evita

Comença el nostre tercer dia a terres marroquines amb un bon esmorzar, però que engolim amb presses, ja que hem d’anar a buscar el bus. Travessem la ciutat mig adormida, tot i que ja són més de les deu del matí. Passem pel mercat i anem directament a l’estació de busos, a on ens fan pagar 15 dirhams per l’equipatge. Després pugem a l’autobus, gran i còmode i comença el nostre viatge cap a Chaouen, a la zona del Rif (http://ca.wikipedia.org/wiki/Rif ), que durarà unes cinc hores. La primera parada la fem a la mateixa Fes, a la ciutat nova, molt occidentalitzada i que podria passar per qualsevol ciutat europea, si no fos pels molts minarets. Botigues, restaurants, la globalització també hi ha arribat. Marxem de la ciutat tot veien les belles muralles i m’endormisco pensant amb les 41 tribus que conformen la població del Marroc. Em desperto quan ens parem a mig trajecte, amb el cel ennuvolat. Ens parem en un petit establiment a peu de carretera; fem les necessitats, prenem quelcom i repre...

Al matí ens llevem relativament aviat. Baixem a esmorzar al bell pati interior. El deliciós esmorzar es fa esperar. Potser és l’única queixa del riad, la tardança per servir l’esmorzar. Després d’esperar-nos, ens arriba una suc de taronja recent espremut, maduixes amb iogurt, cafè amb llet, pastes marroquines, pa, un ou ferrat, mantega, mantega de cacau, melmelada, etc. Ens atipem i esperem que arribi el guia que hem contractat a través del riad. Al cap d’una estoneta d’espera arriba l’Assis, que serà qui ens ensenyarà els secrets de la medina de Fes. Baixem per estrets carrers i entrem en un altre riad, bellíssim. Ens entretenim a mirar els mosaics i les vistes a la ciutat. Caminem pels jardins, tastem una llimona (segons el guia, però amb tota l’aparença de ser una taronja) i també escoltem les explicacions de l’Assis, que ens diu que a l’estiu es viu a la part inferior de les cases i a l’hivern, a la part superior. Normalment al mig de cada casa hi ha un pati interior amb una font (...

El dia s’aixeca somnolent a la ciutat dels quatre rius. Després d’un matí entretingut que s’escola ràpidament, arriba l’hora de marxar cap a l’aeroport de Girona, a on no ens hem pas d’esperar molta estona per embarcar a l’avió que ens durà al continent africà, a la marroquina ciutat de Fes ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Fes ); El vol és força tranquil, però l’aterratge una mica turbulent. Només d’arribar hem de fer una cua interminable per passar el control de passaports, a on acabem essent els últims. Durant l’espera presenciem una discussió al despatx policial i la mala educació d’una treballadora. Sortim a fora i veiem ja el sol que comença a davallar. De seguida ens surten al pas uns quants taxistes que ens volen portar al centre de la ciutat. Finalment pugem en un Mercedes blanc, i tot i que som cinc, ens hi encabim tots. El camí cap al centre de la ciutat ens permet fer-nos la primera impressió de la ciutat. Sembla que els taxis tenen preferència, ja que els altres cotxes els d...

Capvespre a la Medina S’ensuma el capvespre a la Medina. Els tènues raigs de sol acaronen els minarets, a voltes silents, a voltes anunciant oració, i s’esvaeixen enmig del bullici. La majestuosa porta de Bab Beujeloud escolta, altiva i silenciosa, els regatejos i els mercadeigs. Els homes ofereixen menges i vestimentes, tapissos i estores, records i sabates, joies i complements, I les dones es fan fonedisses enmig de turistes, artesans i mercaders. Una bella font, un burro carregat, una camiseta del Barça, uns infants descobrint la vida entremig de jocs rialles i primers oficis, dibuixen un paisatge quotidià I tu passeges entre carros de taronges, esquives els venedors d’objectes de cuir, mentre degustes un te ofert per alguna mà amiga. Et gires i em somrius, mentre fas el gest de brindar per un futur sense passat, per un amor que mai serà, per un miratge inventat en una vesprada a Fes.

Avui és 25 d’abril, la diada del País Valencià ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Diada_del_25_d%27abril , la commemoració de la batalla d’Almansa, de tant mal record pels catalans)que també, com pregona l’anunci ( http://www.youtube.com/watch?v=rKDfm3IF9NI  , també és el meu país. Una part del meu país, sovint oblidada i malauradament governada per un grup de corruptes que fan el que volen sense que ningú els hi pari els peus. Tanquen televisions impunement (no es pot veure TV3 al País Valencià des de ja fa una bona colla de mesos! I això en plena era de la informació!), destrueixen el litoral valencià i també l’interior, s’embutxaquen diners d’estraperlo... i un llarg etcètera que no s’acaba mai. Però el País Valencià és una part del meu país, allí on naixé el gran Raimon, Joanot Martorell, el recordat Ovidi, Pau Alabajos, VerdCel, etc. El lloc on han nascut bons amics! I avui, dia de Sant Marc, també és la diada el meu país, un País Valencià que lluita en l’ostracisme, malgrat els...

Avui comença una nova aventura de coneixement d’una nova cultura i un nou país. En aquest cas la propera destinació és el Marroc, concretament les ciutats de Fes i Xauen. Realment fa temps que tinc ganes de visitar el nord del continent africà, la seva cultura de primera mà, els seus costums, la seva gent, una societat totalment diferent a la nostra... I què millor que fer-ho acompanyada d’una colla de bons amics i amigues! Ens veiem a la tornada!

Aquests dies al nostre país són dies de tisorades. Retallades pressupostàries en diferents àmbits estan posant molta gent en alerta. Moltes empreses estan fent EROs, altres tanquen i la Generalitat vol reduir sobretot la despesa en sanitat. I no hi estic d’acord. Es pot retallar en altres àmbits, però no en el de la salut. Per què no retallen despeses de protocol, menjars amb gent que no ens vol cap bé, etc.? I sobretot per què l’estat espanyol no ens torna els 1400 milions d’euros que ens ha expoliat amb el pacte fiscal? No es pot jugar amb el més bàsic, amb la salut de les persones! Cal una assistència bàsica per tothom! Molta gent no es pot pagar una sanitat privada. Es pot retallar de molts llocs, però no juguem amb temes tan importants. No a la tisorada en sanitat!

Ja és negra nit quan l’Elna surt a contemplar les estrelles. L’ha desvetllada el crit d’un mussol que s’ha posat al replà de la seva finestra. De lluny també sent la música i l’ambient de la festa de Sant Fruitós, el patró del poble. Tot i la freda nit d’hivern s’imagina la gent dansant embriagada per la música i pel gust del vi recollit a la verema anterior, tots al voltant de les enormes fogueres que il·luminen l’horitzó. Ella ha decidit no participar de la festa. Ja fa dues nits, amb aquesta la tercera, que el mussol la ve a visitar. Té el pressentiment que quelcom ha de succeir. És jove, en edat de casar-se segons la seva mare i la seva senyora, la comtessa de Ponç; l’Elna treballa de donzella de companyia de la comtessa. Hi va entrar quan en Sanç, el seu promès va decidir fer-se cavaller. I d’això ja en fa moltes llunes. Va decidir esperar-lo tot vivint al castell, fent companyia a la senyora i així estalviant la seva manutenció a la seva família de pagesos, per bé que mai va pass...

Avui és un dia ben especial per a mi. Presentem el meu primer llibre, un recull de contes eròtico-humorísitcs editats pel Llop Ferotge. Des d’aquí vull agrair la incansable feina que ha fet l’editor, en Jorge Morales, així com la immensa tasca de difusió cultural que està fent a Girona. Sincerament em fa molta il·lusió aquesta presentació i l’edició del llibre, prologat pel genial escriptor gironí Lluís Muntada (autor de Canvi d’agulles i L’elegància del número zero ) i amb portada de l’artista cellerenc Xevi Vilaró i maquetació de Xavi Casadesús. El llibre són un recull d’onze contes que he escrit durant els darrers dos anys.   Us convido a totes i a tots a les dues presentacions que farem a la ciutat de Girona. La primera, avui, a les vuit del vespre a la llibreria Context (Plaça Pou Rodó, 21) i el dilluns 18 a la llibreria 22 (C/Hortes, 22). Gràcies! Espero que us agradi!

Aquest hivern he tingut l’oportunitat de submergir-me en un clàssic de la literatura dels Països Catalans, el Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell ( http://www.tinet.cat/bdt/tirant/ ; http://ca.wikipedia.org/wiki/Tirant_lo_Blanc ). Feia temps que tenia ganes de conèixer de primera mà les vicissituds de Tirant, Carmesina, l’ Emperador, etc. Per mi ha estat tot un descobrint, impressionant, de la literatura catalana. Un viatge a través d’Europa, de l’èpica, dels costums d’una època, d’una societat, d’un món que sembla llunyà però que encara podria ser actual en algunes coses. Una obra colossal estudiada per molts historiadors i filòlegs, plena de descripcions de combats i també descripcions més picants. Unes pàgines que no deixen indiferent! I també, llegides en català antic, tot un repte i una gran manera de veure com ha evolucionat la nostra llengua. Escric quatre línies sobre aquest llibre que m’ha captivat, però en podria escriure pàgines senceres. Un clàssic de la literatura catala...

Ja fa uns dies que TV3 va emetre la sèrie “Ermessenda”, una sèrie de ficció amb pinzellades de realitat basada en la vida de la comtessa Ermessenda de Carcassona( http://ca.wikipedia.org/wiki/Ermessenda_de_Carcassona ). La intèrpret principal, l’actriu Laia Marull, fa un paperàs, secundada per actors com Lluís Homar, Rosa Renom o Julio Manrique. La sèrie no pretén ser una biografia de la comtessa més important de la història de Catalunya, però s’hi acosta bastant. Ermessenda va ser una dona valenta, avançada al seu temps, que va governar amb mà de ferro un món convuls. Una figura cabdal per a la història del nostre país, a la qual sovint no s’ha reconegut prou. La sèrie és un bon pretext per endinsar-nos en una època del nostre país, sovint poc explorada i coneguda. I per a més inri, com a gironina d’adopció, el cos de la comtessa reposa a la catedral de la ciutat, la construcció de la qual ella impulsà. És hora de començar a recuperar les arrels i conèixer la història del nostre país...

Després d’una setmaneta, ja em sento bastant integrada de nou a Girona . Reconec que els primers dies em sentia desubicada, però mica en mica ja he recuperat la rutina gironina. Per a mi és una immensa alegria poder veure la catedral, les cases de l’Onyar, i sobretot, la meva gent, els meus amics, sentir l’aire de la ciutat. Però també hi ha algunes cosetes que trobo a faltar de Gent, com el centre històric... i sobretot la cultura de la bicicleta. Anar per Girona amb aquest mitjà de transport es pot convertir en alguns moments en un autèntic suplici. Molta gent, enlloc de caminar per amples voreres, ho fa damunt del carril bici. Els cotxes no s’aturen, els cotxes es paren impunement al carril bici, etc. En aquest tema sí que tenim molt a prendre de la societat belga. Però aquests petits inconvenients de la vida diària queden àmpliament oblidats amb la grandesa de tornar a ser a casa! La foto és de la bicicleta que tenia a Gent.

Aquest proper diumenge serà 10 d’abril... En principi res d’especial... o sí? Doncs sí, una cosa ben important! A Barcelona, a la capital del nostre país, tot i els entrebancs amb els quals s’han trobat els organitzadors, s’hi celebrarà la consulta sobre la independència. Serà un dia, esperem, de festa democràtica, de que la gent pugui expressar el que pensa sobre el futur del nostre país. Ja fa mesos que hi ha meses de vot anticipat a diferents indrets de la ciutat comtal, a on la gent ha pogut expressar la seva opinió. Fins i tot l’expresident Jordi Pujol, tant contrari a la independència, ha anat a votar, a l’igual que l’actual president, Artur Mas. Però també hi ha gent com el “senyor” Duran i Lleida, apoltronat a Madrid, que en nega la importància. Un pas més cap a la decisió final del nostre poble, un exercici de democràcia, sovint obstaculitzat pel propi Ajuntament de Barcelona i també alguns sectors de l’església. Però la il·lusió és superior a totes aquestes dificultats... Esp...

Els records són part de nosaltres. Crec que ens van construint dia a dia, com si fossin maons. N’hi ha que serveixen per apedaçar alguns de trencats per exemple, o d’altres que et fan esbotzar un bon somriure... Durant les tardes també he recordat l’ànsia amb què arribava a casa els dies de cada dia per veure què havia fet l’àvia Remei per dinar (sincerament mai he tastat uns macarrons com els que feia ella!) o bé se m’apareixia la imatge de l’avi Àngel amb el tupí de vi calent al matí, juntament amb una torrada amb sucre. O bé algun dia trencava curosament un ou, hi posava una mica de sucre i conyac i hi sucàvem pa o torrada. O el dia que l’avi em va sorprendre amb una truita de tomàquet deliciosa. I un record ben viu també era abans d’anar a dormir, quan l’avi m’explicava el conte d’en Polifem! I quan s’acostava la tardor i arribava l’època dels bolets era tot un espectacle per mi anar a cercar aquests fongs. Ja fos amb l’avi o la iaia, els tiets i tietes o de la mà de la mama.... Re...

Durant la meva estada a Gent, vaig passar moltes estones sola, en les quals, vulguis o no, la ment se’n va pels viaranys de la memòria. Sobretot tornant caminant de la feina penso sovint en els records. I els que tinc més vius i em fan saltar alguna que altra llàgrima són els de la meva infantesa a pagès, a can Pujató, amb els pares i sobretot amb els avis. Recordo a l’estiu, a mitja tarda, quan anava a portar el berenar preparat per l’àvia, dins d’un cistell a on no faltava mai el porró; sovint preparava pa amb tomàquet, una amanida de ceba i embotit. I contenta com un gínjol em quedava a berenar amb l’avi. O també les tardes damunt del tractor i el remolc, sentint-me poderosa davant la immensitat del camp. I quan arribava l’època de la sega, era un delit veure com la màquina escapçava les espigues d’or. I per no parlar del moment d’anar a collir avellanes, amb la màquina o rasclonant i apilant-les. I també als capvespres d’estiu, quan regàvem els camps, sentir la sensació dels peus n...

A Líbia hi ha una guerra civil entre els partidaris de Gadaffi i els insurgents que reclamen millores en la seva qualitat de vida, i per sobre de tot, una societat més justa i solidària. Em fa certa gràcia, per no dir pena, que algunes potències s’hagin llençat contra Gadaffi quan no fa gaire, parlant clar i català, li llepaven el cul. I molts dels països que li venien armes ara li declaren la guerra. Em fan ràbia aquesta colla d’hipòcrites (un exemple, el fastigós Berlusconi, que declarà que li sabia greu pel seu amic Gadaffi) que es vanten de salvadors del món quan a darrere són ells els que per interessos econòmics, i fins fa ben poc, adulaven al dictador. Fins quan hauran de morir víctimes innocents per la passivitat que han tingut molts països amb la dictadura de Gadaffi, tan sols perquè era amo i senyor del petroli i ningú gosava ficar-s’hi? Com han permès tot el que ha fet aquest dictador i ara, empesos per pressions, actuen? Quants milions costarà aquesta guerra, i el més trist...

Després del terrible terratrèmol al Japó ara s’hi afegeix la situació precària de la situació de la central nuclear de Fukoshima. Fa dies i dies que els operaris intenten frenar, per tots els mitjans, la radiació que s’emet des dels diferents reactors. Un grapat de valents i ja es pot dir màrtirs, que sacrifiquen la seva vida en favor de la vida dels seus conciutadans i d’altres persones d’altres contrades. Arran d’aquest tràgic fet, però,   de nou arreu del món s’ha obert el debat sobre l’energia nuclear, una energia que surt més barata. Però a quin preu realment? Una energia que pot crear greus conflictes i sobretot, provocar la mort de molta gent. Actualment estem suficientment desenvolupats per a poder-nos abastir d’energies renovables i ecològiques. Per què   continuar doncs amb les nuclears? Com sempre tot això fa molt tuf a que hi ha interessos amagats. Per una vegada seria hora de mirar les persones i no els diners. De nou, toca dir, i ben fort: NUCLEARS NO GRÀCIES! Un...

Per fi, un dia molt esperat en el meu calendari! Avui torno definitivament a casa. Tornaré a reunir-me amb la meva gent, amb la meva família, amb els meus amics. D’aquí a poques hores serà l’hora d’agafar un avió amb unes maletes carregades de records. I també de ganes de tornar a trepitjar allà o m’he fet com a persona, a on tinc les arrels, allà on pertanyo. M’enduc un grapat d’experiències, un grapat de coneixences que m’ha fet aprendre molt, però quines ganes de tornar a casa! http://www.youtube.com/watch?v=uosTuyuagAE  (Tornem a casa, cançó d’Obrint pas del disc La flama)