Perquè l'olor de l'aufàbrega impregni de llibertat tots els Països Catalans! Joan Maragall, 1897, L'aufàbrega Aquesta mata olorosa de la nit de Sant Joan llença flaira, silenciosa, entremig de la bravada de la nit incendiada per tants focs que s van alçant. Entremig dels nuvols roigs, el cel blau i les estrelles; entremig dels crits de goig, remoreig de fontanelles, i entre l baf esbojarrant, una flaira s va escampant fresca, suau i candorosa: les aufabregues la fan: són les mates oloroses de la nit de Sant Joan. Donzelles enamorades d'un nuvi esdevenidor, escabelleu les aufabregues perquè facin més olor. L'aufabrega escabellada és un encenser violent que al llençar la flaira enlaire augmenta l'encantament. Quina olor més fresca i forta, ara que ls focs ja sen van! Sant Joan, obriu la porta pe...
Les dues assegudes a un pedrís repassen les seves vides actuals, però amb una accentuat deix de nostàlgia a les paraules. Somnis que semblaven oblidats reviscolen de nou sota els raigs de sol esmorteïts de finals d’estiu. Parlen de les proves de la vida, de saltar obstacles, del passat i de l’esdevenidor. Els somriures es mesclen amb llàgrimes, les pors es barregen amb anhels. Fan balanç i s’abracen per sentir els batecs de les històries viscudes i de les que han de venir. De sobte, la fresca de la tardor amatent les fa marxar de la bucòlica postal que tenien davant dels seus ulls. Es miren: estan vives i tenen davant tot un món de somnis on endinsar-se. Qui sap, potser es faran realitat, però sinó la il·lusió de la fantasia ja l’hauran viscuda!
Comentaris
així és la vida, un compendi de somnis per viure en la fantasia i/o en la realitat, no? Un petó!