Tot caminant arribem al riu, davant del Douro, a on aprofitem per fer un vermut, com no, amb vi, tot contemplant els vianants passar. Però l’hora de marxar ja s’acosta i decidim anar a dinar en un restaurant un xic allunyat del centre, a on hi ha molta gent oriünda i per un mòdic preu, fem un molt bon dinar. Un dels plats que no manquen a la carta és l’arròs de frango (arròs de pollastre), però no en mengem. Per postres aprofito per engolir formatge amb codony, bastant típic de la zona. Per fer la digestió, retornem cap al hostel a recollir les maletes. De camí fem unes últimes compres: en aquest cas comprem una menja dolça típica, el pastís de nata (que en realitat és de crema) ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Past%C3%A9is_de_nata ) : “ Els pastéis de nata (pastissets de crema) són unes tartetes farcides d'una mena de crema catalana , molt típics de la cuina portuguesa i una de les seves especialitats més conegudes internacionalment. Són originaris de Santa Maria de B
Ahir era el dia dels difunts. Cada dia trobo a faltar la gent que ha marxat, que se n’ha anat per vacances com deia el gran Ovidi Montllor. Però aquests dies, quan es fa més palesa que mai l’absència dels estimats, el cor s’encongeix. L’avi Àngel i la iaia Remei, la iaia Margarita i l’avi Miquel, a ells els enyoro cada dia, perquè ells, juntament amb els meus pares, em van ensenyar a créixer, a aprendre, a estimar. També em vénen a la memòria els oncles i les ties, els veïns, els coneguts... Avui, sigueu a on sigueu, us envio a totes i tots una sincera abraçada. La vostra absència és física, però sou part de mi. Us estimo!
Comentaris