L'amor pur, l'amor abnegat

Dono gràcies, altra volta, a la vida. I moltes, de tenir el que tinc, de gaudir del que m'envolta. I també de poder observar que encara existeix l'amor pur, l'amor abnegat, l'amor a seques. De la mare que es desviu per una filla que va en cadira de rodes. D'un pare per un fill que viu en una realitat que segurament nosaltres no entenem. El d'una filla que acompanya la seva tia que ja no té memòria. I tot amb ulls que destil·len tendresa, compassió i amor. Per no parlar de les agafades de mans, dels somriures que es regalen mútuament. En aquest moment, de nou, crec en l'espècie humana. Per què aquest amor pur i abnegat no es converteix en un paradigma de vida?!