evita

Els i les joves de Sant Martí Sapresa i Brunyola hem tornar a organitzar, i ja en van cinc ( J ), l’Avellana Jove, un concert que tindrà lloc durant la celebració de la fira de l’Avellana a Brunyola, el dissabte 1 d'octubre, és a dir, demà! Aquest any tindrem l’immens plaer de comptar amb les actuacions d’Acció Festiva, Goatep Revival i Búhos! I tot a la plaça del Castell i gratuït; mentre fem gresca i xerinola, la història guardada a les pedres del castell, la història del nostre poble, ens picarà l’ullet! T’ho perderàs? Us hi esperem!

“Senyoria” és el nom de la novel·la del gran Jaume Cabré, escrita ja fa una bona colla d’anys (1986-1990). La vaig llegir durant l’estiu que fa pocs dies ja ha acabat, i val a dir que em va fer molt amens els vespres i les tardes que em vaig immiscir a la seva lectura. Aquesta fantàstica novel·la d’un dels més grans escriptors que té actualment la llengua catalana, narra com pot corrompre l’eròtica del poder, com es pot passar del cim, de l’arrogància, de la impunitat fins al l’infern del xantatge i de la ignomínia. Els fets que s’hi narren transcorren a finals del 1799, durant el temps dels maleïts borbons i explica la vida del regent civil Rafel Massó, que puja fins als cims més alts de poders i fa i desfà al seu gust, mentre la seva vida s’encreua amb la de joves romàntics i amb ganes de canviar el món. I com sempre succeeix, els més dèbils i els que no estan dins les entranyes del poder, sempre acaben perdent-t’hi, tot i que siguin innocents. Una monumental novel·la que explica la ...

Ja fa una bona colla de dies des de que Sopa de Cabra va tocar al Palau Sant Jordi, després de 10 anys de silenci. I l’experiència va ser de les no oblidaré mai. Vaig tenir la immensa sort de poder estar gairebé a primera fila. L’escenografia del lloc, genial: un parell de cotxes mig empolsegats, volent imitar una carretera que no porta enlloc. I ja des del primer moment, des de que Gerard Quintana va cridar “Bona nit, malparits!”, l’èxtasi. Cançons que han estat i continuen essent banda sonora de la meva vida. Salts i més salts, la gola seca de cantar a cor que vols, emoció a flor de pell quan van tocar “Seguirem somniat”, dedicada al Ninyín. Els músics, eufòrics a dalt l’escenari. I els discursos d’en Gerard Quintana, advocant clarament per un país lliure, per la independència, un clam que unànimement el Palau Sant Jordi, ple, va cridar durant bona part de la nit (i tot acompanyat per un bon piló d’estelades!). Després de repassar els seus èxits (alguns m’agradaren més que altres),...

Fa un parell de setmanes va esdevenir la trista notícia de la mort del patriota nord-català Jordi-Pere Cerdà (en realitat es deia, però, Antonie Cayrol) ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Jordi_Pere_Cerd%C3%A0  ; http://www.ara.cat/cultura/Jordi-Pere_Cerda-Premi_d-Honor_de_les_Lletres_Catalanes-Poesia_0_553744728.html  ; http://www.vilaweb.cat/noticia/3927826/20110913/mort-jordi-pere-cerda-poeta-nord-catala.html ). Aquest poeta del Rosselló, premi d'Honor de les Lletres Catalanes) ens ha deixat un bon grapat de grans poemes. Ens deixa un llegat immens que hauríem de promoure i conservar. Gràcies per aquesta gran aportació a la cultura catalana! Fins sempre! Deixo un preciós poema seu, en homenatge Tindríem una casa Tindríem una casa, arbre nascut de l’erm. Una llosa penjada en una la del vent. Una paret de pisa per abrigar l’hivern. Un test on floririen violes pel mal temps. Per porta, aquell somriure que t’estrellen les dents. De lluny em cridaries amb un...

Per no perdre la breu costum adquirida a Berlín, l’últim dia vaig esmorzar també amb l’Aaron i ens vam acomiadar. Primer vaig fer una breu passejada pel barri, però vaig anar cap a la zona del centre i des d’allí cap a un barri més residencial, el de Prenzlauer Berg després de fer una petita incursió al barri de Kreuzberg ( http://barrios-de-berlin.mundoviajero.net/ ). Vaig passejar pels parcs, pels carrers deserts, plens de poques atraccions turístiques, etc. Finalment, tot baixant a peu vaig arribar al centre neuràlgic, a a Alexanderplatz, tot passant per la plaça de Rosa Luxemburg. Per acabar d’esgotar les hores que no volia que s’acabessin vaig entrar a unes enormes grans magatzems.. i poca cosa més: a recollir ja la maleta, a l’estació (preciosa) i finalment ja cap a Magdeburg, a on vaig esperar una estona per agafar el bus fins a l’aeroport i ja el retorn a Catalunya! I encara no havia marxat que ja tenia ganes de tornar a Berlín, així, que.. Bis gleich Berlín! (La foto corres...

El meu últim dia sencer a la capital que va estar separada molts anys per un mur concèntric es desperta igual que els anteriors: esmorzar al hostel amb l’Aaron. Després de fer petar la xerrada i conèixer també gent d’altres contrades, marxo cap al centre i em poso a caminar sense rumb fix. Primer la porta de Brandenburg de nou, em perdo pels carrers i carrerons (val a dir que hi ha molta diferència a nivell d’edificis i de comerços entre el que havia estat l’Alemanya de l’Est i la de l’Oest) i m’acabo perdent pel memorial de la Topografia del Terror ( http://en.wikipedia.org/wiki/Topography_of_Terror ) , un espai a l’aire lliure que explica els inicis del nazisme fins a la seva decadència. El lloc està situat davant del que encara és un tros de mur sencer. Em ve a la memòria la història que havia explicat feia un parell de dies el guia del tour de diumenge, que va dir que la gent que vivia en els edificis arran del mur, es llençaven al buit i la gent de l’Alemanya no comunista els r...

Ben descansada, em vaig llevar i de nou vaig esmorzar amb l’amic canadenc, amb qui ens havíem separat el dia anterior a l’hora del tour. Havia comprat un tiquet per anar a visitar Postdam ( http://es.wikipedia.org/wiki/Potsdam ; http://ca.wikipedia.org/wiki/Palaus_i_parcs_de_Potsdam_i_Berl%C3%ADn ) amb els mateixos amb qui vaig fer el tour gratuït per la ciutat. Aprofitant que havia comprat la Berlin Welcome Card   ( http://www.visitberlin.de/en/welcomecard ) el viatge, després de fer alguns transbords, em va sortir prou bé de preu veient els preus que es mouen per terres berlineses. Només d’arribar, en un pont, sense adonar-me’n, tenia mig peu a Berlín i mig a Postdam. Durant la guerra freda, Postdam pertanyia a la part comunista, que va guardar els monuments. Vam passejar per allà, vam contemplar el llac i també les grans mansions, ostentoses, que hi ha per allí. La veritat és que feia un aire que tallava i no vaig gaudir tant de la visita com ho podria haver fet... Vam esta...