Els nostres cossos


ELS NOSTRES COSSOS
Ressonen acceleradament
els timbals del cor.
Les pupil·les t’han copsat,
el cos ja no em pertany.
Mana el ritme dels sentiments,
les sensacions davall la pell
obnubilen la raó.
Res més existeix que el teu cos,
de cap a peus,
de peus a cap,
bell, esvelt,
la font del meu deler.
La fam d’acoblar nos ànimes,
de viure eternament units
per l’afany dels nostres cossos
m’obceca i em corromp.
El desfici de recórrer a besos
ton cos,  resseguint tots els solcs,
inventant rius de plaer,
vívidament em corseca el sexe
i l’enteniment.
Aliè al meu anhel,
traces una ganyota i somrius,
perpetuant l’encanteri sota les estrelles.
Tanmateix, perdura la melodia
de saber-te meu,
quan et perds entre la gent.
I dins meu renaix
el brot de la felicitat
i el foll impuls de tornar
a fusionar els nostres cossos,
curulls de tendresa i amor.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís