evita

A la nit em costa adormir-me. I em costa tant que quan sona el despertador, quan encara no són ni dos quarts de sis, tinc una gran passió de son, però no és moment de fer la romancera i acabo de fer la maleta i baixo cap a vaig a recepció de l’hotel a deixar la targeta que serveix de clau. A fora el dia ja és clar, tot i que són poc més de les sis. Vaig cap a la zona a on hi ha els taxis i em toca un senyor amb una cara de mafiós que no se l’aguanta. I no m’equivoco. Enfilem el camí cap a l’aeroport i tardem poc més de 35 minuts. Quan arribem, el taxímetre marca 130 iuans ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Renminbi ) , que és la moneda oficial de la Xina, però el molt cabró em fa dir, me’n cobra 150. A més, el dia que vaig arribar a Wuhan, el mateix trajecte me’n va costar poc més de 70. Baixo emprenyada i dient-li lladre a mode de comiat. M’emprenya molt que m’estafin així, com si fos tonta. I com que no parla ni borrall d’anglès, doncs au, fota’t! Entro bastant sulfurada i faig el ...

Al vespre em costa adormir-me, però al final el cansament em venç i sucumbeixo. No em desperto fins que l’alarma del mòbil sona. Repasso la presentació, miro el correu i entro a les pàgines que la senyora censura xinesa em permet. Al cap d’una estoneta baixo i ens trobem amb en Ion per esmorzar a l’esplèndid bufet. Xerrem, mengem i ens separem, ja que cadascú assisteix a unes sessions diferents del congrés. Hi ha gent d’arreu del món, cadascú amb les seves particularitats. Alguns estirats (sobretot els nòrdics) i alguns que els falla l’educació (a jutjar pels cànons que m’han ensenyat). Per exemple em trobo amb una noia de color que, eructa sense cap mania dins de l’ascensor ple de gent. O un senyor que més tard veig que és d’Egipte i que em passa a una cua, com si servidora fos un ésser invisible. També m’adono del nivell de recerca arreu del món: algunes molt bàsiques i d’altres molt sofisticades, depenent del nivell de desenvolupament del país d’on prové el o la ponent.   ...

Després d’acabar el dia amb una bona dutxa, dormo com un tronc. A trenc d’alba, quan està a punt de sonar el despertador, ja em llevo abans que ho faci. A fora, tot i que no són ni les set del matí, ja hi ha un munt d’activitat i el dia està ja ben clar. Des de l’onzè pis els meus ulls   només abasten a veure la immensitat de la ciutat. Baixo a esmorzar amb en Ion i ja tot l’hotel bull d’activitat. El bufet és realment impressionant, amb menges pròpies del continent asiàtic i altres d’arreu del món. Fruites, sucs, bacó, pastes, pans, etc... Menjo una miqueta més per no caure deixondia que no pas per gana. Tot seguit sortim esperitats a fer-nos al foto de grup del congrés. El matí és la jornada inaugural, però amb en Ion tenim altres plans. Agafem un taxi a la porta de l’hotel i marxem a veure el principal atractiu turístic de la ciutat, la Yellow Crane Tower ( http://en.wikipedia.org/wiki/Yellow_Crane_Tower ), una torre construïda el 223 DC, tot i que va ser reconstruïda el ...

No passo una bona nit. El dia abans vaig caure rendida bastant aviat i suposo que per això a les 5 ja em desperto. Vaig fent capcinades però no m’acabo d’adormir del tot. El soroll que se sent del carrer i del propi hotel tampoc hi ajuden gaire, per no dir gens. Vaig fent el mandra, llegeixo i finalment em llevo i vaig a esmorzar. Com que la calor és asfixiant, em quedo a l’habitació una bona estona més, fins que s’esdevé l’hora de marxar. Bé, més que de marxar, de canviar d’hotel. Recullo i em planto a recepció, a on em criden un taxi, que em porta a l’hotel a on fan el congrés. El taxista sap alguna paraula d’anglès i almenys no es fan tan violent. De totes maneres, dóna una bona volta per arribar a l’hotel, que queda a dos quilòmetres en línia recta de l’anterior. No dic res, però se m’escapa el riure. Finalment em cobra poc més d’un euro al canvi pel trajecte. I arribo a l’hotel Shangri-la, a on se celebra el congrés BIT congress ( http://www.bitlifesciences.com/wcm2013/ ) . ...

Em llevo de bon matí, després d’haver descansat de l’esgotador viatge. Vaig a esmorzar al mateix hotel (a on per cert continuo essent l’única no oriental) i a on em sento una mica observada, la veritat. Al cap d’una estoneta, amb l’estómac ple, espero que arribi un noi amb qui m’he d’entrevistar per qüestions de feina. Només d’aparèixer em regala coses típiques d’aquí: coll d’ànec, un peix en conserva i pastes dolces! Després de parlar una bona estona, em convida a dinar. Hi accedeixo i marxem amb taxi. Sort d’ell que parla xinès. Passem per un gran nombre de carrers i avingudes, tots farcits de cotxes i motocicletes i amb una calor asfixiant. Per sort, a dins del taxi hi ha aire condicionat i la calor es fa més suportable. Passem del districte de Hankou, a on tinc l’hotel, al de Hanyang. Wuhan és una ciutat antiquíssima, de més de 3500 milions d’anys, més antiga fins i tot que Pequín ( http://en.wikipedia.org/wiki/Wuhan ) . En Jinlin Liu, que és com es diu el noi amb qui m’entre...

Em llevo ben d’hora ben d’hora a   Sant Martí Sapresa. Un cafè és l’únic que em cap a l’estómac i ja em poso en marxa. Em porten a l’aeroport, ple com un ou. Després de fer les preceptives tasques burocràtiques, és moment de pujar a l’avió de British Airways que em portarà a Londres. Marxem amb retard de Barcelona i l’avió va ben ple. Faig una petita capcinada en l’incòmode seient i quan me n’adono, ja estem a Heathrow. Per sort, no cal que canviï de terminal, però em porta una bona estona passar tots els preceptius controls de seguretat. Hi ha molta gent d’arreu del món, i per sort, tothom s’ho pren amb més o menys filosofia. També hi ha ajuda el fet que el personal de l’aeroport és extremadament simpàtic, fins i tot el de seguretat (d’això em sembla que hi ha altres aeroports de món que n’haurien d’aprendre...). Després d’esperar-me una bona estona passejant avall i amunt, amunt i avall de l’aeroport, ens criden per embarcar a l’altra punta de la terminal, fins al punt que ...

Avui emprenc un nou camí en aquesta vida, un nou destí, una visita a Bòsnia i Croàcia. Em fa il·lusió i molt respecte visitar el lloc a on vaig ser conscient per primera vegada de què era una guerra, una guerra que no va tenir lloc tant lluny de casa, i a on hi va tenir lloc la terrible matança d'Sbrebrenica. Tinc ganes de descobrir Dubrovnik, Split, Mostar; de fet, el que sorgeixi. Un viatge a l'aventura per conèixer una realitat propera i alhora llunyana!  I per descobrir una miqueta més els encants del meu mar Mediterrani!    

Una part del meu país, el Principat de Catalunya, bull. I bull perquè arreu la gent s'està organitzant pel proper 11 de setembre, a on es vol realitzar una cadena humana que uneixi tot el país ( http://via.assemblea.cat/via-catalana.html ), i si hi ha que travessi les fronteres artificals marcades a Alcanar i a la Jonquera. El nostre país clama per aconseguir poder decidir el seu futur. I és agradable i molt encoratjador veure que cada cap de setmana s'organitzen més actes per promoure la cadena humana. I no només a Catalunya, sinó que arreu del món també es faran cadenes humanes simbòliques. Perquè hem perdut la por i volem poder decidir que volem ser lliures. I continuarà bullint l'esperança i la il·lusió del país! I guanyarem!    

Un sonet per a tu mare, i un per a tu pare, avui que fa anys que em vau regalar la vida!   UN SONET PER A TU Un sonet per a tu que em fas més clar tant el dolor fecund com l'alegria, un sonet amb els mots de cada dia, amb els mots de conèixer i estimar. Discretament l'escric, i vull pensar que el rebràs amb discreta melangia, com si es tractés d'alguna melodia que sempre és agradable recordar. Un sonet per a tu; només això, però amb aquell toc lleu de fantasia que fa que els versos siguin de debò. Un sonet per a tu que m'ha permès de dir-te clarament el que volia: més enllà de tenir-te no hi ha res.   Martí i Pol, Miquel. “Un sonet per a tu” . Andorra (postals i altres poemes). Edicions 62. Barcelona, 1989.    

Ja feia temps que tenia ganes de llegir el llibre "Els pilars de la terra", de Ken Follett. I potser pel fet que n'havia sentit a parlar tant i era tanta l'expectació que m'havia creat, que al final m'ha acabat decepcionant una miqueta, la veritat. Són més de 1000 pàgines, però la veritat és que se m'han fet una mica feixugues. Sobretot quan el llibre descriu tots els detalls de les catedrals o de com haurien de ser. Hi ha pàgines senceres i per mi, massa repetitives. La trama està ben lligada, però potser una mica massa llarga i complexa. També en algun passatge del llibre se m'ha fet difícil la lectura, car descriu amb molta precisió passatges escabrosos que la meva ment dibuixava massa clarament. En les pàgines d'aquesta novel·la es desgrana la construcció d'una catedral, que seria el punt de conjuntura de tots els personatges: el constructor, els seus fills, els comtes, el prior de l'abadia. La imaginació de l'autor és ben vívid...

Després ja de 35 anys de casats i de tres fills, han decidit que és el moment de deixar escrit a la seva descendència la manera com es van conèixer i com han anat construint la seva vida en comú. Ho deixaran al testament que ja estan redactant. Esperen viure encara durant molts anys, però ara que tenen el cap clar, ganes i la jubilació ja a la butxaca, ho volen fer. Escriuen a quatre mans, fan i refan la seva història als matins, després d’esmorzar i mentre els primers raigs de sol estiuencs els hi comencen a escalfar la pell. La seva història és ben peculiar.   Heus ací part del relat: “La Jana va néixer a Arles de Tec i en Joan a Mollerussa, tot i que de petit va anar a viure a Igualada. Van néixer el mateix dia, un 23 de maig, tot i que amb dos anys de diferència i van viure vides ben diferents,   que un bon jorn es van creuar en un lloc ben alt, al cim del Canigó. La Jana pujava cada any amb la gent del seu poble a regenerar la flama la nit del 22 de juny, la f...

Fa qüestió d'un mes vaig aprofitar i vaig anar als San Fermines. La veritat és que la festa allí és impressionant. S'hi veu i s'hi troba de tot. El millor i el pitjor de l'ésser humà. Per sort, en pròpia carn vaig gaudir de l'amabilitat de la gent. Acostumats al dia a dia, a on moltes vegades les coses es fan només per egoisme, trobar un senyor que ens ensenyés les interioritats de la seva penya, tan sols pel simple goig i plaer de compartir la seva alegria i el seu gaudi va ser tot un plaer. Ens va fer partíceps de la seva passió i la seva il·lusió per la cuina, fet que se'ns va enganxar i vaig sortir d'allí amb un gran somriure als llavis, de redescobrir de nou que hi ha gent, afortunamdament, que gaudeix compartint i fent partícep a la gent de la seva alegria! Tan de bo hi hagués molta més gent així al món!!! 

HISTÒRIA ÍNTIMA El cor és ample com els solcs oberts a la diada camperola: de sol a sol. Recordo aventures desertes, vagament germinals i sense roses, que profanaven el poeta: Germa, Pina, la verda Lera Semència, Menta, Didora, Bian, inguariblement horitzontal. I la trobada nocturna, silenciosa, prop dels joncs que vessaven noms: Marta, Berta amb els llavis sucosos de móra, Maria, Joana, Dolors, Eva, sempre disposada a confondre els sexes, i Magda plena de primaveres. Tenia tants cors a la mà que ja no sabia què fer-ne; fet i fet, era excessiu. Però els cors no s'abandonen com qui tanca una porta, i prou, en deixar la cambra dels jocs. Me'ls he endut amb mi cap al futur d'unes dones maridades, d'unes filles que ja baixen al riu amb les mateixes cames que aleshores corrien i, de cop, s'aturaven. El gest és etern i el poeta es renova, amb un altre nom, amb un altre vers, davant la carn repetida. 

Ja fa gairebé un mes, en una escapada a Iruña, vaig aprofitar una anada i tornada d'Iruña per llegar "El confident dels reis", de la santcolomenca Assumpció Cantalozella. El llibre, literalment, me'l vaig empassar. Les pàgines són escrites per Guillem de Cervera  ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Guillem_IV_de_Cervera_(senyor_de_Juneda_i_Castelldans )), fidel servidor dels reis Pere II i posteriorment del fill d'aquest i Maria de Montpeller, el gran Jaume I el Conqueridor. El llibre narra les viscissituds de l'època, entre elles, la batalla de Muret i la preparació de la conquesta de Mallorca. La veritat és que m'ha agradat molt poder tornar a reviure, de manera novel·lada la història del meu país. És vertadera història novel·lada i que ajuda a entendre com es van formar els orígens de la nostra pàtria. Una lectura molt recomanable per a qualsevol tarda o qualsevol matí, tothora és bona per conèixer, i de manera més amena, la història de Catalunya i l...

Les dones i la ciència són un binomi molt productiu, però ha costat moltíssim arribar fins a aquí. Tot i que les dones són majoria en molts centres d'investigació, malauradament poques ocupen llocs de direcció, sovint massa relegats al sexe masculí. Potser per què algun dia volem ser mares o algunes ja ho són? O bé perquè encara hi ha implícit un cert masclisme en aquest àmbit? Mica en mica, però, sembla que es van trencant els tabús però encara queda molta feina per fer. Al nostre país tenim grans científiques que sembla que mica en mica van reben el reconeixement que es mereixen, però com en tots els àmbits de la vida, malauradament, encara queda molt per fer per tal que hi hagi equitat. Però com sempre, cal seguir lluitant i algun dia, espero, guanyarem!    

Fa realment feredat a vegades trobar segons quines notícies per internet. Hi ha gent a qui realment li falta la feina o bé, directament, un cargol. Dies enrere va sortir a la premsa una senyora de no sé quin carai d'associació pro-vida que predicava als quatre vents que la masturbació era un avortament. Una mica i més i caic de la cadira en llegar-ho, no sé si de l'estupefació o de la ràbia. Cadascú es lliure de poder gaudir del seu propi cos si no fa mal a ningú. I a aquesta senyora tan poc informada, li caldria saber que pels homes és més que sà masturbar-se per la seva bona salut andrológica. Realment, com es pot avançar cap a un futur i a una societat més dignes amb pensaments que ni tenien el homes de la prehistòria??! http://cienciaseminal.com/2013/07/04/la-masturbacion-es-un-crimen-federacion-espanola-de-asociaciones-provida/ Si realment es considerés un delicte crec que no hi hauria ningú al carrer i les presons no donarien a l'abast!    

Ja fa més d'un mes que va ser Sant Pere, però avui m'ha vingut al cap l'aplec que l'endemà vam celebrar a l'ermita que porta el seu nom, Sant Pere Sestronques, a Sant Martí Sapresa. A mitja tarda de diumenge una colla de gent del poble i dels pobles veïns ens varem reunir. Missa a l'aire lliure i un cop finida, galetes, moscatell i refrescos per a grans i xics. La veritat és que em va agradar molt poder asistir-hi i retrobar-me amb la gent del poble. A alguns feia anys que no els veía i la veritat sempre és un plaer retrobar la gent amb qui has crescut. Però el més bonic de tot fou la companyia que ens vam fer grans i xics. Per molts anys que la vida em doni per a poder estar amb la meva gent!      

Al nostre país tenim uns herois quotidians que es diuen bombers. Compromesos amb la gent, amb el seu deure, amb la natura, amb el país. Malgrat les retallades, malgrat les penúries, malgrat tot, ells continuen al peu del canó i fins i tot ens delecten amb cançons tan divertides com la del bomber, músic i millor persona, Marc Puigdomènech!  Gaudiu de la divertida i picant rumba dels bombers de Vic!    

Fa unes setmanes vaig llegir una noticia que em va deixar amb molt mal regust de boca. No tinc ni ganes de penjar-ne l'enllaç... Parlava sobre un web oficial de Texas a on es pengen les últimes paraules dels condemnats i les condemnades a mort. Si ja de per sí la pena de mort és abominable, encara ho és més que hi hagi qui es dediqui a penjar això i fer-ho públic. Potser és moment que en aquest món de simis aprenguem a ser humans. Primer de tot, qui és qui per matar a un altre? I encara més fastigós és que es publiqui en un web les paraules dels assassinats "legalment". A vegades aquest món em fa por, molta por i em decep moltíssim...    

Fa ja alguns mesos que ha esclatat l'escàndol de l'espionatge que els Estats Units han realizat a molts països. I ho ha destapat un exagent de la CIA, Edward Snowden. Les noves tecnologies són una eina de doble tall; permeten una gran interacció i organtizació, ja sigui per bé o per mal, però també permeten temes tan escarabrosos com l'espionatge o l'assetjament. És trist que calgui espiar els altres per sortir beneficiat, sempre l'ambició, la maleïda ambició que tot ho tomba i tot ho fa malbé! En quin món de bojos estem submergits? Fins a quin punt estem empresonats per aquesta societat capitalista, fins a quin punt som titelles? Fa feredat pensar les respostes...