Una agafada de mans

Dies enrere, encara a Girona, vaig viure una situació que em va fer esbotzar un somriure durant tot el dia. Anava amb presses de bon matí, quan una senyora amb síndrome de Down em va cridar. Simplement volia que l'agafés de la mà i l'acompanyés fins a la parada del bus, tot explicant-me com es deia i què feia. Agafades de la mà hi vam anar i em va acomiadar amb un moltes gràcies que em va emocionar. Va ser un bonic moment que em va fer oblidar les presses i els mals rotllos que sempre hi ha pertot, per recordar-me que la vida també és tranquil·litat i tendresa, que una agafada de mà i un intercanvi de mots et regalen el plaer de viure i conviure. Gràcies Dolors, per fer-me obrir de nou els ulls :)




Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís