evita

Amb l'avinentesa que estic una temporada aquí als EUA, avui aprofitaré per visitar una ciutat que tinc ganes de descobrir, Chicago. És un dels destins que tinc ganes de conèixer, la ciutat del vent. Tot i que també té fama de ser una ciutat molt freda, les ganes de perdre'm pels seus carrers són més grans que les inclemències meterològiques! Chicago també és una ciutat molt poblada, la tercera de tots els EUA, darrere de Nova York i Los Àngeles. Segur que hi ha molts indrets per descobrir, així, que cap a l'aventura! :)

Al capdavall de la Rambla de Girona hi ha un ninot penjat, el popular Tarlà. Però a on es remunta la història d’aquest personatge? Segons la versió d’Enric Claudi Girbal, durant una pesta molt terrible, el carrer Argenteria de la ciutat, era dels més afectats. Se’l va deixar en quarantena, envoltat per un encanyissat. Un veí del carrer, per tal d’entretenir els veïns, es dedicà a fer beneiteries a fi de fer riure la gent. Un cop passada la pesta, aquest acte es repetí als anys següents, substituint l’actor per un ninot. Així doncs, a finals d’estiu, al barri de l’Argenteria de Girona, per Sant Agustí (28 d’agost), s’hi celebrava la festa. Anualment es designava una persona que guardava la imatge del sant a casa seva i a més, s’encarregava d’organitzar la festa. La vigília de Sant Agustí, una processó, acompanyada per una cobla i nombrosos veïns, portava la imatge del Sant des de la casa de qui l’havia acollit fins a l’església de Sant Feliu, a on quedava dipositada. A la tarda d’a...

Heu vist mai, en una nit de lluna plena, quan el dia comença a despuntar, el fantasma de la Cocollona nedant riu amunt i avall fins que surt el primer raig de llum? Segons la llegenda, al barri del Mercadal hi havia un convent de monges de vida desordenada. Però entre totes elles hi havia una novícia amb gran vocació religiosa que reprovava el comportament de les seves companyes. Enfadades pels seus retrets, les altres monges tancaren a la novícia en una cel·la subterrània de convent. Hi va romandre molts anys, durant els quals, degut a la foscor i a la humitat, li van anar sortint escates per tot el cos, fins a convertir-se en cocodril. Però gràcies a la seva puresa i santedat, a l’esquena se li fan formar unes precioses ales de papallona, plenes de colors, i es va transformar en la Cocollona que saluda de tant en tant als gironins/es. 

De ben segur que alguna que altra volta haureu creuat el pont del Dimoni. La llegenda que s’explica d’aquest pont sobre el riu Güell que durant el segle XIV comunicava Girona i Santa Eugènia diu que una senyora havia de creuar el riu per anar a buscar aigua a la font. Un jorn es trobà amb el dimoni que li comunicà que construiria el pont si aconseguia obtenir l’ànima del primer ésser viu que passés pel pont que edificaria. El dimoni va fer el pont i la dona, enlloc de passar-hi ella primer, hi féu passar un gos. El dimoni, tot enfadat, va voler destruir el pont, però únicament reeixí a emportar-se’n una pedra, de manera que des d’aquell moment passar pel pont es convertí en una tasca perillosa.

A les llegendes de Girona també hi ha lloc per a l’espasa de Carlemany. Segons la llegenda, Carlemany va pujar al cim de la Torre que actualment porta el seu nom a fi de contemplar la ciutat. Va deixar caure l’espasa al centre del claustre nevat. Tot i que els seus soldats la van buscar insistentment, no la trobaren. S’explica, que l’espasa encara se segueix enfonsant fins que arribi al centre de la Terra , moment en el qual la partirà en dues i esdevindrà la fi del món!

Un altre història que barreja realitat i ficció en la historiografia de la ciutat és la del Falcó del Comte Ramon Berenguer II, conegut popularment com a Cap d’Estopes. La història del falcó de pedra a les arquivoltes de la porta de sant Miquel de la catedral es remunta a l’època dels germans bessons Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon (segle XI),  que s’alternaven en el govern cada 6 mesos. Un dia decidiren fer una cacera i una estona després de començar-la, Berenguer Ramon féu anunciar al seu germà que se n’anava a Girona a portar les aus que ja havia caçat. Mentrestant, el falcó de Cap d’Estopes no desemparava el seu amo, intentava protegir-lo del que vindria: una agressió mortal per part d’un desconegut. Els xiscles del falcó aconseguiren atraure l’atenció de la resta de participants de la cacera, que van trobar el comte ja mort. Van traslladar a Cap d’Estopes fins a Girona, i quan aparegué Berenguer Ramon, de nou el falcó es posà a xisclar. La comitiva s’adonà que Berengu...

Us heu fixat mai en la Gàrgola de la torre de Carlemany de la Catedral de Girona? Doncs segons la llegenda, hi havia una bruixa que es dedicava a tirar pedres contra la Catedral per demostrar el seu odi a la religió. Però un dia, quan va apedregar la processó de Corpus, una veu divina li començà a cantar:  "pedres tires, doncs de pedra et quedaràs...". Així doncs, la bruixa es va convertir en una gàrgola de pedra per evitar que de la seva boca, enlloc de sortir-ne insults, en brollés aigua neta de pluja....

Una altra llegenda, coneguda per propis i estranys és la del cul de la Lleona. Segons la tradició, tota persona que vingui a Girona i besi el cul de la Lleona , tornarà un altre jorn a visitar la nostra ciutat; o bé tot gironí que s’estimi la seva ciutat i vulgui tornar-hi quan se n’hagi d’absentar, ha de fer el mateix ritual de fer un petó a l’escultura que hi ha al carrer Calderers (no cal confondre el cul de la lleona amb l’estàtua que hi ha a la plaça del Lleó!).

Relacionada amb Sant Narcís, també hi ha la llegenda de la Majordoma. Aquesta conta que la Majordoma era una tia-àvia de Santa Afra, de més de 100 anys, pretensiosa i xafardera, a més de tenir fama de bona cuinera i amant de les arts esotèriques. El fet de ser posseïdora d’arts ocultes li permeté que en un dia d’enuig, provoqués que totes les esglésies de Girona quedessin plenes de teranyines amb aranyes immenses. Sant Narcís li va treure els poders que tenia després d’una indolència de la Majordoma., però la senyora tingué una visió del martiri i la mort de Sant Feliu i Sant Narcís, pressentiment que es convertí en realitat. Això suposà un punt d’inflexió en la vida de la Majordoma , que va passar la resta dels seus dies tenint cura de malalts i desvalguts. Poc abans del seu traspàs, encengué un foc davant la Catedral i es va posar a cuinar sopa de menta. Quan morí, malgrat la seva immensa còrpora, els qui la recolliren quedaren admirats en veure que la Majordoma tenia un pes ...

En els propers dies aniré desgranant un seguit de llegendes de la ciutat dels 4 rius, la immortal Girona! Segons la història popular, Sant Narcís, patró de la ciutat, la protegí de la invasió de les tropes franceses. Tot i que popularment s’associa la llegenda al pas de les tropes napoleòniques a Girona, vers el 1810, la llegenda prové de molts més segles endarrere, concretament del 1285. Segons Bernat Desclot, historiador gironí, al juny d’aquell any hi hagué una invasió francesa, capitanejada per Felip d’Ardit. Els francesos ocuparen la col·legiata de Sant Feliu, a on es venerava Sant Narcís. En profanaren la tomba i d’aquesta en començaren a sortir mosques, que atacaren a soldats i cavalls, provocant la mort de més de vint mil soldats i quatre mil cavalls, alhora que l’exèrcit francès fugí espaordit de la ciutat.  Però a Sant Narcís també se li atribueixen molts altres miracles. A tall d’exemple, hi ha la història que conta que un any per Sant Narcís, un flequer no creie...

Sóc en Jaume, en Met pels amics i amigues, coneguts i conegudes.  Ara estic ja ben jubilat i acabo els meus jorns en un convent, no per imposició, sinó per devoció, o potser per tastar una part de la meva vida que mai he experimentat: la tranquil·litat. En aquests dies que la vida encara em regala, m’he proposat deixar escrita la meva vida, sobretot matar les hores i reviure la meva vida, curulla de tot tipus d’experiències! El meu naixement va sorprendre ma mare en un molí, mentre feia una passejada amb la seva senyora, Maria de Montpeller. I és que sóc d’origen noble: mon pare era un cavaller de la cort del rei Pere el Catòlic i ma mare dama de companyia de la citada Maria de Montpeller. Ja de ben jove vaig establir amistat amb el futur monarca de la nostra terra, en Jaume, que desgraciadament quedà orfe aviat. Ens vam entrenar conjuntament en l’art de fer anar l’espasa , al castell de Montsó, vam compartir confidències i pors i quan va ser el moment  que el senyor com...

Lluny de casa Lluny d’aquell indret, que considero llar, es fon el capvespre. Allí, ja fa hores que la fosca, misteriosa i hivernal, ha inundat camps i ciutats. Aquí, tot és silenci; tot és soroll. Pau i serenor es mesclen, insistentment, amb angoixa i por. Un quadre tort, un crit desconegut, una melodia escollida a l’atzar, em fan companyia, tot evocant el teu record, l’escalfor de la teva abraçada la tendresa del teu bes. I enyoro aquell indret, prop del Mediterrani, molt, molt lluny d’aquí.

A Patricia Heras, víctima del muntatge policial del 4F 2006 Justícia poètica Melancòlica, sensible, senzilla i dolça encantadora de paraules, en vers et dic: quin món més podrit, el de les clavegueres del poder, aquell que et va condemnar, amb fals muntatge orquestrat, per la fastigosa por, que es desmuntés el seu sistema, fràgil, corrupte i podrit. Decidires volar, enllà, molt enllà, ser una ànima lliure, fondre’t amb una espiral de mots, aquells que t’embolcallaran, i et protegiran, per allà a on siguis, mentre transformes en escrits, pensaments, anhels i neguits. Per tu Patri, Es farà justícia; I tant que se’n farà. De la bona: justícia poètica.

El més indignant del cas, entre d’altres coses, és el fet que la causa es tanqués en fals, malgrat les denúncies d’irregularitats, de tortures i la mort d’una innocent. N’hi ha uns quants que tenen les mans tacades de sang i viuen una jubilació daurada, ja sigui en forma de càrrecs polítics o bé de jubilació a seques, amb menys de 40 anys i amb un sou més que digne. Amb el temps s’han anat destapant les coses que s’havien anat amagant sota les estores de la corrupció; una sèrie de fets van acabar confluint, i els torturadors dels joves empresonats sense solta ni volta van ser condemnats per testimoni fals i tortures, fet que va fer més evident que mai que tot era una trama per tapar les responsabilitats de l’ajuntament de Barcelona en els fets. Una ciutat morta, sí que només té la cara neta de cares als turistes i es fa cada dia menys habitable pels seus ciutadans. I l’essència de les ciutats li dóna la seva gent, més enllà de monuments i d’històries. I fa posar la pell de gallina ...

“Ciutat Morta” és el títol del documental dirigit per Xavier Artigas i Xapo Ortega , que es va emetre per TV3 ja fa gairebé un mes, tot i que es va emetre amb cinc minuts de censura dictats per un jutjat, ja que un dels implicats, el mentider Víctor Gibanel, ho va demanar. Li va sortir el tret per la culata, ja que es van filtrar els  5 minuts per un munt de mitjans alternatius. Després de veure aquest premiat documental, i tot i que TV3 en un principi no el volia emetre, la sensació que em va quedar va de ser d’una ràbia i impotència descomunals. Una vida, la de la Patricia Heras, segada per un muntatge policial. La jove poeta (per cert, els fragments del seus diaris que es llegeixen durant el documental són d’una sensibilitat extrema, fan posar la pell de gallina) es va suïcidar a resultes de ser condemnada per uns fets que no va cometre. Un conjunt infame de despropòsits, a on es barregen corrupció policial, interessos polítics, tortures, connivències i racisme van acabar am...

La carta del periodista, escriptor i militant revolucionari argentí Rodolfo Walsh (1976-1983; assassinat per la dictadura militar)a la seva filla Victòria (àlies Hilda), que es va suïcidar per evitar ser assassinada per un escamot de l’exèrcit argentí. Abans de morir va dir-los aquestes paraules: “ Ustedes no nos matan, nosotros elegimos morir ”. Tot, em fa posar la pell de gallina... “ Querida Vicky: La noticia de tu muerte me llegó hoy a las tres de la tarde. Estábamos en una reunión cuando empezaron a transmitir el comunicado. Escuché tu nombre, mal pronunciado, y tardé un segundo en asimilarlo. Maquinalmente empecé a santiguarme como cuando era chico. No terminé con ese gesto. El mundo estuvo parado ese segundo. Después le dije a Mariana y Pablo: "Era mi hija". Suspendí la reunión. Estoy aturdido. Muchas veces lo temía. Pensaba que era excesiva suerte no ser golpeado, cuando tantos otros son golpeados. Sí, tuve miedo por vos, como vos tuviste miedo por mí, aunqu...

No lluny del lloc on m’allotjo a Pennsylvània, a la zona de West Chester, hi ha un petit tresor natural, la vall de Brandywine. Es pot anar a passejar per  “The Laurels Preserve”  un lloc molt tranquil, bucòlic (encara ho és molt més amb un paisatge tot nevat).  Descobrir-ho ha estat una sort. Poder passejar pels camins en silenci, quan cau la tarda de diumenge és tot un plaer. Enmig de les rutes s’hi poden trobar rius glaçats i també ponts coberts, com els que es van fer famosos gràcies al llibre i a la pel·lícula homònima, “Els ponts de Madison”. Concretament n’hi ha dos, el Hayes Clark Bridge (construït el 1884 i reconstruït el 1971) i el Mary Ann Pyle Bridge ( construït el 1881). Hi ha una fundació que s’encarrega de la conservació d’aquest indret que ja havia estat habitat fa moltíssims anys pels nadius americans. Un nou al·licient per passar les tardes de diumenge a l’altre costat de l’oceà Atlàntic: descobrir noves rutes en aquest bell indret.  ( http://ww...

La Llibreria 22 (http://llibreria22.net/web/llibreria22) , al carrer Hortes de Girona, és un emblema de la ciutat. Per mi, sempre hi ha estat.  A part de que ja de per si és un emblema, més ho és qui ha estat al capdavant des de la seva fundació, el 1978, en Guillem Terribas. Un senyor que es troba en gairebé tots els saraus artístics de Girona, cinematogràfics, literaris, etc. La Llibreria 22 sempre està oberta a presentacions i en Guillem no pot ser millor amfitrió. Sempre amb la seva càmera de gravació en mà, atent a que no falti res; i quan s’acaben les presentacions del llibre que sigui, mai falta un vaset de vi per regar-ho i brindar. Una persona senzilla que et fa sentir com a casa, que mai té una mala paraula ni un mal gest. Recordo les seves intervencions com a presentador a les Nits Eròtiques de Can Ninetes (organitzades per la Consol Vidal), sempre “picantones” i divertides. I el parell de vegades que he pogut presentar els meus llibres a “casa seva”, m’he sentit mol...

Malgrat que tothom que cregui en la independència treballarà per aconseguir-la, s’esperen gairebé 8 mesos de campanya electoral, ja sigui des del bàndol independentista o bé des del bàndol unionista. Tensions, distensions, algun que altre xantatge, seran el pa de cada dia. Em temo que això podrà acabar cansant, però aquí la societat civil ha de tenir un paper clau, preponderant. Ella de nou ha d’agafar les regnes del procés, ha de liderar-lo en la mesura del que sigui possible. Sense l’impuls de la gent, alguns no s’haurien tornat mai independentistes (encara en dubto que s’hi hagin tornat d’un dia per l’altre...) i tot això no hauria agafat la volada que ha agafat. Per això, m’agradaria que el dia de l’inici de la campanya electoral, el nostre 11 de setembre, els partits pro independència no facin campanya, sinó que deixin que sigui el poble que s’expressi i no capitalitzin la nostra diada amb finalitats partidistes! Seria un clar clam que és el poble qui mana per sobre de partits...

Per fi, per fi hi ha data i ha hi acord per unes eleccions al principat de Catalunya, després del vodevil al qual vam assistir des del passat  9 de novembre de 2014. Després d’estira i arronses, de vergonyoses divergències partidistes i públiques, de provocar cansament a la societat, hi ha acord. Personalment em sento estafada. Després del resultat del procés participatiu del 9N, esperava que es convoquessin ràpidament eleccions per fer el procés constituent cap a un nou país el més aviat possible. Però s’ha demorat, inexplicablement. Però tot i la ràbia i la sensació de presa de pèl a flor de pell, ara toca el moment de continuar treballant. El poble té memòria; però el que creiem en un país lliure, a on tot serà diferent, transformem la ràbia en ganes de treballar per aconseguir que les eleccions del 27 de setembre siguin les últimes sota el jou espanyol.  I és feina de totes i tots els que volem la nostra terra lliure treballar i que el 27 de setembre sigui el dia d’una...