L'olor (un conte)

Ja fa anys que tinc no sé si un do o una maledicció. Les meves fosses nassals, de mida estàndard (si és que hi ha una mida estàndard d’aquestes coses), tenen el sentit olfactiu molt desenvolupat... però només per a determinades olor, especialment una. Quan vaig fer el canvi de la pubertat que en diuen, vaig començar a notar una ferum molt característica, sobretot en els homes i en menor mesura, en les dones. La primera persona en qui la veig sentir va ser amb mon pare. Un parell de cops per setmana, a l’hora d’esmorzar, aquella olor estranya es feia la mestressa del meu nas. Intensíssima, es feia menys evident en la mare, però també l’olorava. Intrigada, els vaig preguntar un parell de vegades si la sentien la fortor que impregnava la cuina. Ambdós em contestaven que no, que no flairaven res anormal. I la mateixa afirmació feia la meva germana. Al final, després de fer-me pesada durant setmanes amb la cançoneta de l’olor rara un parell o tres de cops per setmana (i normalment al matí, però algun diumenge a la tarda també la vaig sentir després de que tota la família féssim la migdiada), la meva germana em va posar el sobrenom de “L’oloretes”. Però les meves narius no únicament flairaven a casa; la mateixa olor la sentia a l’institut, tant a les classes d’Història amb el senyor Miquel com a les de biologia de l’Angelina. Ara bé, a no més evident es feia era a les hores de llengua i literatura catalanes. Diàriament l’ Arnau desprenia aquella fetor. Quan anava al supermercat, hi havia una caixera a la qual em costava moltíssim acostar-m’hi; quan a prop d’ella estava, era tant intensa la flaire que fins i tot em vaig arribar a marejar un parell de cops. Finalment, amb el pas del temps em vaig acostumar a la ferum. Fins i tot vaig arribar a anar a l’otorinolaringòleg i li vaig exposar la meva problemàtica amb aquesta olor. Em va dir que devia ser un problema psicològic i em va derivar cap a un gabinet de psicologia, al qual mai vaig arribar a posar els peus. Internet, aquesta eina sovint útil, va resultar inútil per trobar la solució a l’entrellat de les meves fosses nassals. Per arribar a identificar quina era la substància que desprenien certs dies les persones que estaven al meu voltant (als meu companys de classe de l’institut cada dia en desprenien més, sobretot els dilluns al matí!) em vaig apuntar, amb una autorització dels pares, car encara no tenia la majoria d’edat, a una curs de degustació de vins. Allí vaig pensar que podria identificar l’element que sovint s’infiltrava i posseïa el meu nas. Però ai las! Embolica que embolicaràs, la identificació dels diferents aromes vinícoles quedava sempre emmascarat per l’olor. Decidida a investigar, vaig fer un esquema d’on es feia més evident i a on menys. A casa els avis, al casal d’infants, al geriàtric a on feia de voluntària era a on menys la sentia, gairebé només a traces. I més intensa es feia al carrer, a l’institut, i alguns dies a casa. Per aquesta època vaig conèixer en Gabriel, el que va ser el meu primer noviet. Al seu costat en principi no vaig sentir mai l’olor. Ell va ser qui va besar per primer cop els meus llavis, qui va acaronar la meva cara poc afectada per l’acne... però just el dia que a la seva habitació em va llevar el jersei i em va començar a succionar els mugrons amb la boca, al mateix temps que l’embosta de la seva mà es passejava per damunt de les meves cames espaterrades, la vaig tornar a olorar aquell efluvi. Em vaig sorprendre, però no li vaig dir res. El vaig ajudar a treure suaument els pantalons i els calçotets, per deixar al descobert la seva masculinitat ben erecta i... quin mareig! La intensitat de l’olor es va fer gairebé insuportable. Amb la ment una mica enterbolida, vaig deixar que passegés la llengua per a on més li plagués... I quin deliri de sensacions barrejades amb espasmes. Quan la tremolor del meu cos encara en aquell moment verge va remetre, els meus llavis van començar a acaronar la seva titola i barram! No recordo res més que la cara pàl·lida d’en Gabriel mentre em ventava amb bloc d’apunts de matemàtiques mentre de les seves cuixes en regalimava un líquid blanquinós i dens. Va ser en aquell moment que vaig saber què era la famosa olor que s’havia fet la meva companya invisible! El que el nas de servidora, “L’oloretes” captava, era l’olor del semen dels homes després que haguessin ejaculat. I per a més inri, era capaç de percebre-la hores i hores després de que la barreja d’esperma i líquid seminal hagués sortit del cos dels homes per penetrar en profilàctics o forats diversos... La meva tasca detectivesca havia finalitzat! A partir d’aquell dia la meva vida s’ha tornat molt més entretinguda... Persona que es creua amb mi ja sé si ha follat en les hores precedents... I creieu-me com n’és de divertit corroborar que la mala llet dels caps o dels companys s’accentua a mesura que fa dies que no suquen l’eina.... O com se t’escapa el somriure quan veus entrar la senyora de fer feines al lavabo i poc després el tècnic de manteniment amb el pretext que un neteja i l’altre arregla quelcom i poc després la famosa olor ja em saluda.... Més de mal fer, però, ho tinc quan és el pare qui desprèn olor... Costa imaginar-se els pares practicant sexe, no? Per cert, per a la satisfer la curiositat us explicaré que per a poder fotre un clauet, abans m’he de tapar les narius amb uns taps de cera que he remodelat amb aquesta finalitat per tal de deixar que alguna verga em satisfaci els fogots sense que la flaire em faci perdre els sentits!