Els tres bessons (un conte)


Els vaig conèixer en una festa d’aquestes macro, una nit de Sant Joan. Anava amb tota la meva colla d’amigues i amics, ja amb un bon àpat dins la panxa, un tall de coca i unes quantes copes de cava gola avall. La nit més curta de l’any, a la platja, amb tot de gent muntant fogueres improvisades, petards petant als peus i servidora no fent res més que xisclets de pànic.. Els vaig veure alhora; estava al·lucinant perquè els vaig veure als tres de cop, idèntics; pensava que l’alcohol i la màgia de la nit de les bruixes em feien una mala passada al cervell. Els tres amb uns cabells negres com el sutge i uns ulls blau turquesa que tallaven la respiració. A més els tres anaven vestits de manera igual: texans curts, camiseta negra llisa i sandàlies marrons. I quan amb les amigues els vam preguntar els noms, no vam poder evitar que se’ns escapés el riure quan ens els van dir: Josep, Jordi i Joan, tots començant per J seguida d’o. Vam felicitar en Joan per la seva onomàstica i  la nit transcorregué enmig de balls, copes i xerrameca entre amics coneguts i nouvinguts, com els tres bessons. Els hi vaig preguntar si se sentien com les famoses “Tres bessones” i no vam parar de riure; de fet, em van dir si els hi volia fer de “Bruixa avorrida” i fer-los passar una mala estona, però vaig obviar el comentari. Quan el dia ja clarejava i molts dels amics ja dormien uns centenars de metres més enllà de la platja, sota uns arbres, servidora encara continuava xerrant amb els meus tres bessons, que es van oferir a tornar-me a casa. Vaig acceptar i em van deixar a les portes del pis; quan em vaig acomiadar d’ells em va saber greu no haver-los convidat a fer una última copa...
Però la meva sorpresa arribà l’endemà. Després de sopar, cansada després de tot el dia de fer dissabte a fons pel pis,  sonà el timbre i vaig obrir la porta: aparegué un dels bessons, que em digué ser en Joan. Intrigada, el vaig convidar a entrar i a xerrar una estoneta, tot prenent un vas de ratafia. Abans de començar a beure el segon vas de digestiu, em va preguntar si volia ser una bruixa amb ell i vaig enrogir, empesa per un sobtat atac de vergonya. I ell aprofità per besar-me suaument els llavis, per acaronar-me dolçament els cabells i besar-me el coll. Vaig quedar palplantada, i em vaig deixar portar, que em besés per a on li plagués. Veia com els seus pantalons shorts s’anaven inflant per moments. Em va despullar tendrament el sofà fins que al meu cos no hi quedava ni un borrall de tela. Em va menjar els mugrons com mai me’ls havia menjat ningú, però no fou tant destre a l’hora de tastar el meu entrecuix. No va aconseguir fer-me córrer, tot el contrari, em molestà fins i tot quan va moure amb poc estil i poc ritme la llengua dins del meu sexe humit. Després de moure-li una estona l’eina ja dreta des de feia estona, me l’endinsà, just després de prendre precaucions... El ritme que oferí en els seus moviments pèlvics millorà respecte als de la llengua, però es va acabar corrent ell molt abans que jo i només vaig aconseguir un orgasme esquifit guiant-li la seva mà. Dormí abraçat a mi, però ja a trenc d’alba vaig deixar de sentir el seu braç damunt de la meva espatlla. Sigil·losament es llevà i marxà; em vaig endormiscar una estona més i quan em vaig llevar vaig trobar una nota damunt de la taula del menjador, al costat dels meus sostenidors que havien quedat  mig penjant del canto de la taula. La llista de la compra rebregada, tenia al darrere aquestes paraules: “Ens veiem aviat, bonica”. Després d’una dutxa i un bon esmorzar, vaig passar tot el dia capficada amb els meus quefers professionals. Adormir-me després de la nit anterior ben moguda i del cansament acumulat, ho vaig aconseguir en un tres i no res. L’endemà fou igual de fatigant en el tema laboral. Al vespre, amb la caixa tonta xerrant davant dels meus nassos i els ulls clavats al portàtil tot consultant correus antics, sonà el timbre. Vaig obrir la porta i allí tenia el meu bessó: sense ni tan sols donar-me temps a reaccionar, em besà frenèticament i amb una passió que mai havia experimentat al meu cos, m’estirà damunt de la taula. El tros de pizza restant  del sopar caigué, com diu la llei de Murphy, pel costat del formatge i el tomàquet damunt del parquet recent estrenat. Recordo mirar aquell tros de pizza i cloure els ulls mentre la llengua del noi llepava com mai cap altre ho havia fet el meu sexe. Em vaig retorçar de plaer, vaig cridar com mai en notar els seus dits dins les meves entranyes mentre la llengua i els llavis no deixaven de besar i llepar els meus confins més íntims. Però la cosa es va tòrcer quan va pujar del sexe cap al pits. Mecatxins! En un intent de succionar-me’ls, me’ls mossegà. Vaig xisclar de dolor, però el noi es pensà que  era de plaer, així que repetí el gest. Per no tallar-li el rotllo i la calentura, li vaig separar la boca de les aurèoles marronoses i el vaig besar. Es va escalfar tant que quan vaig acostar  la boca al seu, no em deixà ni temps a tastar-lo que ja s’havia corregut. Es disculpà i va marxar amb les cames tocant-li el cul amb el pretext que havia d’entregar un no-sé-què urgentment al dia següent. Desconcertada per l’escena recent viscuda, vaig recollir el tros de pizza, vaig intentar treure la taca del parquet i em vaig quedar pensativa: el noi que m’havia visitat no devia pas ser en Joan; en Joan llepava molt bé els pits però era molt poc traçut amb els llavis inferiors...Repassant conscienciosament i mentalment l’anatomia dels dos nois, se m’encengué la bombeta. El noi de  la visita d’avui no tenia una petita piga sota el llombrígol. Se m’escapà el riure; avui havia tastat o m’havia menjat, tant és, un dels altres dos bessons, però quin? En Jordi o en Josep? Com ho havia d’endevinar? No tenia cap adreça ni cap telèfon d’ells; només tres noms i tres cares idèntiques. Estava totalment en mans de l’atzar; si hi havia sort, potser rebria una nova visita inesperada algun capvespre. Però els dies passaren i fou un diumenge a la tarda, una setmana més tard de les dues nits mogudes, en plena migdiada ressacosa que sonà el timbre. Vaig obrir cagant-me amb tot i... se’m tallaren les paraules que estava disposada a deixar anar a l’inoportú o inoportuna visitant. Era un bessó. Ja no m’atrevia a dir quin... però per intentar esbrinar-ho li vaig dir: “Hola Joan”. Ell em saludà, però va fer una cara tota estranyota, que vaig interpretar que era perquè no es deia Joan. El vaig deixar fer. Vam prendre un cafè i per la veu, tot i que els tres la tenien bastant semblant, vaig acabar de confirmar que no era qui deia ser. Després del cafè sense sucre, la dolçor la hi posaren unes quantes carícies i besos, que culminaren amb uns preludis rapidíssims i una penetració memorable. Em vaig fixar, però, que el noi tenia una piga sobre el llombrígol; mentre empenyia hàbil i satisfactòriament, no podia deixar de riure pels meus endins. Era el tercer germà, el tercer bessó amb qui compartia els plaers sexuals. Després de repetir orgasme unes quantes vegades i prendre un segon cafè, quan ja es vestia, li vaig dir: Qui ets? En Joan segur que no. Heu passat els tres germans per aquí oi? Us ho heu dit o us ho heu amagat?! La cara del jove fou d’esglai total. S’enrojolí bestialment i em sembla que si no hagués anat només amb uns calçotets blau cel, hauria fotut el camp esperitat. Amb la veu entretallada confessà que els hi havia agradat als tres germans i que havien decidit, ja que sempre havien compartit tot el que els hi agradava i aprofitant l’avinentesa que eren idèntics i esperant que no me n’adonés, compartir-me tot esperant que no me n’adonés. Vaig esclafí a riure i li vaig proposar que em vinguessin a veure el dissabte següent els tres germans per dinar, que els convidava, però amb una condició: que havien d’anar vestits idènticament, tant per les robes visibles com per les íntimes, inclòs el calçat. Els esperaria a les dues. El vaig besar i va marxar. La setmana se’m va fer interminable pensant si els tres bessons apareixerien o no. I també trencant-me la closca pensant què els hi podria fer per dinar. Al final vaig optar per la via fàcil i afrodisíaca: una amanida de formatge de cabra amb alvocat, gambes flamejades amb vi blanc i coulant de xocolata casolà amb gelat de ratafia, tot regat amb vi blanc. El divendres no vaig sortir com faig de costum amb les amigues a sopar , de concert o a prendre una copa, sinó que em vaig quedar a netejar la casa i a ordenar i a preparar-me el cos tant per dins com per fora. El dissabte em vaig llevar, em vaig dutxar i vaig preparar el dinar. Quan ja fou migdia, els nervis em corsecaven. Però s’acabaren de cop quan a les dues menys cinc sonà el timbre i davant els meus nassos aparegueren els tres bessons vestits idènticament, amb el mateix somriure de dentífric i el mateix posat. Els vaig convidar a passar, vam beure un vermut tot acompanyant uns canapès casolans que havia fet a última hora i vam començar a dinar, tot parlant de banalitats. Però la cosa s’accelerà quan ja portàvem la primera ampolla de vi blanc acabada. Els vaig dir que havia descobert el seu joc, es miraren amb complicitat i acabaren reconeixent el que ja m’havia dit l’últim bessó amb qui havia fet l’amor. Els vaig preguntar qui era qui i m’explicaren que van sortejar qui vindria: el primer fou efectivament en Joan, seguit per en Josep i acabant per en Jordi. Lluny d’enfadar-me, els hi vaig dir que la “Bruixa Avorrida” castigaria als tres bessons per la seva gosadia. Vam riure sorollosament i vam continuar la conversa parlant d’altres coses. Quan fou el moment de les postres, vaig tapar-los els ulls als tres, de sorpresa. Els vaig fer moure una mica i els vaig fer seure al sofà; em vaig despullar i completament nua em vaig anar refregant amb els nois, encara vestits. Mica en mica, i de manera seqüencial, els vaig anar desabillant. Si no m’havien enganyat amb l’ordre de visita, estaven asseguts en Joan i en Josep als extrems del sofà i en Jordi al mig. Cadascú d’ells m’havia satisfet de manera diferent, així que li vaig entaforar els meus pits a la boca d’en Joan perquè me’ls llepés fins que vaig orgasmar tan sols amb la manera com hi jugà. Vaig fer equilibris per tal que en Jordi em llepés l’entrecuix fins que de tant cridar em vaig esgargamellar. Imitant a la Bruixa Avorrida, em vaig posar damunt del sexe d’en Jordi com si fos la meva escombra particular. I vaig començar a cavalcar, a volar, mentre amb les dues mans que em quedaven lliures em dedicava a moure els timons dels altres dos bessons. I vola que volaràs, vam acabar cridant al l’uníson, uns vessant alegria entre els meus dits i un altre dins del condó. I per uns instants, la Bruixa Avorrida i els tres bessons van fondre’s en el paradís del plaer....

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís