L'últim patriarca

Recentment he llegit “L’últim patriarca” de l’escriptora Najat El Hachmi, premi Ramon Llull. Una novel·la que parla d’una altra cultura diferent a la nostra, la marroquina. Un llibre que parla de la rebel·lió d’una jove contra l’ordre establert per la seva cultura, una noia que no es resigna a viure el destí que li han marcat. Una lluita contra ella mateixa, contra la seva família, contra la seva cultura de naixement, contra el món. Una superació personal, una manera d’enfrontar-se a la vida i construir el futur que la protagonista vol viure. Buscar el perquè de la seva història familiar i particular, buscar en el passat per entendre el present i no resignar-se al futur...
Un llibre totalment recomanable!
(Deixo la lletra d’una cançó de Feliu Ventura, Per tornar a començar, amb la qual el llibre m’ha fet pensar...)
PER TORNAR A COMENÇAR
Naix el camí
En els meus passos
Quan un pas més
Sempre és un pas menys
I en el camí
No hi ha parades
Quan un pas sempre
Alimenta el següent
Per tornar a començar.
Sóc al volant
D’aquesta història
Si la memòria
Em permet arribar
Per on jo vaig
No hi ha peatges
Si l’equipatge
És un món per somniar
Per tornar a començar.
Junts són tan grans
Els nostres passos
Que arribarem
I anirem més enllà
Prenem només
L’indispensable
És molt probable
Que no ens calga més
Per tornar a començar
Per tornar a començar
I no et resignes al final
Si saps que es pot anar enllà:
I sempre es pot anar enllà.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Imatge
Hivern Estimo la quietud dels jardins i les mans inflades i vermelles dels manobres. Estimo la tendresa de la pluja i el pas insegur dels vells damunt la neu. Estimo els arbres amb dibuixos de gebre i la quietud dels capvespres vora l'estufa. Estimo les nits inacabables i la gent que s'apressa sortint del cinema. L'hivern no és trist: És una mica malenconiós, d'una malenconia blanca i molt íntima. L'hivern no és el fred i la neu: és un oblidar la preponderància del verd, un recomençar sempre esperançat. L'hivern no és els dies de boira: és una rara flexibilitat de la llum damunt les coses. L'hivern és el silenci, és el poble en silenci, és el silenci de les cases i el de les cambres i el de la gent que mira, rera els vidres, com la neu unifica els horitzons i ho torna tot colpidorament pròxim i assequible
Més informació

"Un sonet per a tu" de Miquel Martí i Pol

Imatge
Un sonet per a tu mare, i un per a tu pare, avui que fa anys que em vau regalar la vida!   UN SONET PER A TU Un sonet per a tu que em fas més clar tant el dolor fecund com l'alegria, un sonet amb els mots de cada dia, amb els mots de conèixer i estimar. Discretament l'escric, i vull pensar que el rebràs amb discreta melangia, com si es tractés d'alguna melodia que sempre és agradable recordar. Un sonet per a tu; només això, però amb aquell toc lleu de fantasia que fa que els versos siguin de debò. Un sonet per a tu que m'ha permès de dir-te clarament el que volia: més enllà de tenir-te no hi ha res.   Martí i Pol, Miquel. “Un sonet per a tu” . Andorra (postals i altres poemes). Edicions 62. Barcelona, 1989.    
Més informació

Un poema de Joan Margall, "L'aufàbrega"

Imatge
  Perquè l'olor de l'aufàbrega impregni de llibertat tots els Països Catalans!    Joan Maragall, 1897, L'aufàbrega Aquesta mata olorosa de la nit de Sant Joan llença flaira, silenciosa, entremig de la bravada de la nit incendiada per tants focs que s van alçant. Entremig dels nuvols roigs, el cel blau i les estrelles; entremig dels crits de goig, remoreig de fontanelles, i entre l baf esbojarrant, una flaira s va escampant fresca, suau i candorosa: les aufabregues la fan: són les mates oloroses de la nit de Sant Joan. Donzelles enamorades d'un nuvi esdevenidor, escabelleu les aufabregues perquè facin més olor. L'aufabrega escabellada és un encenser violent que al llençar la flaira enlaire augmenta l'encantament. Quina olor més fresca i forta, ara que ls focs ja sen van! Sant Joan, obriu la porta pe...
Més informació