Un concert que no em puc treure del cap

Ja fa una colla de dies que vaig assistir al concert que el cantautor de Xàtiva, Feliu Ventura, va fer a l'auditori de la ciutat de Girona. Una posada en escena íntima i propera, carregada de missatges en les cançons i en les introduccions prèvies a aquestes. Un guitarrista sublim, Borja Penalba, donava encara més força interpretativa a les lletres. I tot arrodonit amb el violoncel de Sara Chordá. Però durant aquests dies he pensat sovint en les lletres de les cançons, en el seu missatge. Se'm van negar els ulls quan va cantar "El que diuen els arbres", ja que vaig pensar molt en el meu avi, quan em portava al camp i em va ensenyar a estimar la mare Terra. I vaig sortir d'allí amb més ganes que mai de no abandonar la lluita per tal que, parafrasejant el propi Feliu, el futur (que serà el present d'uns altres), sigui millor i lliure. Gran concert, al qual les patums que tenen entrades gratuïtes i que surten a lluir les millors gales, no van assitir, potser perquè el gran Feliu els hauria incomodat amb les seves veritats...


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís