Destres i sinistres (un conte)

L’altre dia, un dimecres qualsevol, estava asseguda al bar a on desdejuno gairebé a diari. Absorta en quadrar els comptes de la petita empresa familiar a on faig de contable, em vaig acabar en un tres i no res el tallat poc aigualit i una ensaïmada. Amb el regust dolç vaig retornar a la realitat de l’establiment quan vaig sentir el soroll d’un vas o una tassa, no puc precisar què era, en trencar-se. I en aquell moment em vaig adonar de la presència d’un jove universitari (a jutjar per la carpeta que portava) en la taula de davant meu. Estava totalment concentrat a passar apunts, mentre el cafè amb llet se li anava refredant. Em va cridar l’atenció la seva postura; el cos li dibuixava una sensual corba mentre amb la mà esquerre anava dibuixant paraules. En aquell moment, les neurones se’m van disparar. Repassant les meves conquestes totes eren dretanes, així que la mà provocadora del plaer era sempre la mateixa. Potser aquest era el desencadenant que el meu gaudi fos tant efímer?
I ell, quan practica l’onanisme (n’estic convençudíssima que ho fa!), quina és la mà que utilitza? La que maneja més sovint en la seva vida diària o la dreta... Mentre el cervell va imaginant, una altra pregunta se’m rebel·la: si un noi és de dretes, cap a on li decanta la minga? Cap al seu cantó ideològic o bé el cos traeix a la ment i va en el sentit contrari? M’imagino (encara que no vulgui) un d’aquests polítics de dretes tant ben vestits. A quin costat se la drecen? I els d’esquerre, tres quarts del mateix?
Em vaig acabar el cafè, no sense deixar de pensar com seria fer-ho amb un esquerrà. Així que ja tenia objectiu per al proper dia que sortís de festa. Lligar-me a un sinistre i comparar-lo amb un destre. Ai, ai, ai... En aquell moment em vingué a la memòria una lliçó d’estadística... per poder comparar necessitaria més d’un sinistre. Així doncs, ja m’havia autoimposat deures a la meva agenda personal. Vaig marxar i en un tres i no res, el divendres va arribar. Vaig quedar amb les meves amigues per anar a un local de moda de la ciutat. I només d’arribar, em vaig fixar amb les mans dels homes presents. Però com ho sabria si dretans o esquerrans... Seria un bona pregunta per fer-los-hi mentre me’ls intentava lligar. I a més d’un li va fer gràcia la pregunta de si era dretà o esquerrà. Al quart intent (equivalent a dir al quart cubata), vaig trobar un sinistre. Feia bona planta, alt, no excessivament musculós i prou atractiu. Així que decidia a comprovar la veracitat o la falsedat de la meva teoria científica, em vaig llençar. No em va costar pas molt endure-me’l al pis que comparteixo amb una amiga. Prèviament, ja l’havia informada del meu “experiment” i ella riu que riuràs! Em digué únicament que no féssim gaire soroll. L’alcohol ens ajudà a desinhibir-nos, i en un tres i no res estàvem tal com vam néixer. Si ara et toco per aquí, ara te la llepo per allà, i vinga. Tres vegades seguides, déu n’hi do com va aguantar! En aquest primer espècimen de l’experiment, però, no hi vaig pas trobar quelcom d’especial que el distingís de les arts amatòries d’un destre. Tot i que vaig quedar prou satisfeta, quan em demanà el mòbil li’n vaig donar un d’inventat. Un amant fix em distrauria de la meva investigació. Aprofitant que al cap de 3 dies vaig menstruar, em vaig agafar una setmana de repòs. Al cap de 15 dies vaig tornar a testar una nova mostra, aquesta vegada aïllada d’un concert de jazz. I el resultat fou el mateix que el primer conillet d’índies. Bona satisfacció, prou hàbil amb les mans i amb la llengua, però cap diferència respecte a un dretà. En aquest punt del treball de camp, em vaig decidir a fer un nou pas (que ja hauria d’haver fet abans que res): l’observació del meu voltant. Quin futurible candidat a passar pel meu llit era esquerrà? El quiosquer ho era, però massa entrat en anys. El recepcionista de l’oficina, jove i perfecte, però està molt enamorat del seu company. I l’últim de la llista, el noi de la cafeteria que em feu plantejar l’experiment. Des del dia que el vaig veure per primera volta, ja vaig coincidir amb ell 4 vegades més. Allò era el destí que ens unia, no? El següent dia que el vaig veure assegut tot estudiant i repassant els apunts (el cinquè que el veia) m’hi vaig atansar i li vaig dir si podia seure. Em mirà sorprès, però assentí. Li vaig demanar perdó per la meva ingerència, alhora que li vaig explicar que ja l’havia vist algun altre jorn per la cafeteria entaforat entre llibres i apunts. Em va somriure i vam establir una conversa prou banal. Em vaig acomiadar dient que esperava tornar-lo a veure per aquells verals. I sí, al cap de dos dies hi tornava a ser. Així doncs, xerra que xerraràs, vam esmorzar junts uns quants dies, fins que al final, em vaig atrevir a convidar-lo a fer una birra en sortint de la feina. En un primer moment, s’hi va mostrar esquiu, però ràpidament el vaig convèncer. Fou d’aquesta manera que va venir al pis a fer una cerveseta i un petit aperitiu. De la cerveseta vam passar al vermut i vam finir per menjar olives imaginàries per les nostres panxes, colls i boques. I quina fou la meva sorpresa que en la intimitat el sinistre es transformava en un hàbil destre. Aquella mateix capvespre-nit, vam repetir de nou l’experiment que la meva ment analitzava minuciosament, i després de la cinquena rèplica en poques hores vaig arribar a una bona conclusió: tant hàbil i potents són els dretans com els esquerrans, però quin gaudi d’experiment que he dut a terme!