sa mare, que em saluda dient si tot va bé i li comento que ja he escollit la flor. Ella, amb el davantal posat i amb una perfum de sofregit insuportable, somriu displicent i em comença a explicar com he de cuidar la flor. El seu fill, l’Ignasi, s’esmuny cap a darrere el taulell; veig que es posa bé el tronc de la seva flor i comença a embolicar-me l’azalea. I sa mare, xerra que xerraràs, mentre mons ulls es dispersen cap al rostre enrogit del seu fill.  Pago amb la cantarella de la florista encara taladrant les poques neurones que reben el seu missatge. Al mateix temps que el noi em torna el canvi, sona el telèfon i sa mare es fa fonedissa. Restem cara a cara, muts i vergonyosos. Quan faig el gest d’acostar-m’hi per fer-li dos petons, ell amb un gest, m’indica que m’esperi: en un tres i no res el tinc davant regalant-me la camèlia amb una simpàtica taca blanquinosa en una de les fulles. Em besa suaument els llavis i també es fa fonedís. Surto de la botiga somrient, ben carregada de flors i amb la meva de particular ben regada de plaer. I quan em poso la mà a la butxaca per cercar-hi les claus del cotxe, en trec un brot de farigola que em poso als llavis i d’on ja no me’l trauré fins arribar a casa els pares a celebrar l’aniversari de la mare...

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís