La teva mà




LA TEVA MÀ
Ho confesso:
tinc enveja;
rabiosa, de la teva mà.
Sí, aquella a la qual, innocentment,
li permets creuar-se amb el seu espill.
Tinc enveja dels teus dits,
dolços, adobats per l’amor a la terra,
quan t’ajuden a treure’t una lleganya inoportuna.
De reüll,  observo encuriosida,
com la font del meu desig,
acosta un vas de ratafia als teus llavis,
el paradís a on em perdo,
en feréstegues matinades o en càlides vesprades.
La meva mà, nerviosa,
cobeja ser el motlle de la teva
quan aplaudeixes el cants a la vida,
a la lluita, a l’amor.
L’anhel de d’agafar-te els dits,
aquells que em saben acaronar amb tendresa,
o encendre’m les brases del desig,
m’esqueixa l’ànima,
mentre tu i la teva mà,
aliens al meu deler, marqueu el ritme
de la melodia que posa encara més música,
al ball dels sentiments
No perpetuïs el meu dolç turment:
deixa’m prendre’t la mà.
I així, amb els dits fermament encreuats,
caminem. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís