Isabel

Feia molts anys que no veia a la Isabel. És una noia que vivia unes cases més amunt del despatx a on treballava ma mare. La Isabel és disminuïda psíquica, però un àngel, sempre amb el somriure entre els llavis. Sempre ajudava a sa mare quan anaven a comprar al supermercat, sempre somreia i et desitjava bon dia, malgrat les cruel burles que a vegades alguns infants són capaços d’infringir... Jo he crescut, i ella també. I aquests dies la vida m’ha regalat poder tornar a veure el seu somriure mentre treballa amb els seus companys de taller. Isabel, una abraçada molt forta i continua regalant tendresa amb les teves rialles!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís