evita

Avui és 31 de desembre, dia de fer balanç. S'esgota un any a on les he vistes de tot colors. He tocat el cel i l'infern. Moments que perduraran a la memòria i altres que els voldria esborrar ben aviat. Però de fet, sense els mals moments no hauria assaborit tant els bons. He visitat llocs increïbles, he viscut experiències de pel·lícula, que mai m'imaginaria que la vida em regalaria. He conegut gent genial que sempre tindran un racó dins del meu cor; he fet nous amics i amigues i per desgràcia, per llei de vida, altres han quedat pel camí. He viscut fora de la meva estimada terra, i això m'ha fet estimar-la encara més i m'ha estimulat les ganes de defensar-la i aconseguir la seva llibertat, defensant la meva llengua i la meva cultura. Però per sobre de tot, s'acaba un any, un cicle i puc dir que tinc salut i els meus també i hem incrementat la família. I espero poder explicar-ho molts altres dies! Molt bon i feliç any 2012, ple de pau, salut i ...

    Aquesta remor que se sent Aquesta remor que se sent no és de pluja. Ja fa molt temps que no plou. S´han eixugat les fonts i la pols s´acumula pels carrers i les cases. Aquesta remor que se sent no és de vent. Han prohibit el vent perquè no s´alci la pols que hi ha pertot i l´aire no esdevingui, diuen, irrespirable. Aquesta remor que se sent no és de paraules. Han prohibit les paraules perquè no posin en perill la fràgil immobilitat de l´aire. Aquesta remor que se sent no és de pensaments. Han estat prohibits perquè no engendrin la necessitat de parlar i sobrevingui, inevitablement, la catàstrofe. I, tanmateix, la remor persisteix.

Aquests últims mesos he passat moltes hores preparant classe, que és part de la meva feina, que m'agrada (i molt!). Però hi ha dies que la saturació de feina és tant impressionant que vas a classe amb les cames tremoloses i la ment emboirada pel cansament i per la manca de son. Intentes fer-ho el millor que pots; hi ha jorns que surts amb una sensació de tristesa impressionant perquè saps que no ho has fet bé o no has pogut respondre a algunes preguntes; altres més contenta en veure les cares de la gent que està compartint aquesta estona amb tu. Però el que més m'agrada és poder parlar amb ells fora de l'àmbit acadèmic i aprendre de les noves generacions que pugen (i de les quals sincerament aprenc en molts aspectes), de les seves inquietuds i les seves ganes de menjar-se el món, de continuar tenint il·lusió per construir amb ells i elles un futur digne per a totes i tots. Gràcies a aquesta oportunitat que m'està regalant la vida, de continuar sentint-me jove!

Tot mirant el twitter, a vegades tinc pujades de tensió (i per això que la tinc normalment baixa!). L'odi que hi ha contra els catalans en algunes parts de l'estat espanyol és increïble. A part d'odi, intolerància! A part que "Espanya ens roba", un fet obvi ja que no ens volen retornar els diners que legalment ens pertoquen, a sobre hem d'aguantar burles de fora i de dins de casa. I dic de dins de casa per la senyora presidenta del Parlament de Catalunya, Núria de Gispert, que prohibeix dir la frase vertadera del robatori diari al qual estem sotmesos els i les catalanes dins el Parlament de Catalunya, l'ens que ens representa i escollit "democràticament". Quina poca falta de democràcia, fins i tot en això retalla el govern, en democràcia! Amb els insults contra Catalunya i els catalans que són el pa de cada dia a les xarxes socials, tinc més pressa que mai a marxar d'Espanya i de l'odi que un bon grapat de ciutadans d'aquell país ens ...

És època de festes nadalenques i a més estem en un any de crisi. Però la gent estira una mica la butxaca per a fer regals als seus sers estimats. De tant en tant ja toca cuidar-nos i “mimar-nos”, però això ho hauríem de fer cada dia i no només en dates especials (queda dit!). Però són dies de consumisme bastant desenfrenat. Tot està preparat per tal que comprem, comprem i comprem. Els llums de Nadal ja fa setmanes que llueixen pels carrers, en una despesa totalment innecessària ( i que aquest any més que mai, es podria destinar a obra social, que tanta falta fa!). I a casa nostra el forà Pare Noel està intentant fer fora les nostres tradicions més nostrades. Entre tant de consumisme, personalment optaré per comprar als artesans i a la gent del nostre voltant, a aquelles i aquells que treballen cada dia per aixecar el país i no a les grans multinacionals que mouen els fils del món...

Dies enrere vaig veure el vídeo (vomitiu i fastigós) que he deixat penjat més avall. Una "persona", i  ho poso així, entre cometes, va començar a insultar dins d'un tramvia a Londres a la gent que no era britànica. Patètic espectacle, i a més aguantant un infant sobre la seva falda. Fora de si va començar a insultar a la gent perquè era negra o d'una altra raça. Una valenta senyora se li va encarar explicant-li quatre veritats que aquesta ment obtusa i cos sense ànima no va voler escoltar. Fins a quin punt hem arribat, que ens oblidem que tots tenim el mateix origen? Aquesta "persona" pixa, caga, dorm i menja (cosa que no tothom al món pot fer) igual que les altres persones. Però per desgràcia, l'actitud d'aquest ésser deshumà és molt freqüent... (només cal anar a Badalona i a altres ciutats, governades sobretot pel PP o a on hi ha el fastigós partit Plataforma per Catalunya) Espero que els infants que hi havia al vagó no l'escoltessin i puguin p...

Avui és Nadal. Dia de família, a on a casa em faltarà gent a taula, el record dels avis amb qui vaig créixer i que tant em van ensenyar a estimar la vida, es farà més palès que mai. Però també hi tinc els meus, els que més m'estimo. Un dia per compartir amb les meves arrels i els meus amics i amigues. Bon Nadal a tothom, i més que mai per aquelles i aquells que passen dies tristos i dificultats.

Molts infants ja fa dies que estan delerosos pel jorn de demà. Han estat alimentant el tió per demà fer-lo cagar. Li han portat menjar, aigua, l'han cuidat. I d'aquí a unes hores el faran cagar, esperant que els hi doni allò que li han demanat. Els avis es miraran contents als seus néts, i els pares se'ls menjaran d'amor amb els ulls (o almenys això vull pensar!). Però també hi haurà en el nostre món molts infants que no podran fer cagar el tió i no tindran ni un plat a taula per menjar. És la dicotomia del Nadal, dies de pau i amor (teòricament), a on la gent es torna generosa i amable en una part del món, mentre que en l'altre ni les bombes ni les pistoles callen. Demà, quan cagui el tió, li demanaré que no pari de cagar dosis de solidaritat i d'amor! Vinga, a cagar el tió!

Ahir va ser el dia més curt pel que fa a les hores de llum. L'hivern ja és aquí, el temps de recolliment, a on molts animals hivernen per agafar forces per reempendre la vida a la primavera. La gent és molt més propensa a quedar-se a casa,  els carrers es buiden més aviat, la fred fa que vingui més de gust recloure's a casa que sortir a passejar. Temps de recuperar energies i potser també temps per reflexionar en el nostre futur personal i el global. Potser aquest temps de recolliment serveixi perquè els polítics parlin, la gent s'entengui i amb la primavera que vindrà neixi l'arbre de la pau... Potser és moment de començar a imaginar, com deia John Lennon... Bon hivern!

  Ringgg, riiiiiing! Cony de despertador dels nassos! El pararé una estoneta més, així faig el ronso i estic en aquell estat de capteniment que tant gaudeixo. Va, deu minuts més...... Riiiiiiing! Buf, sí, va m’aixeco que ja fa més de mitja hora que estic als llimbs. Opss! Mentre em trec maldestrament les lleganyes enganxades a les parpelles, sento que sona l’alarma del mòbil. Però la melodia em recorda que avui és l’aniversari d’algú. Que carallot que sóc! És l’aniversari de la dona que més m’estimo d’aquest món, la que em va donar la vida, ma mare! Amb el tragí del trasllat de pis me n’havia oblidat completament! Ara m’entren les cagarrines: he quedat per dinar amb ells i el regal més calent és a l’aigüera. I avui que és diumenge no hi ha ni una punyetera botiga oberta. Com se m’ha pogut oblidar?! Va neurones, desperteu-vos de cop i busqueu una solució... Plaf! Ja està, la floristeria del final del carrer està oberta fins a migdia! Faig una guipada ràpida al despertador i veig qu...

Fa un parell de setmanes, hem augmentat la família, ha nascut un nou cosí, en Marc. Quan el vaig anar a veure i el vaig agafar en braços, em vaig emocionar, només de pensar en el miracle de la vida. Un ser tant petit i indefens, però amb tanta energia a dins. El miracle de la vida es repeteix a un piló de llocs al món a cada instant, però a vegades ens hem deshumanitzat tant que no hi donem ni la més mínima importància. Ens matem impunement, ens odiem, i ens despreciem. Però potser aquesta nova generació que ara neix serà la que posarà el seny que sembla que estem perdent. Però per sobre de tot, benvingut Marc, i que tinguis una vida plena, feliç i siguis per sempre lliure!

Sóc de pagès de tota la vida, i ben orgullosa que n'estic! Potser per aquest motiu, quan vaig a Barcelona em sento una mica una formigueta perduda enmig d'un grandiós desert... I a més, quan et passem coses a les quals no estàs acostumada: trobar-te en plena matinada amb un autobús tan ple de gent que sembla que sigui hora punta al metro i la gent improvisant cançons a tort i a dret; tot seguit, arribes a casa dels amics que t'acullen i no pots obrir el pany.... Què cal fer? Com que ni tu ni ells podeu obrir (uns des de dins i els altres des de fora) queda només l'opció de trucar a un serraller. T'arriba una parella, ell molt simpàtic i amable, i ella amb una falsedat i hipocresia que fan fàstic. Per fer quatre martingales et claven 180 euros i la dona, encara rient-se'n amb sarcasme...Dorms unes poques horetes i retornes a cada després d'haver respirat l'irrespirable aire del metro, trobar-te amb gent que xerra sola cada dos per tres, mirades perdudes i...

Aquest proper diumenge se celebrarà una nova edició de la Martaó de TV3 (http://www.tv3.cat/marato/), en aquest cas dedicada als transplantaments i a la regeneració d'òrgans i teixits. De nou, calen diners per poder-los dedicar a la investigació i ajudar a totes les persones que ho necessitin per tal de trobar solució al seu problema. I espero que tornarem a mobilitzar-nos, malgrat les retallades, per demostrar que som un poble solidari. I ho som, i ho serem. Endavant i molta força a totes les persones que es troben en dificultats. Junts ho aconseguirem! Els donatius es poden fer de la següent manera: Durant tot l'any: Donatiu particular: transferència bancària a La Caixa, al número de compte 2100 0555 31 0201001500 Donatiu procedent d'una activitat popular (organitzada per associacions i/o entitats): transferència bancària a La Caixa, al número de compte 2100 0555 37 0201474332 De l'1 de desembre del 2011 al 31 de gener del 2012: Mitjançant el Servic...

Assumiràs la veu d'un poble Assumiràs la veu d’un poble i serà la veu del teu poble i seràs, per a sempre, poble, i patiràs i esperaràs, i aniràs sempre entre la pols, et seguirà una polseguera. I tindràs fam i tindràs sed, no podràs escriure els poemes i callaràs tota la nit mentre dormen les tues gents, i tu sols estaràs despert, i tu estaràs despert per tots. No t’han parit per a dormir: et pariren per a vetlar en la llarga nit del teu poble. Tu seràs la paraula viva, la paraula viva i amarga. Ja no existiran les paraules sinó l’home assumint la pena del seu poble, i és un silenci. Deixaràs de comptar les sil.labes, de fer-te el nus de la corbata: seràs un poble, caminant entre una amarga polseguera, vida amunt i nacions amunt, una enaltida condició. No tot serà, però, silenci. Car diràs la paraula justa, la diràs en el moment just. No diràs la teua paraula amb voluntat d’antologia, car la diràs honestament, iradament, sense pensar en ninguna posteritat com no sia la del teu ...

El mes passat, concretament el dia 25, es va celebrar el dia mundial contra la violència de gènere, aquesta xacra que arrossega la nostra societat i gairebé totes les del món, per desgràcia. Una parella no és propietat de ningú, les dones no som propietat de ningú. Però a la nostra societat, el masclisme encara impera i cal molta pedagogia, sobretot entre el jovent, a on en un alt percentatge, els nois creuen que les noies els pertanyen i les noies es deixen sotmetre de manera habitual. Cada dia arreu del món moren dones assassinades a mans dels seus companys, pares o germans. En algunes cultures no som res més que un objecte. I les dones no som això, som persones que pensem, treballem i estimem. En alguns països se'ls prohibeix el dret a sentir plaer amb l'abominable pràctica de l'ablació de clítoris. I en la nostra societat, moltes són maltractades i amaguen el seu calvari per por de què dirà la societat. És hora de trencar cadenes, de deixar de patir la violència de gène...

Per desgràcia ja ha començat la dictadura de la mentida, la dictadura del PP. Van votar a favor d'avançar el fons de competitivitat a Catalunya, però l'endemà de guanyar les eleccions ja s'hi van negar. Vinga, visca l'espoli que provoca que hàgim de patir retallades mentre Espanya ens deu 22000 milions d'euros! No es volen reunir amb Amaiur, fan demagògia barata i començaran ben aviat una croada contra Catalunya i tot que faci "olor" a català. A ses Illes ja comencen a espanyolitzar topònims, i ben aviat començaran per aquí, per Catalunya. Al País Valencià han fet un mal de conseqüències incalculables. Veient les imatges del dia de la seva victòria electoral, em vaig posar a riure per no plorar de l'odi que tenen contra els catalans i bascos, i sobretot, de la ignorància de molts dels seus votants. I per no parlar de les imatges de simpatitzants i militants amb banderes franquistes. L'àliga s'ha tornat gaviota. I com ja he dit tantes altres veg...

Ja fa una colla de dies que vaig assistir al concert que el cantautor de Xàtiva, Feliu Ventura, va fer a l'auditori de la ciutat de Girona. Una posada en escena íntima i propera, carregada de missatges en les cançons i en les introduccions prèvies a aquestes. Un guitarrista sublim, Borja Penalba, donava encara més força interpretativa a les lletres. I tot arrodonit amb el violoncel de Sara Chordá. Però durant aquests dies he pensat sovint en les lletres de les cançons, en el seu missatge. Se'm van negar els ulls quan va cantar "El que diuen els arbres", ja que vaig pensar molt en el meu avi, quan em portava al camp i em va ensenyar a estimar la mare Terra. I vaig sortir d'allí amb més ganes que mai de no abandonar la lluita per tal que, parafrasejant el propi Feliu, el futur (que serà el present d'uns altres), sigui millor i lliure. Gran concert, al qual les patums que tenen entrades gratuïtes i que surten a lluir les millors gales, no van assitir, potser perq...

Avui vull parlar d'una història que m'emociona cada vegada que hi penso, la de la meva tia-àvia Dolors, la germana del meu difunt avi Àngel. La tia Lola va ser l'última de la colla de nou germans que eren el meu avi. Ja de petita, com que els meus besavis no tenien prou diners per mantenir-la, la van donar en acollida a una senyora que se la va emportar a Madrir. Ja allí, la meva tia mai va perdre el contacte amb els seus germans, però va conèixer en Luis, el que seria el seu marit, un repudatíssim sastre que ha vestit gent dels més alts nivells. Es van establir al centre de la ciutat i van tenir dos fills, en Juan i la Maria Dolors. La meva tia, sempre molt lligada a terres catalanes, ha participat sempre molt activament en les activitats del casal català de Madrid i ha ensenyat català als seus fills. Sens dubte, una gran dona que també té al costat un gran home. I el que m'omple els ulls de llàgrimes d'emoció és l'amor incondicional, boig, infinit que es profe...

Fa uns dies vaig llegir en un article d'opinió del PuntAvui (http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/479870.html) que explicava que hi ha una bona colla d'empresaris catalans (concretament 17 dels 27 que han participat en comprar un nou vaixell al rei espanyol) que es dediquen a finançar el lleure de la monarquia borbònica que tant de mal ha fet als Països Catalans al llarg de la història, i que per desgràcia, encara en continua fent. Gent que gasta els seus diners en pagar els "capritxos" del Borbó, enlloc de gastar-los en ajudar a treure el país de la crisi. Cal recordar, a més, que amb els nostres impostos, es paguen les activitats de la casa reial del país veí i que el seu pressupost no s'ha vist afectat per les retallades. És hora de començar a fer boicot i comprar productes a la gent de casa nostra que torna a reinvertir els diners al nostre país. Senyors burgesos "catalans", si tant uns avergonyiu de Catalunya, foteu-ne el cam...

El senyor Artur Mas, un gran covard, va anunciar les properes retallades que ens afectaran als catalans i a les catalanes just després de les eleccions. Molt covarda la seva actuació, ja que si ho hagués fet abans, segurament no hauria tret els 16 diputats que va treure el seu partit. Ens tornen a retallar el sou, i seguint el dictat del PP (ja ho havia anunciat dies enrere un dels seus membres), ara ens retalla TV3, la gran eina de normalització lingüística que té aquest país. Ja ho va dir la directora, la Mònica Terribas, que volen disfressar de retallades una privatització encoberta de la nostra televisió. I mentrestant, aquest govern de fireta que tenim es dedica a donar subvencions al grup Godó i retalla de la televisió nostra. Quina colla d'hipòcrites i fantasmes. Torna l'amiguisme i les seves conseqüències. Però tinc molt clar que cal lluitar per la nostra televisió, TV3. Senyor Mas, què carai està fent? Personalment crec que porta el país al desastre...

Avui no tinc res a celebrar. És un dia com un altre, que espero que per imperatiu legal no surti com a festiu al calendari. Això significarà que aquesta pantomina que és Espanya ja ha desaparegut de la meva vida. A l'estat veí, amb tota la pompa possible, celebren el dia de la constitució, un document anacrònic i restrictiu que no té en compte molts elements bàsics sobre els drets individuals i de pobles. Un document que té segrestada Catalunya i els Països Catalans. A Girona, per una vegada, l'alcalde de la ciutat (CiU) s'ha negat a organitzar, i més en temps de crisi, una festa per aquest tros de paper que no ens representa. Des dels partits polítics més espanyolistes (PSC i PP) ja li han criticat, però sense que serveixi de precedent, aquesta vegada el felicito. Adéu Espanya, queda't i aplica't la teva constitució. Jo vull l'Estatut del meu poble lliure!

El dia 22 de novembre va ser un dia trist per la ciència. Va morir la microbiòloga americana Lynn Margulis (http://ca.wikipedia.org/wiki/Lynn_Margulis; http://en.wikipedia.org/wiki/Lynn_Margulis), la creadora de la teoria endosimbiòntica que postula que les cèl·lules eucariotes són el producte de la simbiosi entre una cèl·lula primitiva i cèl·lules procariotes. Aquesta gran científica i divulgadora també va ser un pal de paller clau pel desenvolupament de la teoria Gaia, que veu el planeta Terra com un ésser en el qual tot està interralacionat i tot funciona en equilibri (la teoria la va acabar co-desenvolupant amb James Lovelock) (quan n'hem d'aprendre de la mare terra!). Margulis va treballar també molt al nostre país, a Catalunya. També va reconèixer àmpliament el treball de científics russos havien fet anteriorment i que van ser cabdals pel desenvolupament de la teoria endosimbiòntica. A més, aquesta gran dona, que adorava fer classe i que per a ella els alumnes eren el pri...

Un poema de Pere Quart (a partir d'ara en veurem molts...) El burgès Es lleva a dos quarts d’una es banya i es perfuma i amb l’aiganeu que té corre a firmar una estona a un banc de Barcelona, on fot de conseller. Finida la dura tasca i per no caure en basques pren un vermut complet a un club de senyorassos tibats, lluents i grassos que ja ho tenen tot fet. Allà mateix el maître vincle a la esquena dreta li cantarà el menú. I ell triarà una truita de llagostins poc cuita i un polpís ast mig cru. És l’ofici del burgès, menjar, jeure i no fer res. Un cop llesta la teca se’n va a la biblioteca, s’enfonsa en el sofà i dorm la migdiada, l’armilla descordada i un rot al paladar. Després el gran sapastre s’arriba a ca’l sastre per a provar-se un tern. L’arruga de la espatlla, dels pantalons la ratlla, l’amplada de l’infern. Després el gran sapastre s’arriba a ca’l sastre per a provar-se un tern. L’ar...

Un altre element important en les passades eleccions va ser l'abstencionisme. Molta gent que està desafecta a Espanya no va anar a votar i d'altres van votar nul. Una manera de protestar contra Espanya i la seva prepotència, arrogància i contra el seu espoli. Al País Valencià em va agardar veure que Compromís ha aconseguit un diputat; al sud el país alguna cosa, afortunadament, s'està movent. Però per contra allí també han aconseguit un diputat els ultranacionalistes de UPyD (ells que diuen que van contra els nacionalismes, són el que ho són més...). Tot i que no sóc excessivament afí a ells, també dintre el panorama desolador que hi ha, m'ha agradat veure que Iniciativa per Catalunya ha augmentat el nombre de vots. En fi, algunes reflexions dels resultats d'unes eleccions que espero que desapareguin de la meva vida pel simple fet que ens haurem separat d'Espanya. Espero que no rebre propaganda electoral espanyola d'aquí a quatre anys i sí de catalana. Ho ac...

A Catalunya ha guanyat CiU. Però personalment crec que si les esquerres independentistes s'haguessin ajuntat per formar una gran coalició, emulant a Amaiur, hi hauríem guanyat (i molt!). Quina enveja sana que em fan els bascos, que s'han sabut entendre i estan construint el camí cap a la llibertat en un marc de pau. Els que volem un poble lliure, hauríem de reflexionar i unir-nos. Fer uns acords de mínims i tot i que no tingui res a veure amb Espanya, potser sí que és el moment de dinamitar-la des de dins. És hora que ens unim, sense pors ni sense complexos, aquelles i aquells que volem per demà una terra lliure. Ja tindrem temps (tot i que espero que no!) de barallar-nos quan hàgim aconseguit marxar d'aquest llast i sangonera que és Espanya. Cal pensar-hi, així com pensar en explicar a la resta de Països Catalans que junts i units seríem molt grans...Hi ha molta feina per fer, però l'hem de fer junts!

Dintre de la desgràcia del la victòria d'aquest partit de fatxes (només cal veure com es dediquen a anorrear les cultures que són diferents a la seva, i després de treure bilis amb els crits de la unitat d'aquesta pantomina que és Espanya), em queda l'alegria de veure que hi ha dos llocs que no formen (i més clarament que mai) d'Espanya: Catalunya (per desgràcia a la resta de Països Catalans no succeeix el matei) i el País Basc. Allí, al poble germà, Amaiur ha tret uns excel·lentíssims resultats, aconseguint grup parlamentari propi per anar a reventar la gran mentida espanyola. A Catalunya ha guanyat CiU, nacionalistes moderats que espero que escoltin els crits de molts dels seus militants i simpatitzants que reclamen la independència. Però em fa por que malgrat aquests resultats, amb la majoria aclaparadora d'aquesta gent tenim molt poc marge de maniobra... de totes maneres, zorionak Amaiur!

Ja fa dies que han tingut lloc les eleccions a l'estat veí, del qual volguem o no, en formem part (per desgràcia). Em va fer molta ràbia veure les imatges de la victòria del partit popular. Que la gent no té memòria històrica? Em fa por que retrocedirem en drets socials i nacionals. Vaja, serà una realitat. Aquesta gent ha jugat amb la demagògia (en això són uns artistes, per a què negar-ho...) i ha aconseguit vots gràcies a només centrar-se en la crisi i en vot de la por i del racisme. I la gent, sense capacitat crítica, els ha votat com xais. No tenen ni programa ni res: es dedicaran, com ja han fet, a embutxacar-se diners i a desfer algunes coses positives (com la legalització del matrimoni homosexual) de l'anterior govern. Vénen temps molt difícils per molts col·lectius. Temps al temps, però sempre a punt per la lluita dels drets socials i nacionals. Només hi ha un camí, el d'un poble lliure!

Ja fa una bona colla de dies que les fires de Sant Narcís de Girona es van acabar; senyal inequívoc que la tardor fa el seu curs i ens acostem inevitablement cap al cru hivern. Però quan penso en aquestes fires em ve de seguida una imatge a la memòria: quan la colla castellera dels Marrecs de Salt van pujar el seu pilar a les escales de la catedral, al so de les gralles i els aplaudiments. La imatge de l'enxaneta, totalment concentrada, tant petita ella, i la il·lusió en tots aquells braços i cames, en totes les mirades, van fer que les llàgrimes no es poguessin quedar als ulls. I com jo, molta altra gent. Just al darrer escaló, el pilar es va desfer, però amb tot l'entusiasme del món el van refer i van fer l'últim esglaó. Quina gran lliçó d'emoció i valentia, de no defallir! Un record inesborrable! :)

Els vaig conèixer en una festa d’aquestes macro, una nit de Sant Joan. Anava amb tota la meva colla d’amigues i amics, ja amb un bon àpat dins la panxa, un tall de coca i unes quantes copes de cava gola avall. La nit més curta de l’any, a la platja, amb tot de gent muntant fogueres improvisades, petards petant als peus i servidora no fent res més que xisclets de pànic.. Els vaig veure alhora; estava al·lucinant perquè els vaig veure als tres de cop, idèntics; pensava que l’alcohol i la màgia de la nit de les bruixes em feien una mala passada al cervell. Els tres amb uns cabells negres com el sutge i uns ulls blau turquesa que tallaven la respiració. A més els tres anaven vestits de manera igual: texans curts, camiseta negra llisa i sandàlies marrons. I quan amb les amigues els vam preguntar els noms, no vam poder evitar que se’ns escapés el riure quan ens els van dir: Josep, Jordi i Joan, tots començant per J seguida d’o. Vam felicitar en Joan per la seva onomàstica i  la nit tran...