evita

Sí, demà serà el primer de maig, dia del treballador. Però per molta gent no serà un dia festiu, sinó més aviat depressiu. Aquesta maleïda crisi a la qual ens ha abocat el capitalisme salvatge està destruint moltíssims llocs de treball. Moltes famílies tenen la majoria dels seus membres a l’atur i sembla que les coses encara han d’empitjorar. Hi haurà manifestacions, reclamacions, però com sempre, per desgràcia, els poders fàctics continuaran fent la seva. Els governs d’arreu del món volen frenar la recessió econòmica, però alhora estan en connivència amb les grans multinacionals que “tallen el bacallà”. Les patronals reclamen acomiadaments més barats, però ells ja tenen les butxaques ben plenes. I a moltes famílies els costa arribar a final de mes... A veure si el proper 1 de maig és un dia del treballador més optimista i es pot celebrar que el capitalisme s’ha esgotat....

Aprofitant que aquesta nit toquen a les barraques de Figueres, deixo una cançó de Mago de Öz... Ancha es Castilla Si crees que todo cuanto has escuchado No tiene contigo nada que ver, Estás amigo equivocado, párate a ver, párate a ver. Todos soñamos con ser Un caballero y tener Algo por lo que luchar Y un amor que defender Si tienes un ideal, un principio Defiéndelo y aférrate a él, Alguien escribió que la vida es sueño, Y los sueños, sueños son. Sé rebelde cómo el mar Y sé noble porque al final De ésta vida llevarás Tu libertad. No importa cuán loco te crean todos Manténte firme, manténte en pie, Buscar tu sitio, Encontrarte a ti mismo Es tu misión, es la razón. Grítale al cielo que no Quieres ser sólo uno más Ancha es Castilla y el sol Tu caminar guiará. http://www.youtube.com/watch?v=AqZxmu-cdlM (Videoclip de la cançó)

El passat cap de setmana vaig anar a sopar amb la gent amb la qual vaig fer primària. A alguns encara els veia de tant en tant, però a d’altres els hi havia perdut completament la pista. Va ser una nit de contradiccions. Feliç per retrobar la gent, veure les cares, saber de la seva vida. N’hi ha que han canviat molt i d’altres molt poc! Veure de nou les foto de la nostra infància i adolescència, recordar moments oblidats i altres sempre presents, veure’m en una foto i descobrir que ja fa anys que tots els colors em tenen el cor robat... Però també em vingueren al cap els moments desagradables, aquells que per la nostra innocència i desconeixença ens marquen. Però tant dels bons com dels dolents se n’aprèn per continuar fent camí. De totes maneres, del gust agredolç de la nit em quedo amb la dolçor i amb ganes de repetir-ho aviat abans no passin tants anys com ara!

Avui la meva germana té hora al dentista. Anit, mentre miràvem la tele, em va preguntar si la volia acompanyar. A vegades l’Èlia és un xic poruga i s’ha despertat més d’una vegada amb el dentista i el corresponent ajudant ventilant-la i reanimant-la. Com que estic a l’atur i gaires perspectives de trobar feina a curt termini no tinc, li he dit que sí. Ella està estudiant tercer de filologia catalana, i com que és molt aplicada, ha demanat una hora que no li interfereixi en cap de les classes (en això no s’assembla gens a mi! Jo hauria demanat una hora que se’m solapés amb alguna classe! Qualsevol excusa és bona per a fer campana!). A dos quarts menys cinc de set ja estava davant de la porta del cèntric carrer a on l’odontòleg té la consulta. I ai las! Ella encara ha estat més puntual; amb una mirada reprovadora em diu que ja fa cinc minuts que m’espera. Pugem i l’assistent ens commina a entrar a la sala d’espera. Agafo un còmic que hi ha per infants i hi entaforo el nas, mentre que l’È...

El passat dijous va ser Sant Jordi, el dia dels enamorats a Catalunya i també la diada del llibre. Sembla, però, que tota la capacitat narrativa del país s’hagi de concentrar el 23 d’abril. Només es parla de llibres quan s’acosta Sant Jordi; a veure quin haurà estat l’autor/a que haurà venut més exemplars, cues interminables per aconseguir un llibre firmat per qui l’ha escrit. Està bé, fomentar la lectura, però aquest Sant Jordi vaig tenir la sensació que hem banalitzat, hem fet de Sant Jordi una festa comercial més que una festa dels llibres i l’amor...

Sí, demà serà el 25 d’abril, el dia del País Valencià, i per extensió de tot el país. Un dia que per desgràcia els catalans vam perdre la batalla d’Almansa, que va ser l’origen de la frase “quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança”. I sí, ja han passat un munt d’any, concretament 307 des de que les tropes de Joan Baptista Basset foren derrotades. Per recordar aquesta trista batalla hi ha un àlbum d’”Al Tall” en el qual es narra aquesta maleïda batalla (del tot recomanable!). Però si hem resistit 307 anys, encara en podem sobreviure un bon piló més! La diada del País Valencià, una part també del meu país! Amunt els pobles, les cultures populars, amunt els Països Catalans! Visca la llibertat! ( http://www.youtube.com/watch?v=rSiWENTNHXI ) (Una cançó del grup Aramateix, referida al 25 d’abril!)

Avui ja és Sant Jordi. Una altra diada del patró de Catalunya, en què rememorem la història de Sant Jordi i el drac. I també és el dia del llibre i de la rosa i el dia dels enamorats. Parelles passejant a la cerca d’un llibre i una rosa, somriures còmplices, infants incrèduls davant l’esclat de llibres i de roses. Un dia de llegenda per reviure el plaer de la lectura i de l’amor! Bon Sant Jordi a tothom!

Aquest país està encallat. Ho està, i molt. Un estatut de fireta encara no aplicat per culpa dels poders fàctics espanyols. Negociem i negociem i no obtenim res més que una decepció darrera l’altre. I no som capaços de rebel·lar-nos i defensar el que és nostre. Claudiquem, callem, tot en nom del famós “seny català”, un seny que de tant que n’hi ha, acaba essent forassenyat. No fem res que molesti el país veí, per si de cas. No alcem la veu, fem fundacions amb nom de monarquies retrògrades... Què carai estem fent? Venent-nos al millor postor? A veure si d’una vegada per totes, alcem el cap i sortim d’aquest encallament perpetu!

Aquest és un abril plujós. Durant bastants dies, el cel s’ennuvola, ben indolent, comença a espetegar el cel i brolla la pluja. La grisor ho empudega tot, el cap s’enterboleix, i sovint l’alegria s’esfuma. Però de cop comença a bufar el vent, s’esqueixen els núvols i de sobte, el blau torna a regnar, acompanyat pels rajos de sol. Com del no res, l’alegria torna a escampar-se, els ocells tornen a cantar, els colors són més vius que mai. Una tarda de primavera.

ÀGER Decau la jornada. d’un tebi dia d’abril Els raigs de sol esmorteïts Són el preludi de l’hora dels somnis Passejant per un empedrat i estret carrer d’un poble ple de màgia i història. Les cames vaguen al seu ritme Sense destí conegut Cos i ànima van de bracet, Es parlen i es conxorxen Fins arribar a la font de les bruixes A on el cos sacia ferventment la set. L’ànima, curulla d’emoció, contempla l’horitzó, Difuminat pel capvespre. Una barreja de verds i grisos Van dansant per la serralada del Montsec. I somrient-se a sí mateixa Beu un altre glop de felicitat.

Feia ja temps que tenia ganes de visitar aquesta meravella natural, frontera entre Catalunya i la Franja, un petit paradís creat amb l’obstinada força de les aigües del riu Noguera Ribagorçana. Un preciós passeig, fet des de la banda de Corçà, per observar l’abisme, sentint de fons la remor de les aigües turbulentes per la llera del riu. Caminar pel bosc, observant les aigües turqueses del pantà de Canelles, pujar a una petita cova a on algunes excavacions arqueològiques posen de manifest que en aquell bell paratge ja hi habitaven des del Neolític. I tota aquesta tranquil·litat coronada amb el vol majestuós dels rapinyaires, sobretot el trencalòs, observant impertèrrit des de les altures, deixant-se endur per les corrents tèrmiques mentre somriu indolent als fatigats excursionistes, embadalits per la bellesa dels cingles... Quina meravella que tenim prop de casa! Per repetir! (Foto del Congost, amb al Noguera Ribagorçana baixant...)

Aquests dies he tingut l’oportunitat de descobrir un tros més de la meva terra, concretament la zona de la plana de l’Urgell. El trajecte fins a la ciutat és una impressionant barreja de colors, a on predomina, però, sobretot el verd dels camps. La ment vola, el cos es transforma en un ocell que sobrevola la plana extasiant-se de la bellesa de la natura... Descobrir la ciutat de Balaguer, capital de la Noguera, en la qual només havia estat de passada, una ciutat plena d’història ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Balaguer ) però que malauradament, té un barri vell molt degradat (però que sembla que d’aquí a pocs anys tindrà tot un nou aspecte) tot una agradable, enriquidora i del tot recomanable experiència. (La foto correspon a l'església de Sant Crist de Balaguer)

Ahir se celebrà el 70 aniversari de la proclamació de la República Catalana per part del president Francesc Macià. Deixo aquí el text del president. I tan de bo d’aquí a no gaires anys els catalans puguem celebrar la proclamació de la República independent del nostre país! “CATALANS : Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica. D’acord amb el President de la República federal espanyola senyor Nicet Alcalá Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat. En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, enc...

Un preciós poema del mestre Joan Salvat-Papasseit Sota el meu llavi, el seu Sota el meu llavi el seu, com el foc i la brasa, la seda dels seus ulls com el pecat més dolç -i l’espatlla ben nua ben blanca l’ombra corba incitant de l’esguard: encara un altre bes un altre un altre - quin perfum de magnòlia el seu pit odorant!

La vaig conèixer gràcies a una amiga comuna. Amb això de les xarxes socials, em va agregar al ja conegut Facebook a través de l’Àstrid, la nostra amiga en comú. I de sobte, un dia m’obrí el xat i iniciàrem conversa. De què coneixíem cadascú l’Àstrid, que si tal, que si qual... M’explicà que devia ser una bona persona si era amiga de l’Àstrid, que sent tan bona noia com és la nostra amiga comuna només pot relacionar-se amb bona gent. I sense saber gaire com va anar la cosa, entràrem en terrenys més íntims, més pantanosos. La confiança augmentà gradualment i un dia qualsevol, després d’un mes de xatejar gairebé diàriament, em comentà que feia dies que no tenia relacions sexuals i que ho trobava a faltar. Que el seu company l’havia deixada no feia molt i que enyorava que la seva llengua afilada es passegés per la seva espinada. O que les mans li engaltessin les natges i els dits s’esmunyissin cap a l’entrecuix. Les meves mans eren incapaces d’articular paraules; veient la meva manca de re...

Cimeres i més cimeres. Per arreglar, teòricament, el món que ells han espatllat. Que si a Londres, que si a Estrasburg. Parlen i parlen, s’omplen la boca de democràcia i les butxaques de diners. Patètica la imatge de Berlusconi, aquest hereu del feixisme, passejant parlant amb el mòbil, ara que ha creat un partit del poble que vol fer la revolució. Quina patetisme! I encara m’he emprenyat més quan he vist a les notícies que a Itàlia han posat un bus únicament per a immigrants que viuen en un centre de les afores de no recordo quina ciutat... Torna l’apartheid, no? Patètic. I mentrestant, ells van fent cimeres, allunyats de la realitat dels pobles.... Cimeres i més cimeres, patètics practicant el patetisme...

Aquest passat cap de setmana vaig anar al meu poble, Sant Martí Sapresa. I em vaig encaterinar amb la multitud de colors que inunden els camps. El verd dels cereals que més tard es convertirà en color d’or, els vermells, els liles, els grocs... Durant el trajecte amb cotxe se’m va dibuixar l’arc de Sant Martí amb tota la vegetació renaixent. I durant la passejada setmanal pels boscos i prats de prop de Can Pujató, vaig constatar de nou que la vida reneix, que els colors il·luminen els camins... Benvinguda primavera!

Fa unes setmanes vaig veure la pel·lícula Che, la guerrilla, la segona part que narra la vida d’aquest gran revolucionari i lluitador. Molta ràbia al final, en veure com per culpa de la por i la traïció van tallar la vida a una persona que només volia un món millor pels seus habitants. Colpidora la frase quan diu que ell creu en els homes. Una persona que va ser capaç de deixar la família i tot el que tenia per anar a ajudar a altres nacions a fer la revolució per tal de tenir unes societats més equitatives i solidàries. Però sempre hi ha qui creu en la superioritat d’uns vers els altres, sempre hi ha qui creu que per haver nascut a un lloc o a un altre té més drets que els altres. I no! El Che s’ha convertit en tot un mite, però d’ell ens ha de quedar l’esperit de canvi, de revolució per a un món més just, un món millor. Comandante, hasta la victoria siempre!

Remuntant la carena Un vent enverinat m’empeny avall, Però forçudes, les cames, el contradiuen. I corren amunt Genolls fatigats, Pedres entrepassegadores Respiració feixuga, I ànims exaltats El cim ja és proper Però una ràfega infernal, Fa trontollar el destí Però em cal el pas final I sí, el faig. L’horitzó utòpic ja no ho és El pic final ja és realitat L’he assolit, Per fi En nom de la llibertat

La setmana passada va sortir a la premsa audiovisual i a l’escrita una notícia que em va colpir. M’explico: hi havia un grup de soldats israelians que es dedicaven a fer-se camisetes propagandístiques durant la maleïda ocupació de la franja de Gaza. M’agafaren esgarrifances en veure que algunes de les seves imatges preferides eren les d’una dona musulmana embarassada, a on el ventre prominent i portador de vida era la diana de les seves bales, entre d’altres. Mal de panxa, ganes d’escopir a la cara d’aquests ésser que no poden ni anomenar-se persones. Fins a quin nivell de baixesa ha arribat l’espècie humana que no respecte cap tipus de vida? Davant d’imatges com aquesta, només em queda la tristesa, la ràbia, però també les ganes de continuar lluitant per un món més lliure pels pobles i per les persones.

L’oncle Tomàs és el germà del meu avi Miquel i el padrí del meu pare, que sortosament, encara és viu. L’oncle era un jovencell d’uns 17 anyets quan la guerra se li va creuar a la vida. Ell és un dels integrants de la coneguda “lleva del biberó”. Enrolat també dintre de les tropes republicanes, fou destinat cap a les terres de l’Ebre, a on es dedicava a fer de correu entre els diferents batallons. Segons m’han contat, portava unes espardenyes que de seguida se li feren malbé, però des dels alts càrrecs de l’exèrcit republicà no n’hi van voler donar de noves, així que havia de fer la seva important tasca amb pèssimes condicions (ell sempre diu que coses com aquestes feren perdre la guerra). Ell no va entrar en combat, però acabada la Guerra Civil, fou destintat a fer el servei civil, la mili, a les illes Canàries, a on va patir de valent. Segons conta, els feien treballar amb pedreres amb les cames descobertes, de manera que totes les pedres els hi rebotessin a les cames i així sofrissin...