El tren (un conte)

Quina mandra, he d’anar a París per una qüestió de feina. I com que l’empresa a on desenvolupo la meva activitat laboral està en hores baixes, m’han pagat el viatge en el tren nocturn. No em fa gens ni mica de gràcia la perspectiva d’haver de passar la nit en unes estretes lliteres plenes de desconegudes. Em resigno, esperant que el viatge serveixi per tancar un acord que em pagarà el sou durant gairebé un any. Faig la maleta i marxo cap a l’estació. Tinc temps de fer un mos, fer un parell de trucades i ja m’enfilo al tren. Quan li ensenyo al revisor el meu número de reserva em porta al que serà el meu habitacle durant les properes hores. Només d’entrar en saluda un noi amb una barba de dos dies; giro maquinalment la cara cap al revisor i crec que només amb la mirada sap què li pregunto: què hi fa un home al vagó-llitera? No té ni temps de respondre que miro la reserva i em vénen tots els mals haguts i per haver: el secretari s’ha equivocat i m’ha reservat en un vagó mixt. Li pregunto si em puc canviar i em respon que li sap molt greu, però que avui el tren va ben ple. Em resigno i m’estiro a la llitera a llegir els documents de la reunió del dia següent. El noi mig barbut, mentrestant, també està immers en la lectura d’una llibre. A la següent parada del trajecte, pugen 4 persones més; una noia i tres nois més, tots de nacionalitat francesa, a jutjar per les paraules que s’intercanvien. Són tot un contrast: la noia, bella i negra com el carbó, un dels nois més blanc que la llet, un altre del color del cafè amb llet i l’últim amb uns cabells d’un intensíssim color pantoxa, tot esbullats. Ens saluden i es disposen a entaforar els seus cossos dins del minúscul habitacle. M’aixeco per anar al lavabo i de passada, canviar-me la faldilla per uns còmodes pantalons per aguantar el catacrinc-catacronc del tren. Quan torno i obro el compartiment, el tren fa un brusc sotrac i hauria acabat de nassos a terra si no arriba a ser pel noi mig barbut, que com jo, dorm a les lliteres de baix,  que atura la meva caiguda amb el seu braç, que contacta amb els meus pits, fortament. Deixo anar un petit crit pel dolor de l’impacte dels seus musculosos braços sobre els meus mugrons. De seguida em demana disculpes, però li agraeixo el seu gest per evitar que la meva cara s’hagués trobat amb el terra. Tot i això, em toco els pits adolorits. Els altres quatre passatgers, observen l’escena de les seves respectives lliteres. Realment, m’ha fet mal; intento treure’m emparada dins la semi-obscuritat del meu prim matalàs, d’esquena a l’altre passatger que està a la meva alçada,  els sostenidors; amb penes i treballs ho aconsegueixo i m’aixeco la brusa: veig que m’hi ha sortit un blau. Sento de sobte que el meu mòbil sona; bruscament em giro per buscar-lo dins de la maleta; quan l’agafo, l’interlocutor ja ha penjat i en aixecar la vista, veig que 6 ulls em miren fixament sota el coll: caram! M’he girat amb la brusa aixecada, mostrant els meus pits al noi de la barba incipient, la noia de pell negra i el noi de color de cafè amb llet. El blau és ostensiblement visible i la noia em pregunta que si vull, em dóna una crema contra els cops. Hi accedeixo i la busca dins de la seva motxilla. Un cop la troba, ella mateixa me la posa damunt del blau, a tocar del mugró. El contrast de sensacions producte de la seva mà tèbia i la crema freda, provoca que se m’ericin tots els pèls de l’espinada, que deuen a estar observant els dos nois del damunt de la meva llitera. No tinc ni temps de processar res del que succeeix: de sobte, no és només una mà femenina que em fa massatges a un pit, sinó que una de més gran i peluda em pessiga, al mateix compàs que el soroll del tren, el mugró no masegat. Al mateix moment noto una mà enmig de les cuixes, que puja a una velocitat vertiginosa, fins que noto tot un palmell de la mà damunt del meu sexe: només separen les dues pells la costura del xandall. De sobre, sobrevingudes, tres mans estranyes, desconegudes em magregen. I davant meu, com si la noia negra fos gairebé el meu reflex, li fan el mateix. Una mà li toca l’entrecuix, una altra li pessiga els mugrons sota la brusa i no sé com, li aixeco li començo a pessigar l’altre mugró. El noi de la mitja barba li baixa els pantalons i li obre les natges per buscar amb la llengua el sexe de la noia, que imagino humit. Mentrestant el noi de color de cafè amb llet s’ha desproveït dels pantalons i deixa davant de la meva cara un sexe colossal, erecte, com l’obelisc egipci que hi ha a la ciutat a la qual em dirigeixo fer negocis. No em puc resistir a posar-me de genollons i fer-li suaus llepadetes a la punta de pell ben tensada, jugo amb la llengua a resseguir cada mil·límetre del gland. Per uns segons, el noi de cabell panotxa m’obliga a aixecar-me i em treu, matusserament, els pantalons, tot fent equilibris, i s’estira comença a fer amb el meu sexe els mateixos gestos que fa hom quan menja amb delit un gelat del seu gust preferit. Mentre m’empasso fins gairebé l’ofec el sexe de cafè amb llet, llarg (però més gruixut) que una torre Eiffel feta a escala de Catalunya en miniatura, només veig que els cabells color de foc es mouen i noto que el seus  llavis ardents succionen entremig de les meves cames i la llengua penetra lleugerament i maquinal,  la meva vagina. Amb la mà que em queda lliure puc tocar els cataplins poc peluts del noi del color de la llet, a qui la noia li està mamant, mentre que imitant-nos el gest, també toca, literalment, els collons del noi de cafè amb llet. La noia, de qui gairebé en respiro l’alè té el cos corbat i les cames obertes, de manera que imagino que ofereix una bona visió del seu sexe al noi de la barbeta, que assegut a la llitera, juga ara amb els dits, ara amb la llengua amb la noia, com si fos un l’objectiu d’una càmera de fer fotos que busca el millor angle per aconseguir, en aquest cas, el plaer absolut. Em sento descontrolada, com si visqués un somni, però alhora molt real. Mentre em corro i deixo la cara del noi ben humida, i fent un incís amb la boca per continuar amb la mà amb el cafè amb llet més gustós que he tastat mai, li dic al meu masturbador que  agafi un preservatiu de la meva bossa, se l’entafori i que m’acobli damunt seu. Acabades les breus paraules, veig que dóna un altre condó al noi de la mitja barba, que se l’enfunda en un sexe que entreveig de curt i gruixut,  i fa seure a la noia damunt la seva falda. Els ulls de la nit d’ella i els ulls de tardor meus s’escodrinyen de tant en tant, amb complicitat, sense deixar de fer anar les nostres boques i llengües per les vergues del noi de cafè amb llet i el noi de color de llet, respectivament. Defora, no s’atura l’incansable catrinc-catronc. És més, crec que encara ens excita més el ritme marcat pel tren, que ens obliga gairebé a tots a anar a l’uníson, com si fóssim un sol ésser que busca encegar-se amb la llum de l’instant efímer del plaer. I crec que és passada ja l’estació de Lyon, quan els lleons que portem a dintre es tornen més ferotges: es barregen tot de gemecs i udols de tons distints, noto que em torno a córrer i poc després el sexe de la pantoxa, que no he ni arribat ni a veure, però que no crec que, per la fricció que he notat, fos res de l’altre món, s’enretira, ja una mica flàccid. Dins de la meva boca he començat a notar una tebior inequívoca, alhora que veig que el noi de la barba acaba donant contrapunt blanc a la negror de l’esquena de la noia. A la comissura dels llavis d’ella hi ha una petita taca de iogurt que ha ejaculat el noi de color neu. Esbufeguem, ens mirem i somriem. Poca cosa diem; ens netegem,ens vestim i ens posem a dormir, exhausts. No recordo gaire res més que la veu del revisor que em desperta dient que ja estem a París. Miro i al meu voltant, només hi veig 5 lliteres buides, rebregades i per les narius s’hi escola ferum de flor de castanyer. Em trec els pantalons amb l’entrecuix humit, em poso roba interior neta i mentre em poso els sostenidors, veig un blau en un pit i el regal d’una planeta succió damunt del mugró de l’altre. Baixo del tren, i tot cercant una cafeteria per despertar-me abans de la reunió, començo a cantussejar una cançó d’infantesa, a la qual, inconscientment li canvio la lletra i que diu:”el tren pinxo de París és el més bonic i planet que hi ha, fet de llepades, mamades i cardades per a no oblidar..." .


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís