L'excursió (un conte)

Avui m’he posat el vestit d’excursionista. He decidit explorar el país sencer que m’ofereix el cos que tinc estirat al costat. Un país independent ple de muntanyes, valls, rius, coves, camins, dreceres...
Començaré per l’extrem sud. La meva llengua ressegueix uns peuets, no deuen ser més d’un 37. M’entretinc amb un petit turonet en forma de dit gros, banyat per una fina capa de neu en forma de mascarpone... Segur que aquesta primera aturada em donarà energia pel llarg camí que encara em queda per recórrer!
Continuant l’excursió, el meu múscul bucal, acompanyat per les mans que em serveixen de bastó, agafen el sender esquerre; a mig camí el petit obstacle l’ofereix una petita protuberància geogràfica en forma de genoll, però vinga, amunt, que encara queda un trosset més fins arribar a una bifurcació. Un cop sóc allí, tinc l’oportunitat de desviar-me cap al frondós bosc de Venus o bé anar cap a la vall que m’ofereix la sinuosa cintura. De moment, opto pel segon camí. Els bastonets dactilars es tornen de cop vibràtils dins de la vall i comencen a moure’s provocant un petit i sonor terratrèmol de rialles. Un cop la vall ha tornat a quedar quieta, m’enfilo caminet amunt direcció a una sina coronada per una aura marronosa i punxeguda. Ai las! Si cada vegada el cim està més dur! Però la meva llengua i les meves dentetes són capaces de fer-lo trontollar i esquerdar! Una vegada i una altra s’hi passegen, al mateix temps que els bastonets de la mà arriben al cim de la muntanya veïna, i amb la planúria del palmell l’escalen poc a poc fins que el país sencer fa un panteix de plaer. Després d’aquestes àrdues muntanyetes, trobo una recta anomenada coll, i suaument vaig remuntat aquest corriol. Ui! M’ha agradat tant passejar-m’hi que reculo i torno a enfilar-lo, una vegada i una altra fins que decideixo tirar endavant! Cap al nord del país m’hi espera una plana de tendresa. Els dits s’endinsen dins una selva de cabells negres, buscant espais entremig de tanta espessor. Seguint el periple per aquesta geografia, la meva boca passa per damunt d’un pont tibetà en forma de nassiró i pam! Cau del penya-segat fins a un llac envoltat d’àlbers dentals. La llengua, curiosa de mena, vol nedar una miqueta dins aquest llac humit i tebi, però de sobte es troba amb la sirena que hi habita. Les dues s’engresquen en una divertida i plaent batalleta fins que el meu múscul li dóna una treva i continua la seva excursió. Sortint de l’estany, deixa un petit torrent de saliva entremig de les dues muntanyes explorades abans del plaent capbussó. Talment un tobogan, llisca fins al melic i el llepa en suaus espirals; un remolí de petits espasmes sacsegen la geografia central d’aquesta nació amb nom de dona. Després d’aquesta petita tempesta, continuo el recorregut...fins que de nou estic davant de bosc que he trobat a l’inici d’aquest viatget. Ara sí, decideixo penetrar-hi. Les mans s’obren camí fins arribar a una cascada. Decidides, s’hi aboquen. Darrera seu la llengua les persegueix àvidament. Oh! Sota la cascada hi diviso una cova amagada! Quina flaire més atraient... Tinc ganes de fer d’espeleòleg, així que de cap a dins! Primer els ditets i després la llengua... Però just abans de l’entrada de la humida cova hi ha una petita protuberància. Què deu ser? Ah, una tortugueta dins de la closca! Si la toco amb el ditets li surt el caparronet! I encara li agrada més si qui l’acarona és la llengua! Que juganera i espavilada! M’agrada fer-la ballar, fer-li treure el cap, al mateix temps que per tot el país hi ha un lleuger tremolor i una suau musiqueta gemegant em fa de banda sonora... Un cop la llengua s’ha cansat de fer jugar la tortugueta, marxa decidida cap a la cova! Uix! La piqueta que porto entre les cames cada vegada es torna més dura i més erecta. Cap a explorar-la s’ha dit! I tot empenyent la piqueta cap a dins la cova, és tanta l’energia amb què ho fa que el volcà d’aquest meravellós país/paradís que és el cos de la meva companya acaba entrant en una desenfrenada erupció.

Comentaris

Anònim ha dit…
hola evita!!
molt suggerent el conte!!
ets terrible!
de veritat, està molt bé tia...t'ho tenies ben amagat eh això d'escriure...
nina tens un blog súper macu, ple de missatges tendres i positius!
felicitats!!
una abaraçada princesa!
annita

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís