Romania, dies 1 i 2: arribada i primer contacte (14 i 15 d’agost de 2011)

El diumenge a la tarda marxem cap a l’aeroport de Barcelona, a on després de fer una bona estona de cua, aconseguim embarcar. Abans de fer-ho, però, ja em poso de mala llet quan un Guàrdia Civil, sense solta ni volta, em demana la documentació quan ja he passat tots els controls preceptius. L’embarcament resulta caòtic i acabem marxant amb retard. Finalment, arribem, passada la mitjanit hora romanesa. Passem una estona intentant agafar les maletes a l’aeroport de Baneasa enmig d’empentes i un enorme caos. Quan ho aconseguim, sortim i ja ens espera el cotxe de lloguer. Fem uns quants quilòmetres fins a arribar a un motel, prop de Càmpina, a on ens allotjarem durant la primera nit. Prop de l’hotel hi ha un petit pou de petroli. És de nit i no em puc fer gaires impressions de la país, però em crida l’atenció el bon estat de les carreteres... i desgraciadament, un elevadíssim nombre de gossos abandonts i morts als vorals de la carretera. Un cop arribem al motel, sopem i bevem una cervesa al bonic edifici, tot fet de fusta i amb pells de xai pertot arreu. Com que és molt tard, marxem a dormir...

El primer dia sencer a Romania comença prest, car el sol m’il·lumina la cara de bon matí, ja que no hi ha persianes a les habitacions. Després d’una regeneradora dutxa, esmorzem amb la Sanda i l’Alin, els amics romanesos, els meus oncles i el meu pare. Tot seguit anem a visitar la casa que s’estan construint la Sanda i l’Alin. I la primera impressió és com de xoc. Tot de cases molt velles, amb una única planta; els carros i els cavalls pertot arreu, la vida al carrer, als bancs que hi ha davant de les tanques de cada casa. La gent viu al carrer, amb bastanta pobresa. Després de visitar la casa dels romanesos, em sobta veure com una dona treu a passejar tot un seguit de galls d’indi pel carrer... Al cap d’una estona reprenem la marxa direcció Brasov. Pel camí, amb bona carretera, es repeteix la patètica imatge de gossos abandonats. També em crida molt l’atenció el gran nombre de botigues de material fúnebre que hi ha. Ens anem endinsant per Transilvània, cap a la zona dels Carpats.  Una altra fet que em crida l’atenció és també l’enorme quantitat de gent que ven als costats de les carreteres, ja siguin productes de decoració o d’alimentació; alguns tenen boniques barraques de fusta a on venen de tot.... Passem per Sinaia, un poble molt turístic i bell, a on fem un puja i baixa ràpid amb el cotxe per veure el castell de Pelles. No ens hi entretenim i prosseguim la marxa; passem per davant d’un cementiri de la primera Guerra Mundial, ens parem a comprar uns cistellets de móres i gerds a un noi a peu de carretera, trobem trossos de carretera enfonsats.... i ens parem a dinar en un restaurant a peu de carretera, a on degusto la cervesa “Ursus” (que vol dir ós) , típica d’aquesta terra. Alguns mengen alguns plats típics, com una sopa servida dins d’un pa buidat... Amb la panxa plena, ens tornem a enfilar al cotxe, però de seguida ens parem a un poblet, Saschig, a on veiem que s’hi està celebrant una festa tradicional; ens parem a veure danses típiques i també una petita exposició d’eines rurals. Tothom ens mira, car fem pinta de turistes... Tot seguit reprenem la marxa i passem per Shigisoara (http://ca.wikipedia.org/wiki/Sighi%C5%9Foara), a on va néixer Vlad Tepes, que va inspirar Bram Stocker pel personatge de Dràcula. No ens hi parem i continuem passant per pobles i més pobles, a on la vida transcorre a peu de carretera, amb els cavalls i els carros i al venda ambulant. També em crida poderosament l’atenció que hi ha moltes esglésies en construcció (suposo que ortodoxes, ja que és el ritual més practicat al país)...  Fem alguna paradeta, però la definitiva la fem a Târgu Mureș (http://en.wikipedia.org/wiki/T%C3%A2rgu_Mure%C5%9F) . Allí ens trobem a en Ton, un amic del meu oncle, amb qui fem una passejada per la ciutat i pugem a un turó, passsant entremig de moltes cases de colors. Des d’allí la vista a la ciutat i als Camps és espectacular… si no fos per una enorme fàbrica d’amoníac que hi ha per la zona.  La següent parada del primer dia al país la fem a casa d’en Ton, a on coneixem al a la Júlia, la seva esposa. Ens ofereixen visinata (http://en.wikipedia.org/wiki/Vi%C5%9Finat%C4%83)  (una espècie de dolcíssim licor fet a base de cirera), palinca (http://en.wikipedia.org/wiki/P%C3%A1linka) i tuica (http://en.wikipedia.org/wiki/%C5%A2uic%C4%83 ) (uns aiguardents molt forts, beguda típica d’allí!). Amablement ens conviden a quedar-nos a passar la nit a casa seva. Habiliten la casa contigua i hi deixem les coses, just abans d’anar a sopar a un complex d’oci als afores de la ciutat. Els dos són d’origen hongarès i entre ells parlen aquesta llengua. Durant la nit acabaré sabent que hi ha molts romanesos d’origen hongarès, motiu pel qual en la zona frontera hi ha molts rètols en aquest idioma. També acabaré descobrint que la relació entre romanesos i hongaresos no és sovint gaire bona... Abans, però, fem un breu passejada nocturna pel centre d’aquesta bonica vil·la, a on hi ha moltes esglésies i també una important facultat de medicina. Sopem tranquil·lament i finalment ja marxem cap a descansar del primer dia de viatge a casa dels nostres amables hostes.

(La foto correspon a la festa amb balls tradicionals romanesos que ens vam trobar de camí)