evita

De nou, un altre any s’acaba. 365 dies s’han escolat, 365 de rialles, de somnis fets realitat, d’emocions indescriptibles i també, perquè no dir-ho, d’alguna que altra llàgrima. He visitat llocs magnífics, he conegut gent que m’ha fet molt feliç i he compartit moments d’aquells que queden ja per sempre a la capseta de la memòria. El meu país, tot i ser un xic descafeïnada, ha participat en una consulta per decidir quin ha de ser el seu futur. I va guanyar el “Sí”, però encara ens queda camí per recórrer i feina per fer. Al món, desgraciadament, hi ha hagut més plors que alegries, la maleïda guerra que es mou arreu i ho empudega tot, sovint per culpa d’interessos econòmics.   També han marxat del meu costat persones i animals amb qui he compartit grans moments i molta companyia. Tot i el dolor punyent, llei de vida. Però en el fons, ha estat un bon any. Perquè som vius, perquè tenim salut i un futur per continuar; i per molts anys, espero que continuo essent al costat dels meus...

Tal i com diu a viquipèdia: “ La llegenda del gall de Barcelos narra la intervenció miraculosa d’un gall mort com a prova d’innocència d’un home erròniament acusat d’un crim. Està associat a la creu del segle XVI que forma part de les restes del Museu Arqueològic i que té les seves cares esculpides amb imatges que descriuen la llegenda. Segons la llegenda, els habitants de Barcelos estaven alarmats feia temps per un crim, del qual no se n’havia descobert l’autor. Un dia aparegué un gallec que semblà sospitós. Les autoritats decidiren empresonar-lo malgrat els seus juraments d’innocència i afirmar que era només de pas en peregrinació a Santiago de Compostel·la , complint una promesa. Condemnat a la forca, l’home demanà que el duguessin en presència del jutge que el condemnà. Concedida l’autorització el dugueren a la residència del magistrat que, en aquell moment, estava celebrant un banquet amb uns amics. El gallec reafirmà la seva innocència i, davant la incredulitat ...

El cansament acumulat durant el dia anterior tot pujant i baixant els costeruts carrers de Porto han fet que dormim plàcidament. De nou, els rajos de sol fan que ens despertem i ens activem. Arrepleguem les coses i les deixem a recepció del hostel. Tot i que la intenció inicial és esmorzar al mateix bar que el dia anterior, no podem, per la senzilla raó que és tancat. Així doncs, optem per una altra via. Els que marxem amb el primer avió, recullen les coses i tots junts acabem esmorzant en un altre bar proper al hostel. La gent és molt amable, però les menges no em convencen tant. Fem una mica de tertúlia i ens acomiadem dels que marxen primer. Les tres que quedem comencem, de nou, a passejar pels carrers. Baixem per l’avinguda dels Aliats, la que hi ha davant de l’ajuntament, pugem cap a la zona de la torre dels “Clérigos”, etc. La primera parada que fem és prop de l’església de les Carmelites, a on hi ha una plaça amb un bon mercat muntat: el mercat, però, només és d’animals, sob...

  El poema de Nadal                                       CANT III   Un camí! Quina cosa més curta de dir! Quina cosa més llarga de seguir! Quin so vulgar i estrany! Un camí!... Quina sentida de pena i patir, quina promesa de calma i de guany! Un camí!... Els camins són l’angúnia primera del rústec cor llunyà, que ni ell sabia el que era o per saber es posava a caminar... Camins, serps d’encantària, que feu amable el feix del qui es vol lliurar d’ell mateix, de la pròpia tristesa solitària, i vol cerca...

  NADAL Avui a taula no hi som tots. Hi manquen somriures, rostres i mirades. Però brindarem pels que hi som, pels que vindran. Celebrarem que estem junts, desitjarem continuar retrobar-nos, durant anys i anys. Ens donarem presents, preparats amb gran il·lusió. La felicitat ens empresonarà rostres i cossos. Compartirem àpats, anècdotes i rialles I serem més generosos que mai amb qui poc té. Avui és 25 de desembre. Però Nadal pot ser, hauria de ser, tot l’any.          

    EL TIÓ Fa setmanes que el veu. El dia que se’l va trobar se sobresaltà, no se n’acabava de fiar. Però des que és al menjador, cada matí i cada tarda, puntualment, li dóna menjar. I per art de màgia, mentre ell és a l’escola, el nouvingut del menjador, endrapa les menges! L’infant està expectant; avui és el gran dia! Molts jorns fa que té apresa la cançó, transmesa generació darrere generació, llegat d’una vella   i nostrada tradició. A cor que vols, cantarà el cagatió; mentre espera que li cagui, els ulls se li ompliran d’il·lusió, com ho faran els de qui l’acompanyen. Perquè aquesta nit, totes i tots tornarem, ni que sigui per uns instants, a la tendresa i a la innocència més dolces, tornarem a ser infants. Tornarem a somriure i tornarem a somiar. I el tió, tot i els cops de bastó,   generosament ens regalarà xarrups de felicitat  

El vi de Porto (viquipèdia): “ també conegut com a Vinho do Porto o simplement porto) és un vi generós portuguès produït únicament a la Região Vinhateira do Alto Douro , a les províncies de la Regió del nord de Portugal. El més habitual és un vi dolç , negre , servit sovint com a vi de postres, tot i que també hi ha de varietats de tipus sec, semi-sec i blanc. Fora de Portugal també es produeixen vins generosos en l'estil del porto, sobretot a Austràlia , Sud-àfrica , Canadà , Índia , Argentina i Estats Units . Segons la reglamentació de la Unió Europea sobre la Indicació geogràfica protegida , només els produïts a Portugal poden ser etiquetats com a Porto. En canvi, als Estats Units , els vins etiquetats com "port" poden provenir de qualsevol part del món, mentre que els noms "Dão", "Oporto", "Porto", i "Vinho do Porto" s'han reconegut com a noms propis per als vins originaris de Portugal. Els diferents tiups de vi ...

També veiem els altres ponts que hi ha. Un de força conegut és el de Maria Pia (1877) ( http://es.wikipedia.org/wiki/Puente_Mar%C3%ADa_P%C3%ADa ) , reservat al trànsit ferroviari; el pont d’Arràbida (de formigó armat) ( http://es.wikipedia.org/wiki/Puente_de_Arr%C3%A1bida ) , el pont de Sao Joao ( http://es.wikipedia.org/wiki/Puente_de_S%C3%A3o_Jo%C3%A3o ) , el de “do Freixo” ( http://es.wikipedia.org/wiki/Ponte_do_Freixo ) ; el de l’infant D. Henrique ( http://es.wikipedia.org/wiki/Puente_do_Infante ) ; el pont das Barcas o el Ponte Pênsil ( http://es.wikipedia.org/wiki/Ponte_P%C3%AAnsil ). Arribem fins a la desembocadura del riu i retornem al port. El que fem tot seguit, com que ja és tard, és anar a dinar. Ens perdem per uns dels carrerons adjacents al port i trobem un establiment molt casolà; per molt bon preu fem un menú deliciós. Per passar la tarda, i aprofitant l’avinentesa que en el preu del tour del riu hi havia la possibilitat d’anar a fer tastets de vins de Porto...

Després de la visita i de contemplar, malgrat la gent que atapeeix el petit espai, la bona vista a tota la ciutat en un dia ben lluminós, anem cap a la zona del port.   De passada tenim l’oportunitat de poder contemplar alguns dels tramvies característics de la ciutat. Ens perdem per carrers i carrerons, a on sembla que la vida passi a un ritme lent, com si fos un poble, a on les dones van amb bata i els bars són bars de barri. Quan arribem al port, la postal canvia una miqueta. La zona està molt preparada pel turisme: un munt de paradetes de records, terrassetes, botigues, etc. Tastem el primer vi de Porto a la ciutat; fem el vermut abans de pujar en una barca que ens portarà a fer una petita excursió pel Duoro, el riu que creua la ciutat abans de desembocar al mar. S’explica a viquipèdia que “ El Duero (castellà) o Douro (portuguès) és un dels majors rius de la península Ibèrica . Neix a més de 2.000 metres d'altitud a la serra d' Urbión ( Sistema Ibèric ), travess...