Incorpòria (Part I) (Un conte)

Vaig vagant pel carrer, tota distreta, abillada amb un vestit estiuenc. Absorta en els meus pensaments, cavil·lo sobre què haig de comprar al súper. Una dotzena d’ous, un rotlle de paper d’alumini, un enciam i quelcom més. Mentalment dibuixo la llista, quan veig en Toni, un company de feina. El vull saludar, però tot i cridar-lo amb bastant ímpetu, no em respon. Em sorprèn, però el soroll dels cotxes segur que ha actuat com a amortidor i no m’ha sentit la veu. Continuo caminant, distraient-me amb els aparadors: quines sandàlies tan boniques! Em faré una autoregal, després d’uns quants dies de treball intens, em mereixo una recompensa. Entro a la sabateria i li demano al dependent el número 38. No em respon i va directament a atendre un matrimoni de mitjana edat que s’està discutint; ella li diu que s’ha de quedar unes nàutiques i ell, entossudit amb unes bambes estiuenques. Tipa d’esperar, al cap de 20 minuts giro cua i surto. Mira, m’estalviaré els 25 euros que costaven, per alguna altre menester els utilitzaré! Surto una mica emprenyada i vaig tirant direcció al supermercat. La ment va planificant el que resta de tarda; compra, dutxa, rentadora, sopar i a fer un toc amb els col·legues. Quan vaig a travessar pel pas de zebra, a l’altra banda del carrer veig un noi maquíssim; caram, és el noi que vaig conèixer fa un parell de setmanes a la cua per renovar el carnet de conduir i que tant em va agradar. Per les galtes em comença a pujar una escalfor molesta... m’estic quedant com una tomata. Merda, ja no sóc a temps de girar, seria massa violent i quedaria malament. Així que agafo aire i travesso. Quan passo pel costat, tot i la vermellor evident, amago la timidesa i el saludo. Que imbècil que sóc! Ha girat la cara, ni m’ha mirat! Em foto ràbia a mi mateixa! Tan mal moment perquè em giri vilment la cara. Descoratjada, ja estic a punt d’arribar al supermercat. Va, com que no m’he comprat les sandàlies, em compraré una teula de xocolata amb un 70% de cacau, amargant, d’aquella que m’encanta que es desfaci a la boca i notar aquella amalgama de sabors. Entro i començo a repassar acuradament la llista de productes que manquen al meu rebost, però com sempre, acabo comprant el doble del que hi havia llistat. Em dirigeixo cap a caixa i em poso a fer la cua, quan de sobte un marrec em se’m queda palplantat davant meu i tot i els meus retrets, se’m cola. El final ho deixo estar, no val la pena escopir fel per un maleducat! Quan ja he deixat tot els productes damunt la cinta transportadora, observo atònita que la caixera tanca. Ara em toca tornar a transposar-ho cap a l’altre cinta! Macasum! Quina barra que té la tia! Avui ja veig que no és pas el meu dia de benaurança! Sortosament, em recompensaré amb la xocolata amarga! Espero que la cinta comenci a córrer, pagar i marxar cap a casona que ja en tinc ganes. Però de nou em se’m tornen a colar a la cua! Quina ràbia! Em puja la mosca al nas i estic a punt de deixar anar un moc ben donat! Però la senyora que m’ha passat resta impassible als meus comentaris. Què carai està passant avui? Ningú més es queixa de la barra que tenen alguns per colar-se? Va, deixem-ho estar, ara per fi ja em toca. Però de nou se’m tornen a colar; ara una parelleta encaramel·lada. Collons, prou! Els hi dic que ja està bé, que ja sé que tinc cara de burra però que no ho sóc gens! Que em toca mi, que ja se’m han colat tres persones! I de nou, impassibles! Li dic al caixer que ara em toca a mi però fa com si res! Què carai passa? Començo a cridar però ningú es gira. Miro al meu voltant i veig que ningú em mira... Fins que desolada, descobreixo que sóc invisible al món.