Nacions sense estat (un conte)

Viatjarem estimada. Asseiem-nos davant la geografia mundial. Et prenc la mà i et beso tendrament a la galta mentre ens perdem per la platja de Lekeito. T’acaronaré els cabells a Compostel.la. Des d’allí volarem fins a Arran. Les mans se m’escaparan per acaronar-te sota la roba, qui sap si un pit o el teu llombrígol. Tu m’apretaràs la mà amb tal tendresa que tot jo m’estremiré. Saltarem fins a Eire, a on ens premerem els cossos de tal manera que ens encendrem de desig. Després que facis una primera aproximació sota el meu baix ventre tot voltant per Cardiff, sense ni adonar-nos-en contemplarem imaginàriament l’Alguer des de Bonifacio. Envoltats pels penya-segats et tocaré l’entrecuix ja lleugerament humit. A cau d’orella i en sard et diré que et desitjo. Continuarem amb el periple i arribarem a el Ayun. Allí, sota el sol desèrtic em ficaràs la mà per sota els pantalons i se m’enfilarà una part de la meva anatomia, com drets deuen estar les columnes gregues, vestigi del pas pels grecs a la paradisíaca Sicília. Però continuarem explorant món! Quan siguem en algun indret del Kurdistan, no podré evitar pessigar-te els mugrons encesos. Però no em deixaràs continuar, perquè tens ganes de continuar viatjant. La següent estació serà Ramallah. Allí, enmig de la desolació s’aplacarà el frenesí per convertir-lo en un dolç bes. I saltarem l’oceà per perdre’ns a Xiapas, a on la frescor de la selva no aconseguirà de cap manera calmar les teves ànsies de menjar-te el meu nap. Allí li començaràs a menjar-li la punteta, però quan haurem arribat al Québec, a Port Cartier, l’aigua serà l’espectadora muda i envejosa de com et fiques el meu membre ben gola avall. M’extasiaré amb cada moviment de la teva boca, acompanyat i amb cada carícia dels teus dits sobre els meus ous. Els aniràs prement suaument, però quan jo estigui a punt de vessar, ja haurem travessat de nou l’oceà i haurem arribat a Grozni. En aquesta nació, Txetxènia, múrria com ets, pararàs d’agitar el meu fal·lus. Faré veure que m’enutjo, però ja sé què desitges: aniràs separant lleugerament les cames perquè els meus dits vagin buscant el teu clítoris; i quan hàbilment el sàpiguen despertar, les teves cames quedaran completament eixarrancades; i amb un deler incontrolable submergiré la meva llengua en el teu cony. I continuarem viatjant: quan serem a Màntua et correràs i lleparé amb delit esfereïdor els sucs del teu cos. Satisfeta, voldràs que jo també tingui premi i acolliràs el meu penis a les entranyes del teu gràcil cos. Cavalcarem per mars i muntanyes, passarem les nostres exhalacions de plaer per damunt de Carcassona i Beziers, i quan entrem a Salses cridarem i celebrarem el punt àlgid el gaudi compartit. Abraçats i extenuats, aterrarem als Països Catalans i a cau d’orella et diré: t’estime, t’estimo, t’estim.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís