Experiència (un conte)

Avui és el primer cop que marxaré de viatge sol! Tot i que ja en tinc 25, fins ara no m’he decidit a empaquetar quatre coses, agafar un avió i anar ben lluny. Ho confesso: estic nerviós. Anit ni el cansament acumulat de tres dies molt atrafegats em permeteren agafar el son. El cafè amb llet no em baixa gola avall, però necessito fotre quelcom dins de l’estómac revoltat de nervis. El destí escollit és una illeta mediterrània : Sicília. Internet ha estat una font fantàstica d’informació sobre aquesta illa, així com les experiències narrades per gent que hi ha estat. Fa un parell de dies, malgrat la calor sufocant que està deshidratant la ciutat, em vaig atrevir a anar a la biblioteca a buscar un parell de guies per emportar-me’n. El camí cap a la biblio es feu etern sota l’astre rei. La calor sufocant provocà que el meu cos gairebé no reaccionés a les ordres per arribar a destí! Ni el cap ni ells braços ja no em responien, i cansat com estava només em va faltar que les portes estiguessin bloquejades i entrar es convertís en una odissea. Un cop superat aquest anecdòtic incident i amb el parell de guies sota el braç i amb més ganes que mai, vaig quedar amb la Laura per fer una cervesa. Ja fa uns mesos que ho vam deixar, però a mi encara m’agrada. Els seus cabells sedosos, la seva pell de color d’oliva, els seus ulls ametllats i amb la genètica asiàtica de la seva mare, el seu somriure que em trasbalsa. Sí, no tinc perquè negar-ho: no m’agrada, sinó que encara n’estic bojament enamorat. Vam parlar del meu viatge, d’aprendre a perdre la por i atrevir-me a anar sol per la vida, desfer-me dels meus fantasmes que tants problemes van portar a la nostra relació. L’estona amb ella, la meva estona de cel, s’escolà amb una rapidesa inusitada. El temps sempre m’ha passat molt a poc a poc, però el que vaig compartir i el que encara comparteixo de tant en tant amb la Laura transcorre a velocitat de la llum. Bé, prou parlar d’ella, la meva nina, que encara perdré l’avió imaginant-me la vida al seu costat! Un cop a casa vaig sentir de nou la buidor de qui ho ha tingut tot i de cop, ho perd. I de sentir-se afortunat alhora que el més gran dels desgraciats. Les cabòries, però, s’esvaïren aviat amb el corri-corri i el tràfec de preparar les maletes. La mare estava més atabalada i nerviosa que jo. El fill se li escapa del niu ni que sigui per uns jorns! La nit se’m va fer curta entre xerrar amb els amics via internauta, buscar coses per la ciberxarxa i empassar-me les guies senceres. Em vaig endormiscar pensant com seria contemplar la posta de sol des de Cefalú, pensar com m’ho hauria de fer per desplaçar-me fins a aquella meravella de poble, que a jutjar per les guies, és Érice i un llarg etcètera que seria llarg de desglossar. Però ara ja he arribat a l’aeroport. Cinc dies per davant, per mi sol, m’esperen! Els pares han volgut venir a supervisar que no em passarà res i que tot anirà perfectament. Costa fer-los entendre que el seu fillet ja s’ha fet gran, què hi farem; potser jo si algun dia tinc l’oportunitat de ser pare, ho entendré. Espero que tot vagi sobre rodes, però als dos minuts de ser a l’aeroport veig que potser no tot hi anirà. Ha fallat el sistema elèctric d’una part de la instal·lació... Els tècnics estan intentant connectar l’alternador, però de moment sembla que tenen algun que altre problema i no funcionen ni l’ascensor ni les escales mecàniques, de manera que és el pare, amb l’ajut d’un empleat de l’aeroport, qui m’agafen amb la cadira que em fa de cames i em pugen fins a la zona d’embarcament. La mare amaga sota un fals somriure una ganyota de tristesa. Suposo que per uns pares no ha de ser fàcil que el seu fill es quedi prostrat en una cadira de rodes amb només deu anys, i per l’estupidesa infantil d’enfilar-se a un arbre perseguint un gat... Sempre he pensat que s’han sentit molt culpables, però la culpa és meva i només meva. I prou que m’he martiritzat al llarg dels anys jo mateix perquè també ho hagin de fer ells. Moltes nits he plorat en la meva solitud per perseguir aquell gat de color gris. Però un nen amb deu anys té molta vida per davant, i això és el que em van fer veure els psicòlegs. Al llarg els anys crec que he acabant fent jo mateix de psicòleg als meus progenitors. Què caram, estic viu i em puc valer per mi mateix. Vaig aprendre a manejar la cadira, a conduir, a jugar a bàsquet; no vaig abandonar mai les estudis i estic content amb la meva feina de redactor esportiu en un diari. L’accident no em va afectar la sexualitat, així que puc gaudir del cos d’altri si la noia m’hi ajuda. Puc tastar tots els seus racons amb la seva complicitat. L’única pega en tot això és que la societat prou sovint no està suficientment preparada per habitants com jo. Com ara mateix mentre em pugen a pes de braços. I no sé què caram em trobaré a Sicília, però no estic disposat a perdre’m res! Segurament no podré visitar tot el que voldria per manca de facilitats, però ja m’espavilaré a trobar alternatives. Si una vorera és massa alta, doncs farem un tros més fins que la pugui baixar. I si un restaurant no està adaptat perquè hi pugui entrar fàcilment, doncs me n’aniré a un altre. I si una noia em fa el pes, no m’estaré pas de tirar-li la canya. Ja sé que en aquest terreny ho tinc una mica més complicat, ja que avui en dia a la societat perviu l’aspecte físic i el culte al cos enlloc del culte a la ment i a l’ànima, però si quedo amb els cataplins inflats, no m’estaré pas de fer servir la mà per desembussar-los! Ara ja arribem al control de seguretat. I ja em mosqueja la cara de pena del vigilant quan m’esguarda. No ho suporto, aquesta compassió! Sí, entenc l’empatia que algú pot arribar a sentir, però no la pena! Buf! Sort que passo ràpid, entre petons i abraçades del pare i de la mare. Ells es queden abans de l’arc detector. I jo el traspasso buscant ser, ni que sigui per una hores, l’ésser lliure que les rodes tenen empresonat.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís