La font (un conte)

- Violant?
- Violant? A on ets? Vine si us plau!
L’Ermessenda, mentre va preparant una escudella per dinar, fa estona que crida a la Violant, la seva filla gran, sense que apareixi per enlloc. Desisteix en l’intent de demanar a la seva pubilla que l’ajudi a preparar la suculenta menja per la família i va tallant una enorme botifarra negra mentre la carn i el pa que serviran per a fer les pilotes es van macerant.
Mentrestant, la Violant està ensimismada mirant com els gatets que han nascut al paller estan jugant a esgarrapar-se. La Violant té disset anys acabats de fer, però encara conserva un deix d’innocència infantil, com sovint el seu pare s’encarrega de recordar-li. Potser perquè és la gran de la família i es porta 10 anys amb la seva germana més propera, se sent en molts moments com una nena. Quan s’ha cansat de mirar els gatons, torna cap a la vella masia a on habiten ella, les seves dues germanes i els dos bessons recent nascuts. Quan la veu, l’Ermessenda la sermoneja: “Violant! Ja comences a tenir una edat, ja em podries ajudar més, que no veus que no puc jo sola amb tot!” Va, vés a la font d’en Feliu a buscar un parell de càntirs d’aigua! I fes via, no t’entretinguis, que cada vegada que t’hi envio tornes a quarts de quinze!”. La Violant, amb un somriure que li costa de dissimular, assenteix i marxa disparada amb un càntir a cada mà. És el seu moment, però sa mare no ho sap!
La Violant marxa pel corriol que mena a la font, però aviat es desvia per una drecera que passa per davant del mas a on viu l’Otger. Des de lluny divisa el jove, que va amb el tors nu tot i la fresca del març acabat d’estrenar, i el saluda tímidament sense deixar que els seus peus es parin. Lentament, entretenint-se amb les flors que comencen a esclatar, arriba a la font d’en Feliu. Deixa el càntir sota el transparent raig d’aigua que brolla i es descalça les setvetes per posar els seus menuts però suats peus a l’aigua que queda embassada al dessota la font. Interiorment es diu que les nimfes que habiten a la font li faran pessigolletes i un relaxant massatge a la planta dels peus per descansar... Totalment absorta en les seves tribulacions, se sobresalta quan unes mans li comencen a descordar els botons de la camisa i una llengua li llepa suaument el coll. Les reconeix immediatament... les mans, la llengua, l’olor de terra... és l’Otger. Tanca els ulls i deixa que en un moviment gairebé instintiu els seus braços encerclin el cos masculí que li provoca petits espasmes de plaer. L’Otger deixa que la jove pagesa li descordi el cordill que li lliga els calçons, que cauen de sobte per deixar a la vista de la Violant un impressionant tros de carn erecta. La jove no es pot resistir a tan bella visió i tal i com li va ensenyar a fer l’Otger uns mesos endarrere, fa amb aquesta botifarra un moviment similar al que fa que quan munyeix les vaques, mentre el jove s’estremeix i sadolla la seva set xuclant els dos càntirs amagats sota la camisa de la Violant. Un cop saciada la set, el xic s’atipa de l’entrecuix de la noia, després de condimentar olorosament tant suculenta carxofa, que gràcies amb les pessigolles d’un brotet de farigola ha acabat esclatant de bat a bat. Mentrestant, talment les vaques, després de l’esmunyida, comença a sortir lleteta de la font que l’Otger aguanta entre les cames, mentre que de la carxofeta de la Violant en surt un xup-xup de satisfacció... La Violant s’adona que el primer càntir ja està ple i comença a omplir el segon al mateix temps que l’Otger fa postres amb la maduixa de la seva veïna. I per acabar de matar la gana, la Violant passeja la seva llengua i mossega tendrament les dues prunes que l’Otger posseeix entre les cames.
Finalitzades les postres i amb l’aigua vessant dels dos càntirs, els dos jovencells prenen el camí de retorn cap a les seves llars plens de la dolça alegria que proporciona la font dels plaers, la font de la vida.