Per fi!

Després de gairebé 5 anys ja tinc la tesi a les mans. He tingut una sensació tota rara quan l’he tocada per primera vegada. D’alegria, però també una certa buidor. Barreja de sentiments, sensacions. A vegades quan arribes a una fita, després d’haver-ho sofert tant, l’esgotament sovint és més gran que l’alegria d’haver-ho aconseguit. Ha estat com un “embaràs” de gairebé 5 anys, amb moments de gran alegria i felicitat i altres força més agres. Al final, el part ha estat força difícil, així com el disseny i “la costura” del vestit de bateig, però la recompensa de tenir-la a les mans fa que els mals moments es perdin aviat en els viaranys de la memòria per no tornar a aparèixer mai més... Ara ja només em queda el “bateig” de la meva “filla”...

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís