Favor mutu (un conte)

Seré l’enveja de tots els meus amics. Encara no m’ho crec. La porto agafada de la cintura, a aquesta Venus que fa el meu cos no sigui res més que un flam. Fa ja un temps que vam anar a un recital d’un cantautor amb la colla d’amics. No era el pla establert, sinó que tot va ser improvisat. Després de sopar volíem sortir de festa i agafar un bon pet per perdre la vergonya, oblidar els problemes i si fos, el cas, sucar el melindro. Però les coses no van pas sortir com estava previst. Sortint del restaurant ens sorprengué una tempesta de trons, llamps i pedra! L’ambient del restaurant era ensopit, així que vam decidir anar a prendre la primera copa a un bar que hi havia al costat del restaurant. No és el bar a on haguéssim entrat si no hagués estat per les circumstàncies meteorològiques, ja que estava ple de gent del que jo anomeno alternativa, és a dir, amb pírcings, rastes i totes aquestes coses que em provoquen no repelús. Però el que en un primer moment em semblà que era una desgràcia, fou en realitat una benedicció. Només d’entrar al local vam veure en cartell on s’anunciava que hi havia música en directe. Vam penetrar a l’interior del local, menys infame del que sempre m’havia imaginat, i ens vam asseure en un parell de cadires atrotinades. I fou llavors que la vaig veure. Els seus ulls verds em gelaren l’ànima. Mare meva, en ma vida havia vist la bellesa, en majúscules, personificada. Amb el peu vaig tustar la cama del meu amic perquè s’adonés del que teníem al davant. Quedà lívid i esberlà: quin polvàs que té la tia! Poca cosa més va poder dir, car el cantautor anunciat ja començava el seu recital. Per ser sincer, he de confessar que no vaig escoltar ni una sola cançó. Els ulls els tenia clavats en aquelles cames perfectes, els pits sinuosos, la cara angelical, els cabells de seda. Als meus amics se’ls hi havia quedat la mateixa cara de peix fregit que jo (a excepció d’en Rafel, a qui li agradava més el cos del cantautor...). Per primera volta en tota la nit vaig desitjar que el concert esdevingués etern, per tenir-la davant la meva retina. Però totes les coses bones sovint són efímeres, i les dues hores llargues de concert només m’havien semblat segons. Ella, però, també va percebre la nostra presència, ja que la vaig veure mirant cap a on érem nosaltres, amb un somriure dolcíssim. Sortint, vam fer temps per pagar a la barra per veure si sortia. I com un ramat de borregos, en vam girar quan la vam veure sortir i saludar el cambrer, que li desitjà un “Bona nit Sílvia!”. Així, ja sabíem el seu nom. Sortint del bar, vaig dir que m’havia entrat mal de cap i enlloc d’anar a ballar, vaig anar a fotre’m una palla, pensant que era ella qui me la feia. I que a gust que vaig dormir! L’endemà em vaig despertar de nou amb la cosa ben dreta i vaig satisfer el plaer que em demanava el cos de nou pensant en ella. Durant els dies següents vaig estar com en un somni, em semblava veure-la darrera de cada silueta femenina amb una cabellera castanya que li arribés dessota de les espatlles. Però per una vegada a la vida, i esperant que serveixi de precedent, la sort ha esdevingut la meva aliada. Aquesta nit, amb un parell d’amics als quals no m’ha costat gens ni mica convèncer, hem anat de nou al local a on els meus ulls esguardaren la misteriosa Sílvia per primera vegada. Hem demanat una cervesa i a mesura que s’anava escolant el líquid groguenc gola avall, s’esvaïen les possibilitats de veure-la entrar. Sobtadament, quan ja anava acabant-se la segona cervesa de la nit, la Sílvia i un parell d’amigues han fet acte de presència. I aquí, de nou, la sort ha jugat a favor meu; en no quedar cap més taula lliure, s’han hagut d’asseure just a la del nostre costat, i en ser l’espai estret, semblava que compartíssim taula. Així doncs, no ha estat pas extremadament difícil començar a establir conversa. En això, l’Ignasi, el meu amic, n’és un expert. En menys de mitja hora ja xerràvem animadament de tot i de res alhora. La Sílvia, per a qui els tres ens queia la bava, tot i que les seves amigues també estan de molt bon veure, ens ha explicat que és d’ascendència francesa i que en realitat es diu Silvye. El primer de tirar-li els trastos ha estat l’Ignasi. Murri com ell sol, quan s’ha adonat que no hi tenia gaires possibilitats, ha llençat tota l’artilleria seductora contra una de les amigues de la Sílvia, que ha acceptat, a jutjar per la seva mirada, gustosa el joc. El segon ha estat en Manel, però tampoc a reeixit amb la noia. I jo ja ni ho he intentat. Sincerament, no sóc res de l’altre món, el contrari. Tinc sobrepès (bastant notable), la cara plena de marques d’acné juvenil i sóc borni de l’ull dret. Però avui no sé quin carai (de beneïda) conjunció astral hi ha, que ha fet la Sílvia s’assegués al meu costat i comencéssim a parlar animadament. Quan ens n’hem adonat, estàvem sols al bar amb el cambrer manant-nos la pressa per tal que marxéssim. Li he proposat fer una última copa a casa meva i ha acceptat. Un cop allí, després de s’empassés dos gintònics, l’he besada. No s’hi ha negat, i així doncs, he continuat explorant cada raconet de la seva pell. Ella no s’ha pas quedat curta, mica en mica m’ha anat despullant fins que tota la meva pelusa pèlvica i pectoral ha quedat al descobert. L’he mossegada i llepada pertot, però en cap moment ha deixat anar ni un gemec ni un sospir. De seguida ha volgut ésser ella qui em mamés la minga, però llavors he estat jo qui l’he deturada, dient que preferia penetrar-la suaument. I ella ha replicat: “em sembla que et dec una explicació; sóc frígida o anogàsmica, ja no sé com definir-me, però per molt que em toquis i em penetris, no sento res”! Caram, he pensat, per això la noia no havia mullat gens les calces després de tant grapejar-la! He esclatat a riure, però veient la seva cara d’enuig, m’he afanyat a explicar-li: “tranquil·la; tu ets anorgàsmica; jo, només que em toquis, amb una sola manxada, em corro”. I hem acabat rient els dos. Ella ho ha volgut comprovar i ha estat penetrar-la, tres manxades, tres, comptadíssimes i ja ha quedat el condó ple! Ens hem besat, i com que ja eren les set del matí tocades i a la nevera no hi tenia res, hem marxat a esmorzar. I ara, passejant pel carrer, tot abraçant-la, penso que tan de bo em trobi els meus amics; tothom m’envejarà per haver-me follat, tal i com els hi narraré amb pèls i senyals, a una bellesa gairebé sobrehumana.
Apunt final de la Sílvia: per fi podré explicar a les meves amigues, que no saben res de la meva malaltia sexual, que he follat amb un home que no és guapo! He guanyat l’aposta!