Romania, dia 3 (16 d’agost de 2011): endinsant-nos en el país

Ens llevem aviat i després d’una reparadora dutxa, ens disposem a continuar el nostre periple turístic. Tot i que no ho volíem, en Ton i la Júlia ens preparen un deliciós esmorzar a casa seva, amb productes de la terra i també un deliciós té que amb menta i fulles seques de cireres per endolcir-lo. Mentre acabem d’esmorzar coneixem a la Noemí, la filla gran del matrimoni, una simpatiquíssima noia que ens farà de guia durant el matí.  Anem al Palau cultural (http://en.wikipedia.org/wiki/Cultural_Palace_in_T%C3%A2rgu_Mure%C5%9F), a on paguem els leus o rons (http://ca.wikipedia.org/wiki/Leu), la moneda de Romania. Hi entrem i fem una volta per tot el Palau, impregnat d’arrels hongareses. Després de la visita, ens acomiadem de la Noemí, en Ton i la resta de la família i reprenem la marxa. La següent parada del viatge la fem al lacu Ursus (http://www.panoramio.com/photo/3906995) , el llac de l’ós, ja que originàriament tenia aquesta forma. Està localitzat al poble de Sovata (http://en.wikipedia.org/wiki/Sovata) . A mesura que ens hi acostem, però, m’emporto una decepció. Enlloc d’un llac d’aigua salada amb forma d’ós, hi ha construït tot un complex turístic. La gent s’hi banya, però és com una platja artificial que ha perdut tot el seu encant. Ens hi entretenim un moment, el suficient com per comprar un kustós, un dolç típic de Romania, que consisteix en com una massa dolça cargolada, com si fos un espiral, i amb diferents gustos. Reprenem el camí i m’encanto mirant el verd paisatge i també fets que em criden l’atenció: la gent d’ètnia gitana es diferencia dels altres; a més, a les nenes els hhi fan portar un llaç vermell a les cuetes per espantar el mal d’ull, com també ho fan amb els cavalls. Anem tirant en direcció a Sibiu i ens parem a dinar. Un cop la gana satisfeta, ja ens parem a Sibiu (http://ca.wikipedia.org/wiki/Sibiu ; http://es.wikipedia.org/wiki/Sibiu  ), una ciutat amb forta presència alemanya als cartells i també a l’arquitectura. El 2007, juntament amb Luxemburg va ser capital europea de la cultura. Ens passegem una estona per la seva immensa plaça, entrem  a la catedral evangelista, contemplem cases i carrers. Al cap d’una estona de passejar pels carrers de la ciutat reprenem la marxa cap a Brasov (http://ca.wikipedia.org/wiki/Bra%C5%9Fov). Hi arribem ja de nit; ens il·lumina el cartell de la ciutat, a dalt de tot de la muntanya. Durant el trajecte veiem una cosa molt típica: hi ha ruscs d’abelles en caminos,q u els van movent arreu del país depenent de l’època de l’any; per això, és fàcil veure venedors de mel arran de carretera. També contemplem un bon piló de bellíssimes portes de fusta, parades de cebes vermellíssimes (la chapa que diuen ells), camps de llúpol (moltíssims; són com grans xarxes a on la planta es va enfilant), cigonyes en moltes torres elèctriques, etc. Un cop a Brasov, aparquem el cotxe, passegem una mica i anem a sopar. Per pair una mica caminem una estoneta per la rambla plena de gent. I poc després tornem a pujar al cotxe per fer uns 20 minuts de trajecte, passant per diferents pobles; un em crida especialment l’atenció. És un poble de gitanos; tot i la fosca imperant, la vida es mou pertot: carros estirats per cavalls, gent movent-se amunt i avall entre les ombres, antics carros reconvertits en cases ambulants, etc. Finalment, arribem al final del trajecte: unes cabanes enmig de la muntanya, totes de fusta i equipades amb l’última tecnologia. Quedo fascinada per la seva bellesa i la manera com estan decorades. Desfem l’equipatge, saludem als amables masovers i poca cosa més, car el cansament acumulat del dia ens venç i ens acabem adormint ràpidament...

(La imatge és del llac Ursus)