Incorpòria (Part II) (Un conte)

Surto descoratjada del supermercat. El món m’ignora, ningú em veu: ni els amics, ni els companys, ni la gent del carrer. Senzillament sóc un espectre que ho veu tot però no rep res més que indiferència. Què faré de la meva vida si estic condemnada al més absolut ostracisme? La tristesa es va fendint en mi, ara ja som un únic ésser... Però què caram, no sóc optimista de mena, jo? Per què no aprofitar l’oportunitat de ser invisible per fer allò que sempre he volgut fer i mai he fet per por i per vergonya? Les llàgrimes arran de parpelles deixen pas a un somriure entremaliat. Sorpresa, m’adono que tot el que toco es torna invisible. M’enduc de franc tota la compra i ningú veu res... Caram, caram que interessant que es va tornant tot això... Disparada, vaig cap a casa a endreçar el botí que he recollit; a més de tot el que hi havia a la llista, he aprofitat pe agafar una ampolla de ratafia, una de rom, un paquet de galetes i un llarg etcètera; tot el que el meu cos ha estat capaç de transportar m’ho he emportat. Arribo al piset i ho endreço tot. M’assec i em faig una til·la per tranquil·litzar-me i sospesar la nova situació física de la meva vida. Poc a poc els pensaments es van ordenant i el cervell va maquinant què puc fer. Què em pot haver passat per esdevenir un fantasma? Potser és culpa d’aquella infusió d’herbes remeieres que vaig prendre per tal de potenciar la meva sexualitat i espiritualitat? O bé sóc un fenomen de la ciència?
Mica en mica, però, les perspectives de la meva nova situació es van quadrant. En primer lloc ja sé què faré en la meva primera nit d’invisibilitat. Aprofitaré per colar-me a un qualsevol vestidor de la ciutat: d’un gimnàs, d’un equip de futbol, d’un equip de bàsquet i anar coneixent diferents cossos. Sí, sí, vinga és hora de posar-se en moviment. Primer de tot, el gimnàs del carrer contigu al pis. Entro per la porta i confirmo que ningú s’adona de la meva presència. Tinc els ulls ben oberts per tal que ningú em trepitgi. Ell no em veuen, però jo sí, i vés per on, les meves ungles del peu són prou fràgils per poder suportar segons quins pesos... Em dirigeixo cap a les dutxes dels homes, a on em passejo entremig de cossos marcats ostensiblement pel pas dels anys: culs poc tersos, pits que una mica més i necessiten uns sostenidors de la talla 100, vergues flàccides penjant que ni amb una grua es deuen aixecar.. però també hi ha cossos oposats: culets de somni, pectorals de xocolata, membres de considerable mida que amb el mateix frec de l’aigua sembla que ja s’aixequen... Ui ui ui, em pugen els colors! Marxo tota esverada cap al camp de futbol de les afores de la ciutat. De nou, m’és molt fàcil colar-me: observo els moviments dels joves damunt la gespa i a la dutxa... No sé quins acaben essent més suggerents, si els dribblings de damunt del camp o els dels cossos ensabonant-se a la dutxa. I després del futbol toca el bàsquet. Però ai las! Veig que no arribaré pas al poliesportiu. De camí cap allí, gaudint de la meva nova situació incorpòria, passo pel bosquet que hi ha darrera del camp de futbol. Percebo una remor i em sobresalto; però que fava que sóc, si ningú em pot veure i sentir! De fons sento em sembla familiar: sí, la música orquestral d’un orgasme. M’hi acosto sigil·losament i veig dos cossos nuus, contorsionant-se, desitjant-se, llepant-se. La boca d’ella engoleix luxuriosament la masculinitat del noi. Ostres! Sí el conec! És el conserge de la feina, en Fermí, que fa tot just un parell de mesos que s’hi ha incorporat! I ella, no m’ho crec....impossible.... és la veïna que viu al tercer, la Micaela, que es deleix per fer penetrar la minga del noi ben endins de la seva cavitat bucal, mentre en Fermí es dedica a acaronar-li els pits i amb la mà va intentat acaronar el sexe de la noia. Finalment, ella s’aixeca amb la seva verga ben dreta i gira d’esquena el conserge per endinsar-s’hi... Sorpresa, decideixo que acabin el seu intercanvi de plaer en la intimitat i continuo el periple fins al poliesportiu. De nou, cap al vestidor, a on em recreo observant els cossos dels jugadors sota l’aigua de la dutxa. Tinc ganes que algú em llepi, m’acaroni, em besi el sexe, cada vegada més excitat i rajant com la mateixa dutxa que em salpica de gotetes els cabells. Malauradament, no em poden veure, desitjar, així, que al mal temps bona cara i de cap a la feina: m’estiro damunt una de les bancs del vestidor i mentre vaig mirant culets, pits i sexes els meus dits es mouen rítmicament sobre el piuet que els llavis de l’entrecuix tan bé amaguen, mentre de tant en tant un parell de dits van entrant dins de la meva gropa fins a l’esclat final, on tota la meva invisible còrpora tremola i panteixa. M’aixeco molla de tot arreu, entre el baf de la dutxa, la suor i el líquid que regalima de l’entrecuix. Tot i la intensa felicitat que tinc a dins, de cop una turmentosa realitat em sacseja: mai podré posseir cap dels cossos que tinc al davant, a menys que un d’ells passi a millor vida celestial... Perquè, esglaiada, m’adono que sóc invisible perquè sóc morta.