Llamp la MATi (un conte)
A l'Esther CollTinc altra vegada un estrany pessigolleig. Comença a la punta de les meves arrels i es va passejant tronc amunt fins tocar-me les fulles. Sincerament, no m’agrada gens... Ja fa dies que aquesta sensació em desperta de les meves migdiades sota el sol radiant de les Guilleries. Però es veu que no sóc l’únic. Fa un parell de dies, fent petar la xerrada amb el roure Perot, que viu a la meva esquerra, just abans d’anar a dormir sota la lluna plena que ens esguardava, em va comentar que ell també feia dies que no es trobava gaire bé. La salut em minva, em digué. Aquest comentari malauradament, ja s’ha fet habitual entre els veïns d’aquest tros de bosc. També des de fa ja uns quants jorns, l’heura que viu en comunió amb el meu tronc no m’estreny tant, i a més, fa mala cara. Està canviant el seu verd ufanós i radiant per un groc trist. Tinc el mal presagi que les violetes aquesta primavera no faran companyia als esbarzers... pels dies que som, ja haurien d’haver començat a treure el cap...
A part de la manca de salut que em treu el son, tampoc hi ajuden gaire les espurnes que de tant en tant il·luminen el cel, i que són especialment visibles a la nit. Surten del no res i no tarden gaire a extingir-se, però pel meu son lleuger són més que suficients per desvetllar-me. Tot això s’ajunta a la preocupació de l’edat i de quin serà l’avenir dels meus fills. Ja se sap, un pare és sempre un pare, i últimament no els veig gaire contents, ans el contrari. Ja no juguen a fer-se la guitza amb les arrels ni tampoc ja no els hi sento explicar-se secrets, com aquell del mascle cardina Julià que té quatre fills amb la cardina Jordina, però que alhora s’entén ambla cardina Martina! Però pobre il·lús, ell que es vanta tant de la seva conquesta davant de la cardina Raimon, si sabés que aquest li fa les mil meravelles a la seva dona mentre ell va a buscar menjar....
Tot i el mal de cap que ara tinc, els meus fills em demanen que els hi expliqui la història del bandoler Serrallonga. La història els hi puc explicar per coneixement propi, ja que aquest mític bandoler havia passat moltes estones sota l’ombra de les meves fulles, ja fos preparant emboscades a diferents llocs com Sau, La Cellera, o Sant Martí Sesposes o estimant-se amb les seves amants. En algun indret de la meva escorça encara tinc gravades les ganivetades de ràbia d’una amant abandonada! Quin seductor i quin penques que era amb les dones en Serrallonga!
Però a part d’aquest bandoler, també he vist passar al meu voltant famílies senceres buscant l’exili després d’una guerra cruenta, amants clandestins que s’estimaven sota els estels, infants enterrant tresors entremig de les meves arrels. A les meves branques les merles i les orenetes han fet llargs descansos en les seves travessies. Generacions de cardines han muntant les seves llars entremig de les meves fulles; he vist néixer i morir molts ocellets, he vist l’alegria i la desesperació en els cants dels seus pares... Els esquirols m’han fet pessigolles amb els seus saltets i les papallones s’han enamorat sovint de les meves fulles...
Però després de segles de vida en aquest magnífic bosc, de fulles estripades per violentes tempestes, de branques trencades per la neu o pel vent, d’aguantar l’envestida de l’especulació immobiliària que havia posat en perill la meva llar, la vida se m’esgota. Les altes torres que han profanat la meva terra ens estan xuclant l’energia de la vida. Però encara em queda saba per produir, força per lluitar, perquè sé per boca dels ocellets que fan parada a casa meva que a molts altres boscos, tothom s’està organitzant per plantar cara a la MAT i fer caure les torres. L’experiència de la vida em diu que aviat saltarà un llamp de raó que matarà a la MAT!
A part de la manca de salut que em treu el son, tampoc hi ajuden gaire les espurnes que de tant en tant il·luminen el cel, i que són especialment visibles a la nit. Surten del no res i no tarden gaire a extingir-se, però pel meu son lleuger són més que suficients per desvetllar-me. Tot això s’ajunta a la preocupació de l’edat i de quin serà l’avenir dels meus fills. Ja se sap, un pare és sempre un pare, i últimament no els veig gaire contents, ans el contrari. Ja no juguen a fer-se la guitza amb les arrels ni tampoc ja no els hi sento explicar-se secrets, com aquell del mascle cardina Julià que té quatre fills amb la cardina Jordina, però que alhora s’entén ambla cardina Martina! Però pobre il·lús, ell que es vanta tant de la seva conquesta davant de la cardina Raimon, si sabés que aquest li fa les mil meravelles a la seva dona mentre ell va a buscar menjar....
Tot i el mal de cap que ara tinc, els meus fills em demanen que els hi expliqui la història del bandoler Serrallonga. La història els hi puc explicar per coneixement propi, ja que aquest mític bandoler havia passat moltes estones sota l’ombra de les meves fulles, ja fos preparant emboscades a diferents llocs com Sau, La Cellera, o Sant Martí Sesposes o estimant-se amb les seves amants. En algun indret de la meva escorça encara tinc gravades les ganivetades de ràbia d’una amant abandonada! Quin seductor i quin penques que era amb les dones en Serrallonga!
Però a part d’aquest bandoler, també he vist passar al meu voltant famílies senceres buscant l’exili després d’una guerra cruenta, amants clandestins que s’estimaven sota els estels, infants enterrant tresors entremig de les meves arrels. A les meves branques les merles i les orenetes han fet llargs descansos en les seves travessies. Generacions de cardines han muntant les seves llars entremig de les meves fulles; he vist néixer i morir molts ocellets, he vist l’alegria i la desesperació en els cants dels seus pares... Els esquirols m’han fet pessigolles amb els seus saltets i les papallones s’han enamorat sovint de les meves fulles...
Però després de segles de vida en aquest magnífic bosc, de fulles estripades per violentes tempestes, de branques trencades per la neu o pel vent, d’aguantar l’envestida de l’especulació immobiliària que havia posat en perill la meva llar, la vida se m’esgota. Les altes torres que han profanat la meva terra ens estan xuclant l’energia de la vida. Però encara em queda saba per produir, força per lluitar, perquè sé per boca dels ocellets que fan parada a casa meva que a molts altres boscos, tothom s’està organitzant per plantar cara a la MAT i fer caure les torres. L’experiència de la vida em diu que aviat saltarà un llamp de raó que matarà a la MAT!
Comentaris
Tb et vull donar les gràcies des d'aquí per tot el suport que ens has donat a mi a la meva familia amb aquest tema. Nosaltres com tants d'altres som perjudicats per la MAT, la maleïda MAT, aquella línia que encara no han demostat la seva necessitat però si la seva perillositat. Tanmateix el pitjor és que al govern tan li fa, tan li fa si perjudica a la gent, a la terra, al medi... només els interessa produir diners i no s'esforça en buscar altres solucions. El primer no eres les persones?