Màscares

Cares boniques, plenes de somriures aparentment sincers. Paraules amables i atencions omplen els jorns.  Preguntes “innocents”, respostes sense mentida. Però mica en mica la màscara s’esquerda, es desfà com el glaç, va caient a trossets, deixant a entreveure un rostre tenebrós, que mica en mica es fa més evident; el rostre de la hipocresia,  de la mala llet, de la xafarderia, de les ganes de fer mal per benefici propi, sense que els sentiments ni la humanitat siguin un impediment. Quina llàstima, que hi hagi tanta gent que encara porti màscara...

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís