Els tiets de Madrid

Avui vull parlar d'una història que m'emociona cada vegada que hi penso, la de la meva tia-àvia Dolors, la germana del meu difunt avi Àngel. La tia Lola va ser l'última de la colla de nou germans que eren el meu avi. Ja de petita, com que els meus besavis no tenien prou diners per mantenir-la, la van donar en acollida a una senyora que se la va emportar a Madrir. Ja allí, la meva tia mai va perdre el contacte amb els seus germans, però va conèixer en Luis, el que seria el seu marit, un repudatíssim sastre que ha vestit gent dels més alts nivells. Es van establir al centre de la ciutat i van tenir dos fills, en Juan i la Maria Dolors. La meva tia, sempre molt lligada a terres catalanes, ha participat sempre molt activament en les activitats del casal català de Madrid i ha ensenyat català als seus fills. Sens dubte, una gran dona que també té al costat un gran home. I el que m'omple els ulls de llàgrimes d'emoció és l'amor incondicional, boig, infinit que es professen després de tants anys. La manera com es miren, com es cuiden, com es toquen fa posar la pell de gallina. Per molts anys puguin gaudir de l'amor que es tenen, perquè obliguen a creure't que l'amor pur i incondicional existeix. Us estimo! :)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís