Anar a Barcelona...

Sóc de pagès de tota la vida, i ben orgullosa que n'estic! Potser per aquest motiu, quan vaig a Barcelona em sento una mica una formigueta perduda enmig d'un grandiós desert... I a més, quan et passem coses a les quals no estàs acostumada: trobar-te en plena matinada amb un autobús tan ple de gent que sembla que sigui hora punta al metro i la gent improvisant cançons a tort i a dret; tot seguit, arribes a casa dels amics que t'acullen i no pots obrir el pany.... Què cal fer? Com que ni tu ni ells podeu obrir (uns des de dins i els altres des de fora) queda només l'opció de trucar a un serraller. T'arriba una parella, ell molt simpàtic i amable, i ella amb una falsedat i hipocresia que fan fàstic. Per fer quatre martingales et claven 180 euros i la dona, encara rient-se'n amb sarcasme...Dorms unes poques horetes i retornes a cada després d'haver respirat l'irrespirable aire del metro, trobar-te amb gent que xerra sola cada dos per tres, mirades perdudes i tristes...Bé, una petita pinzellada del que pot passar un dia a Barcelona...