Perquè l'olor de l'aufàbrega impregni de llibertat tots els Països Catalans! Joan Maragall, 1897, L'aufàbrega Aquesta mata olorosa de la nit de Sant Joan llença flaira, silenciosa, entremig de la bravada de la nit incendiada per tants focs que s van alçant. Entremig dels nuvols roigs, el cel blau i les estrelles; entremig dels crits de goig, remoreig de fontanelles, i entre l baf esbojarrant, una flaira s va escampant fresca, suau i candorosa: les aufabregues la fan: són les mates oloroses de la nit de Sant Joan. Donzelles enamorades d'un nuvi esdevenidor, escabelleu les aufabregues perquè facin més olor. L'aufabrega escabellada és un encenser violent que al llençar la flaira enlaire augmenta l'encantament. Quina olor més fresca i forta, ara que ls focs ja sen van! Sant Joan, obriu la porta pe...
Les pedres, reines de la memòria, aquelles que amaguen la història, espectadores mudes de segles, abrasades per l’aigua, però fermes. Elles, que serveixen per bastir noves llars, nous móns, nous futurs, però també capaces d’eliminar vides. Recentment, em sembla que a Somàlia, una noia adolescent ha estat lapidada per adúltera. Però després d’aquest abominable crim, s’ha sabut que la noia en realitat havia estat violada. Ràbia, impotència per la intolerància i més, per la ignorància. Una vida truncada per uns cervells cap quadrats, que enlloc d’utilitzar les pedres per reconstruir el seu país, trinxat per la guerra, les fan servir per acabar amb la vida d’aquells, i sobretot aquelles que creuen que no compleixen preceptes anacrònics. Tristíssim. Que les pedres basteixin llars de llibertat i felicitat i no tornin a ser botxins de la vida. 
Comentaris