Viatge (un conte)

- Mare? Quan falta per arribar? Ja tinc gana i encara més set. Fa estona que m’has dit que ja arribàvem i camina que caminaràs. I els peus em fan mal...
- Anna, ja ho sé que t’he dit que arribàvem. Però filla, creu-me, ara sí. Veus aquelles llums a l’horitzó? Doncs allí és a on dormirem avui.
- De veritat?
- Sí filla, sí. Tu agafa ben fort la nina de panotxa i li expliques un conte, d’acord?
La petita, de no més de 10 anys, assenteix complaguda. Ja fa més de 10 hores que mare i filla, la major part del temps agafades de la mà, caminen juntament amb altres homes, dones, infants i vells. Alguns també van acompanyats de bous, ovelles i algun que altre esquifit gos. La mare de l’Anna, que no sobrepassa de gaire la trentena té en l’Anna el seu suport vital. Ha hagut de deixar enrere el tros de terra que conreava amb en Martí, el seu marit, alhora que ha deixat en Jan, el fill petit de 3 anys a casa dels seus pares. Ella ha hagut d’emprendre el trist viatge de l’exili. Fa vuit mesos que no sap res d’en Martí, des de la fatídica finalització de la batalla de l’Ebre. A ella, que sempre havia estat al peu del canó amb el seu marit per construir un país més lliure i digne, no fa gaires dies que la van amenaçar; si no marxava de casa seva, la matarien. Malgrat la fermesa de voler romandre a casa seva, de defensar la seva terra i la seva família, va veure que clar que prendre la carretera vers al desconegut era l’única sortida per salvar la pell quan li van matar els conills i li van arrencar el minso hort que cultivava. Volia deixar els seus dos infants amb els seus pares, però veient la vellesa i la tristesa s’havien accentuat en els darrers mesos i que en prou feines tenien què menjar, decidí només deixar el petit Jan i marxar amb l’Anna. I així fou. Una trista matinada de 1939, amb un farcell amb quatre peces de roba, un altre amb quelcom de menjar i veure i una manta tapant les espatlles de mare i filla, van començar a andar. I com ells, malauradament, van trobar altres gents d’arreu del país que caminaven vers una França que creien lliure.
- Mare, ja hi som, oi? Tinc una mica de fred...
- Sí Anna, ja hi hem arribat. Però em sembla que haurem d’esperar una miqueta per a poder menjar i beure...
I tal i com desgraciadament preveia la mare, van passar hores abans no van poder endrapar un rosec de pa i un glop d’aigua. Uns senyors uniformats els van demanar els papers que la noia havia tingut la precaució de falsificar, per sort, de manera no barroera. Els van fer entrar en un reixat i els van conduir a una tenda mig esparracada, a on van matar una mica el cuc de la gana i la set. La petita va caure ben aviat rendida. En catorze dies que portaven de viatge, s’havia quedat amb la pell i l’ós, els seus ulls abans alegres, eren ara ben enfonsats. La noia abraçà la seva filla i aconseguí endormiscar-se, però la gelor de l’hivern i l’angoixa pel demà la feren desistir ben aviat de conviure unes hores en el món dels somnis. A trenc d’alba, el soroll d’una pistola ja la va despertar. Un tret a l’aire era l’avís que tothom s’havia de llevar. Després de cercar quelcom de menjar per les afores de la tenda, despertà a la petita i li oferí. Tot i el defalliment per la manca d’aliment i per la tristesa, havien de continuar. Abans de l’obligada partida s’havia informat d’on anar. Un amic i camarada de la dissidència li havia dit que havia d’arribar fins a Marsella, a on tenia un adreça a on l’ajudarien. I ben decidida estava a arribar-hi i a buscar un futur millor per a ella i la seva família, emprengué de nou la marxa amb la filla al costat, malgrat les protestes d’aquesta pel cansament acumulat.
Però ben aviat, quan encara no feia ni un mitja hora que caminaven entremig d’una columna de gent, una destartalada camioneta es parà i les comminà a enfilar-s’hi, amb el pretext que portarien als qui hi pugessin fins a un campament d’acollida Sorpreses per la possibilitat de fer un tros de camí descansant les cames, hi accediren. Després d’una hora de camí, davant seu es dibuixà una platja envoltada de tanques: la platja d’Argelès-sur-mer. Entraren unes hores després de fer una interminable cua i les destinaren a un pavelló a on hi havia altres dones i infants. L’Anna, permanentment agafada a la panotxa que li feia de nina, en pocs dies va establir una innocent amistat amb els altres petitons i petitones que voltejaven i permetien esbotzar somriures als adults ofuscats per la tristesa. La mare de l’Anna, després de dos dies de descans, va voler reemprendre la marxa. Però quina fou la desagradable sorpresa quan li van dir que no podia sortir del suposat campament d’acollida; en realitat era un camp de concentració. La desesperació l’envaí, però no desistí en l’intent d’arribar a Marsella. Finalment dos mesos després li van explicar que hi havia la possibilitat de sortir del camp. Els conduirien a un tren direcció a Suïssa, i des d’allí, país neutral en la guerra incipient a Europa, podria arribar a la desitjada Marsella. De seguida hi ha accedir i mare i filla s’enfilaren als vagons que les havien de conduir a la llibertat. Amb el xup-xup de la locomotora i el catrinc-catronc de les rodes, van transcórrer dos llargs dies de viatge, entaforats entre cames, aixelles, olors de pixum i aire carregat de desagradables emanacions. Quan per fi s’obriren les portes, una boira densa envoltava l’ambient En prou feines veien res. Fortament agafades de la mà, van seguir diligents les ordres d’uns soldats que les conduïren cap a unes barraques de fusta mig podrida.
- Mare, ja hem arribat a Suïssa, oi? I d’aquí em vas dir que aniríem a Marsella, no? I... fa dies que et vull preguntar pel papa. Ja començo a ser gran i sé que estem enmig d’una guerra cruel, però, i el papa Martí, on és?
- Anna, filla... Ja ho voldria saber, ja. Però no pateixis, a Marsella ens en podran informar. I de seguida que s’acabi aquest malson retornarem al poble. No et vull enganyar, espero que el teu pare estigui bé i ens puguem reunir de nou els quatre, però sinó haurem de ser valentes i tirar endavant, m’entens?
- Sí mare.
La conversa es tallà en sec per les empentes de la fila que les manava a la barraca de fusta podrida. Un cop foren dins, alguna veu sortida d’ultratomba els manà treure’s la roba en un idioma estrany. Mare i filla ho feren, no perquè entenguessin l’ordre, sinó és aviat per la inèrcia de veure que la gent del voltant ho feia. I seguint la mateixa corrent d’aquells qui estan espantats i s’aferren a la companyonia per superar la por, entraren dins d’una sala plena de dutxes. En aquell precís instant la mare de l’Anna ho va comprendre. Entraven a la llibertat. La que per desgràcia els oferia la càmera de gas de Mathausen.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís