Romania, dia 6: petita incursió a Bucarest (19 d’agost de 2011)

Quan ens aixequem, ho fem amb el dring-dring dels esquellots dels animals que hi ha per la cabana. Sortosament, tot i que som en terra a on n’hi ha molts, no veiem pas cap os. Després d’esmorzar de nou a la cabana, recollim i ja marxem per no tornar-hi. Em sap greu abandonar el lloc tan bonic, de somni, però la experiència ha estat molt bona. Anem ja baixant, retornant cap a la zona de la capital, de Bucarest. Per última vegada passem per davant del poble habitat per gent de l’ètnia gitana. Hi ha els senyals de trànsit de prioritat dels carros o de prohibició, totalment impensables en altres països. Traspassem la vida quotidiana del poble, amb la gent anant a buscar càntirs d’aigua a les fonts, xerrameques a cada cantonada, etc. Ens parem a una de les múltiples zones prop de la carretera a on hi ha paradetes de fusta a on hi venen records i també pells de xai per a decoració (una cosa molt típica!). El meu oncle diu que els principals consumidors dels productes són els propis romanesos. Ens hi entretenim una estona, pugem al cotxe i fem alguna paradeta per comprar mel i formatges a d’altres venedors a peu de carretera. Ja no ens parem llavors fins arribar a Magureni (http://en.wikipedia.org/wiki/M%C4%83gureni) , el poble a on viu la Sanda i el que en poques hores serà el seu futur marit, l’Alin. Estan immersos en la preparació del casament: muntant carpes al jardí, preparant menjar, etc. És tradició que les dones del poble ajudin a la núvia en la preparació del menjar. A la tarda es reuneixen totes per preparar una menja a base de col fermentada i carn, el sarmale (http://www.canalcocina.es/receta/sarmale-hojas-col-receta-tipica-rumania; http://en.wikipedia.org/wiki/Sarma_(food) )  i també preparen mamaliga (http://en.wikipedia.org/wiki/M%C4%83m%C4%83lig%C4%83), com una espècie de pasta de blat de moro (la mamaliga es menja sovint amb brinza  (http://www.cheese.com/Description.asp?Name=Brinza%20(Burduf%20Brinza)) http://en.wikipedia.org/wiki/Br%C3%AEnza ), un formatge  tou, tot barrejat; aquesta menja era típica en temps d’escassetat de menjar). Ens hi estem una estona i tot seguit ja marxem cap a Càmpina (http://en.wikipedia.org/wiki/C%C3%A2mpina) , passant per un fotimer de pobles units els uns als altres. Allí deixem les coses a l’hotel i anem a dinar directament a l’hotel a on el dia següent assistirem al convit del casament. Allí torno a demanar una menja que m’encanta, el cascaval (http://en.wikipedia.org/wiki/Kashkaval)  una espècie de formatge arrebossat. I per postres, un altre papanache. Tot seguit, marxem cap a Bucarest. El camí és llarg, a l’igual que l’entrada a la ciutat, que esdevé caòtica. A més, la gent condueix de manera molt bèstia (de fet, com a tot el país) i és poc agradable quan els hi demanes per anar a un lloc. Després d’una bona estona de voltar, aconseguim arribar a la casa del poble (http://ca.wikipedia.org/wiki/Palatul_Parlamentului), que actualment és la seu del Parlament romanès. Hi estem una estona voltant pels afores, ja que l’hora de visites ja s’ha acabat. No ens hi estem gaire, ja que la fosca comença a fer acte de presència. Marxem directament cap a Magureni, però per a poder sortir del caos de Bucarest ens ajuda una amable parella, a qui seguim amb el cotxe. Al cap d’una estona de viatge, tornant a veure el trist espectacle dels gossos abandonats, arribem a la casa dels nuvis. Està plena de gent i van arribant convidats i convidats per fer una barbacoa per sopar. Comencen a pentinar a la núvia, comença ja el compte enrere! Hi estem una estona i poc després ja marxem cap a Càmpina, a on tornem a anar a sopar al mateix lloc a on hem dinat i directament cap al llit!
(La imatge és de la Casa del Poble, a Bucarest)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís