El buit de l'absència (un homenatge als i a les que ja no hi són)

 

El buit de l’absència

El buit de l’absència

 

no l’omple el temps,

Potser només el fa menys feixuc.

Heu anat marxant,

alguns per lleis de vida,

d’altres per la crueltat del destí.

Transcorren primaveres i estius,

tardors i hiverns,

però sempre dins del cor,

aquell deix d’enyorança.

El record de somriures compartits,

de mirades còmplices,

de projectes per acomplir

es fonen amb el desesper i la ràbia,

de saber que mai tornaran,

aquells jorns,

que són la relíquia més preuada

que porto com a equipatge

indestriable del meu destí.

Mentrestant, un dia més s’escola,

un dia més al calendari de les absències,

un dia més sense vosaltres.

I tanmateix, la vida, tossuda,

a voltes alegre, a voltes trista,

 

segueix i persisteix.