Per fi!

Després de gairebé 5 anys ja tinc la tesi a les mans. He tingut una sensació tota rara quan l’he tocada per primera vegada. D’alegria, però també una certa buidor. Barreja de sentiments, sensacions. A vegades quan arribes a una fita, després d’haver-ho sofert tant, l’esgotament sovint és més gran que l’alegria d’haver-ho aconseguit. Ha estat com un “embaràs” de gairebé 5 anys, amb moments de gran alegria i felicitat i altres força més agres. Al final, el part ha estat força difícil, així com el disseny i “la costura” del vestit de bateig, però la recompensa de tenir-la a les mans fa que els mals moments es perdin aviat en els viaranys de la memòria per no tornar a aparèixer mai més... Ara ja només em queda el “bateig” de la meva “filla”...

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Sud est asiàtic 2017: dia 6, tercer dia de visita al Parc Nacional de Mulu (Malàisia) (14 d’agost de 2017) (IX)

Jordània, dia 7: visita a Amman i Jarash ( 3 de gener de 2018) (VII)