Perquè l'olor de l'aufàbrega impregni de llibertat tots els Països Catalans! Joan Maragall, 1897, L'aufàbrega Aquesta mata olorosa de la nit de Sant Joan llença flaira, silenciosa, entremig de la bravada de la nit incendiada per tants focs que s van alçant. Entremig dels nuvols roigs, el cel blau i les estrelles; entremig dels crits de goig, remoreig de fontanelles, i entre l baf esbojarrant, una flaira s va escampant fresca, suau i candorosa: les aufabregues la fan: són les mates oloroses de la nit de Sant Joan. Donzelles enamorades d'un nuvi esdevenidor, escabelleu les aufabregues perquè facin més olor. L'aufabrega escabellada és un encenser violent que al llençar la flaira enlaire augmenta l'encantament. Quina olor més fresca i forta, ara que ls focs ja sen van! Sant Joan, obriu la porta pe
Planúria vigilada per muntanyes. Indòmit i silent un petit rierol, després de banyar penya-segats mil·lenaris, esquerda la plana de vinyes que més tard, després d’un llarg repòs, oferiran el vi que omplirà cossos ardents i cossos adormits. Ocells cercant tempesta o serenitat, vols nupcials o vols irreals. Castell enrunat, altre temps majestuós. Xiscles d’infants, jocs, tot sota l’atenta mirada de l’astre rei... I amagats darrere els matolls, l’home de Talteüll i la seva família, igual com els cérvols i les cabres, observen encuriosits aquesta estampa d’un dia de primavera de 2008...
Comentaris